Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Un art de la memòria

Ressons de la història i la sensibilitat en el conceptuals de la col·lecció Tous al Macba

Visitants de l'exposició 'En temps real' al Macba.
Visitants de l'exposició 'En temps real' al Macba.

Qui ho diria: les obres conceptuals dels seixanta i els setanta, fins avui, però sobretot les de llavors, són art de la memòria. Són de vegades tan rares que t’obliguen a donar-los sentit i poètica, fins i tot a donar-los parla. És el que li ha passat a aquesta cronista quan les ha tornat a veure, a l’exposició “En temps real”, al Macba, on llueix la col·lecció Tous. Temps real, temps de sempre. No és en realitat tan estrany: aquests artistes no distingeixen sovint entre obra i document. O sigui que ja em teniu a mi, amb els ulls ben oberts, davant de la cortina transparent d’Eugènia Balcells al seu Supermercart del 1976 que va instal·lar a la sala Vinçon, una esplendorosa col·lecció de miniatures, fotos, sorra, condons i moltes altres coses més que et deixen parada.

Clar que llavors jo també era jove, em direu, i per això trobo aquí part de la meva memòria. Parlem de Joan Rabascall, Antoni Muntadas, Àngels Ribé, Francesc Abad, Jordi Benito, Francesc Torres, Pere Noguera, Carlos Pazos... Sí, sens dubte és això, comparteixo memòria, tracte i alguns referents que em permeten llegir aquestes obres que abracen la raresa i que no són ni pintura ni escultura. Però no és només això, diria, no és només el llaç de memòria que uneix artistes i espectadors de les mateixes generacions el que em fa dir que l’art conceptual també és un art de la memòria. És una cosa més profunda, em sembla a mi. És que, llavors i ara, aquestes obres rares inclouen un reflex poderós d’aquells anys històrics. Els canvis en els seixanta i els setanta no van ser només en les arts, i per això mateix aquest art del document i de l’acció evoca bé aquells anys bàrbars i arriscats.

Art de l’acció, i no només del document, perquè una manera de crear llavors van ser algunes performances salvatges, com les de Jordi Benito, que el 1979, a la Miró, havia portat un toro davant del qual una parella va practicar el coit, i després el toro va ser sacrificat. Deu anys després, a la sala Metrònom, de Rafael Tous, Benito va traçar la gran instal·lació “Les portes de Linares”, amb toro dissecat inclòs. Art de la memòria reclosa que als seixanta sorgeix dels fills irats o fastiguejats del franquisme i que als vuitanta es remet a aquesta mateixa memòria. Amb diferents tons.

Ací tenim per exemple Rabascall, lleuger i sarcàstic. Un collage de trossos de diaris i revistes acoblats en quadrats li permet oferir el 1968 un panorama irònic de la cultura de masses d’aquells anys. Sembla un encreuament de motius pop (els conceptuals i els pop són sovint cosins germans). La societat de consum, els canvis estratosfèrics en els costums domèstics, tot això és aquí. I després tens, en una altra sala, la seva instal·lació “Eleccions Show”, del 1977. Al terra, cartells electorals del moment, i a la pantalla, tripartida, se succeeixen les imatges de noies nues (pit i cuixa!), eslògans electorals i fotos dels polítics que es van succeint des dels últims anys del franquisme fins aquell any electoral. Sonen cançons del moment, i és gairebé impossible no somriure. La memòria escull allò que oblida, va dir el poeta, i algunes d’aquestes imatges et causen estupefacció de tan amagades que les tenies... Mentre la veiem amb alegria, una dona es posa a ballar.

Tots els artistes i totes les obres que hi ha aquí tenen el seu fil i la seva puntada, és una de les millors coses d’aquesta selecció. No us perdeu tampoc l’obra a la capella del costat i, al Born, les obres a la sala Metrònom, oberta per a l’ocasió. Quan vam començar el recorregut, a mi em va sobrevolar primer un cert neguit, potser per trobar-me amb aquests vells amics i témer que acusaríem el temps potser en excés. A poc a poc, el somriure va envair la meva cara i una alegria tranquil·la em va guiar per les sales, fins i tot una certa fascinació. Efectes del joc de miralls de la memòria? Potser sí, però no era només això. Ho vaig advertir davant de l’entremaliada obra d’Eugènia Balcells i el seu supermercat de criaturades embolicat en plàstic que de tant en tant deixa entreveure indicis no tan puerils, o davant de les agudes fletxes dels dibuixos-collage de Muntadas a partir de la televisió. No són els únics, en absolut.

Cadascú pot trobar el seu fil vermell de memòria en aquestes sales. Els espectadors joves, pel que vaig advertir l’altre dia, també sembla que ho troben. Per aquests motius d’avui cal també agrair a l’empresari tèxtil Rafael Tous el seu suport decidit als artistes i a l’art del seu temps i a la seva memòria, que també és la nostra.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >