Selecciona Edició
Connecta’t

Podcast: femení i català

Una nova generació de creadores deixa de ser ‘la noia de la tertúlia de la ràdio’ i marca tendència (i escoltes) en l’era de l’audificació de continguts

L’equip del podcast Gent de merda: Rita Roig (esquerra), Ofèlia Carbonell, Paula Carreras i Clàudia Rius, asseguda.
L’equip del podcast Gent de merda: Rita Roig (esquerra), Ofèlia Carbonell, Paula Carreras i Clàudia Rius, asseguda.

Fa dos anys que la periodista Ana Polo va deixar la ràdio tradicional cansada d’estar condicionada pel que en sociologia es coneix com el principi de la Barrufeta, és a dir, com passa a la mítica sèrie de dibuixos, ser l’únic personatge femení en un elenc plenament masculí. “Em nego a ser l’única dona amb accés a la paraula en un grup de tios. Des del 2019 ja m’han fet dues ofertes per ser ‘la noia del programa’, però he dit que no. No vull. Negar-me implica que la meva situació laboral és més precària, i sobretot molt més incerta, però és una elecció. No dic que sigui la correcta, però és la meva i ho faig perquè n’estic farta”.

Polo, que va passar professionalment per Catalunya Ràdio i per La segona hora de RAC-1, condueix des de setembre del 2020 mà a mà amb la humorista, escriptora i guionista Maria Rovira —coneguda popularment com Oye Sherman i col·laboradora de L’estat de Gràcia de Catalunya Ràdio— el podcast Oye Polo a Ràdio Primavera Sound. Amb més de vuit mil escoltes acumulades per aquestes monologuistes amb el seu últim programa, el seu és un xou d’humor en què dues amigues xerren de tot el que els ha passat l’últim mes. Quan es va fer la foto que il·lustra aquest reportatge estaven a punt de gravar el de juny, on van xerrar sobre per què la gent sempre assumeix que la Maria és lesbiana i l’Ana és hetero, sobre el pitjor dia laboral de Nieves Herrero o de com els Lax’n’Busto van advocar per la lluita de classes. Les dues tenen clar que cap ràdio generalista hauria comprat ni pagat pel seu format. “Si t’hi fixes, allà no hi ha mai dues noies conduint un programa. Ningú ens contractaria perquè som la mateixa quota.

“La mateixa casella i només hi ha una cadira. En canvi, els tios sí que poden i sí que passa. Per exemple, els Òscars (Òscar Dalmau i Òscar Andreu) van començar junts, fent de segona veu del Manuel Fuentes, i han anat junts tota la vida. Ells poden, nosaltres, no. O ens aliem i ens espavilem, o ens estarem barallant entre totes, competint inútilment per ser ‘la noia del programa”, lamenta Rovira.

A Catalunya passa un fenomen digne d’anàlisi que, precisament, han diagnosticat les Oye Polo. “En el món del podcast, les dones estan fent el camí a la inversa dels homes. No és com el Berto Romero i l’Andreu Buenafuente. No és estar a dalt i llavors intentar conquerir un terreny. És fer-ho, però per veure si algú em pot oferir un programa i puc consolidar-me. Les que comencen s’autoprodueixen per si ve un tio, perquè sempre són ells els consolidats, i et dona una oportunitat perquè li has fet gràcia com a dona jove i et contracten a la ràdio”, diu Rovira. “Però això, a la vegada, és una condemna", segueix Polo. “Sembla que a la ràdio tradicional començaràs com a ‘noia del programa’ i moriràs com a ‘noia del programa’ o, com a molt, et donaran el programa d’estiu, el de les nenes”, sentencia.

Segons l’informe del 2020 de la plataforma On són les dones sobre la presència femenina a les tertúlies radiofòniques catalanes, les dones amb prou feines representen el 34% del total. Davant d’aquesta síndrome de la Barrufeta, des de fa dos anys a Catalunya han fet eclosió els podcasts en català o bilingües conduïts per dones joves i allunyats del circuit generalista i més tradicional.

Ana Polo i Maria Rovira (dreta), creadores del podcast 'Oye Polo'.
Ana Polo i Maria Rovira (dreta), creadores del podcast 'Oye Polo'. EL PAÍS

Més enllà dels dos únics programes d’índole feminista a la graella generalista catalana, com són Les dones i els dies, conduït per Montse Virgili a Catalunya Ràdio, o Feminismes de Ràdio 4, produït per María Giménez, Andrea Salazar, Mar Sifre i Alejandra Sánchez, a Radio Primavera Sound (RPS) tenim també les 25.000 escoltes mensuals de Tardeo —el magazín conduït per Andrea Gumes—; les 21.000 de Gent de merda —el podcast conversacional conduït per Clàudia Rius, Paula Carreras, Rita Roig i Ofèlia Carbonell—, les 6.000 de Ciberlocutorio —amb Andrea Gumes i Anna Pacheco disseccionant les fílies i angoixes de la generació millennial—, o les 4.000 de Dentro —el xou cultural i espai de conversa, discussió i debat amb perspectiva de gènere d’Alba Riera i Iñaki Mur. Autoproduint-se i volant soles sense padrins van Les golfes, la conversa íntima entre les periodistes Anna Pazos i Júlia Bacardit, en què xerren sobre la vida en general, ajudades per pel·lícules, documentals i polèmiques.

Les catalanes no estan soles: al territori espanyol, dos programes més marquen la pauta i la referència d’èxit, com ara les 125.000 visites que va acumular al maig el Deforme Semanal Ideal Total, d’Isa Calderón i Lucía Lijtmaer a RPS —triplicant les seves xifres en només un any—, o fenòmens com Estirando el chicle, de Victoria Martín i Carolina Iglesias cada divendres a Podium Podcast, que omple teatres en les seves gires per Espanya i es resisteix a baixar de la llista dels programes més escoltats a Spotify Espanya.

A totes les dones d’aquest reportatge les uneix ser catalanoparlants, feministes, joves —el rang d’edat va des de nascudes a finals dels vuitanta fins a l’any 2000— i haver comprès que la seva intimitat, la seva visió de la vida o les seves anàlisis sobre la cultura, la política i la precarietat que les interpel·la podia interessar a algú més que al seu propi cervell o al grup d’amigues de WhatsApp. I de quina manera. 

La gènesi: íntim i barat

“En el món digital, en general, hi ha un paper més gran de la dona”, apunta la directora de Prisa Audio i de Podium Podcast, María Jesús Espinosa de los Monteros. “La llibertat de format ha ajudat molt les creadores perquè forgin la seva pròpia personalitat i puguin desenvolupar les seves idees sense necessitat de dependre d’altres. El podcasting permet aquesta democratització i moltes dones l’estan utilitzant d’una manera extraordinària”, destaca sobre aquesta invasió de continguts conversacionals entre amigues.

Davant d’altres formats més narratius, la intimitat personal com la que s’exhibeix en aquests programes guanya punts. “És un format senzill de produir i el que compta és el ritme, la tensió i la complicitat interna i amb l’oient”, explica la directora de Prisa Audio.

El 23 de febrer de 2021, una notícia va demostrar que aquest nou paradigma femení és molt més rendible i genera molt més interès del que creu el circuit tradicional. Spotify Espanya es convertia en l’única plataforma on reproduir els podcasts més escoltats de Radio Primavera Sound. Curiosament, tots estaven conduïts per dones: Deforme Semanal Ideal Total, Tardeo, Ciberlocutorio, Oye Polo i Daniela en la nube —el consultori radiofònic de Daniela Blume en l’era de les xarxes socials— passaven a ser contingut exclusiu de la plataforma d’àudio.

“Per a nosaltres és vital donar suport al talent local, i els podcasts de Radio Primavera Sound, liderats i dirigits per dones, es troben entre els més escoltats en els rànquings d’èxits”, explica Eduardo Alonso, head of studios per al sud i l’est d’Europa de Spotify, sobre el perquè d’aquesta aliança. En una època en què es consumeix més àudio que mai, i després que el confinament disparés les escoltes d’aquest tipus de programes, buscant esbargiment i companyia davant d’un horitzó incert, el 2021 gairebé la meitat de la població espanyola escolta podcasts, i d'aquests, el 24% van començar a fer-ho quan es va activar l’estat d’alarma, segons un dels informes elaborats per Spotify i per l’associació de màrqueting i publicitat a internet IAB Spain. “Se segueix veient un fort creixement del consum, les hores d’escolta gairebé s’han duplicat des de 2019”, apunta Alonso, que destaca que “les dones lideren la nova forma de consum de continguts i formen part de la revolució de l’àudio, que només acaba de començar”.

Marta Salicrú, directora de Ràdio Primavera Sound.
Marta Salicrú, directora de Ràdio Primavera Sound.

La part responsable que aquests cinc programes de dones acabessin amb contracte d’exclusivitat a la plataforma és Marta Salicrú, que va aterrar a l’abril de 2019 com a directora de Radio Primavera Sound després d’onze anys a Time Out. El seu objectiu no era altre que “fer una ràdio que és pogués desmarcar dels paradigmes de la ràdio tradicional”. Sota la seva batuta s’han reforçat les apostes pels programes conduïts per dones (“el meu ha sigut un moviment cap a una manera feminista de liderar un projecte”, assegura), a banda de l’idioma en què es produeixin (“la societat catalana és una societat bilingüe, i en l’entorn de les persones que fem RPS l’alternança entre català, castellà i anglès és constant”) i amb la voluntat “d’evidenciar que les dones són reclams per a l’audiència, una audiència que almenys en el 50% també és femenina”. A RPS, encara que les escoltes d’aquests programes les capitalitzen dones, a les xarxes socials la seva audiència és paritària: a Instagram els seus seguidors es divideixen entre un 51% de dones i un 49% d’homes.

Porta tancada? Nova porta

Moltes d’aquestes podcasters han tirat d’iniciativa pròpia davant la falta d’oportunitats en els circuits tradicionals. “La generació tap que lidera avui no només està envellida, també és masculina. I blanca”, afirma rotunda Salicrú, que lamenta que la presència femenina a la ràdio tradicional sigui “insuficient i testimonial, fins i tot tokenista” (terme que fa referència a la incorporació simbòlica de col·lectius discriminats socialment).

A aquesta postura se suma, des de Gent de merda, Rita Roig: “No s’ha superat la idea que ja n’hi ha prou amb un sol programa diferent per complir quota: un programa sobre gènere, un per a joves... Falta estendre la perspectiva de gènere a tots els tipus de programes, contractar gent jove que no hagi de parlar sempre de temes de joves… Encara es cau en el jove token o la dona token, i també passa amb les persones racialitzades. Es vol ser just i es vol estar al dia, però perquè això passi hi ha persones que haurien de perdre llocs de poder, i això ja costa més".

Alba Riera, de Dentro, assegura que “hi ha portes tancades” i que si hi ha aquest boom de continguts i funciona és “perquè és el que la gent vol escoltar, però no ens deixen! Els mitjans, la indústria i el món, bàsicament, s’ha explicat des dels ulls dels homes. Ara ens toca explicar-lo a nosaltres”. Andrea Gumes, de Tardeo i Ciberlocutorio, també lamenta la falta de paritat: “Ara ens comencen a fer cas, suposo que perquè és impossible quedar-se al marge del rum-rum de les xarxes socials, però segueix sent per a perfils molt baixos, com a col·laboradores, com a quota, de l’estil ‘truca a aquella noia que parla de joves’, però és clar que qui segueix decidint continguts i línies editorials són els de sempre. Només ens volen per anar-hi, fer la foto, i que els facis un RT després”, lamenta.

Andrea Gumes de 'Ciberlocutorio'.
Andrea Gumes de 'Ciberlocutorio'. EL PAÍS

Al circuit tradicional, les conductores també es reivindiquen. “Estem començant a ocupar espais als mitjans que abans estaven reservats per a aquells perfils que representaven l’hegemonia del poder: homes blancs, d’una edat determinada, cisheteros i de certa classe social”, afirma Alejandra Sánchez, de Feminismes, programa conformat per l’equip que va començar emetent des de la ràdio de la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB) amb el nom d’Onada feminista el 2019, i que en tres temporades ha aconseguit agafar el relleu generacional al programa que conduïa Marisol Soto a Ràdio 4.

Virgili, veterana a Catalunya Ràdio, que va dedicar un programa al boom femení dels podcasts parlant sobre Orella furtiva, Gent de merda, Les golfes i Coses modernes, aposta per assolir la universalitat i sortir de la maledicció del nínxol o del segell repressiu de ‘continguts només per a dones’: “El feminisme és una cosa de tots, si fem programes només per a nosaltres, no val la pena. Encara hi ha la idea de ‘això és un programa per a ties’ o ‘ja li diré a ma germana que l’escolti’, però poc a poc això va canviant”.

Un oasi de precarietat?

Comparat amb Twitter, on el 98,9% de les comunicadores —pràcticament totes— han sigut assetjades o insultades segons un estudi del col·lectiu català Donestech, gairebé totes les consultades coincideixen a dir que no han patit agressions virtuals gaire destacables pels seus programes ni hostilitat masculina, encara que sí que han notat certa condescendència per la seva joventut.

En el cas de Les golfes, que reneguen de la perspectiva de gènere al seu programa perquè “ha arribat un punt en què encara que siguis feminista tanta xerrameca feminista embafa i no és creïble”, Júlia Bacardit fins i tot destaca que no tenen cap angoixa per la seva exposició en un territori hostil. “De fet, diria que alguns homes s’exciten força, però no ens molesten mai més del compte”.

Mar Sifre, Alejandra Sánchez, Andrea Salazar i Maria Giménez, de Feminismes (RNE). ampliar foto
Mar Sifre, Alejandra Sánchez, Andrea Salazar i Maria Giménez, de Feminismes (RNE).

És a les xarxes socials, quan es ven el programa, que poden arribar els problemes. Ho sap bé la responsable de comunicació i xarxes de RPS, Izaro Bo, que confirma que s’han omès paraules que “activen l’odi masclista” per tal d’evitar les respostes negatives amb la promoció dels espais. “No m’atreviria a dir que els podcasts són un oasi feminista. Bona part de l’audiència arriba als continguts directament a través de les plataformes, però aquest és normalment un públic afí i interessat. Un altre segment important continua arribant a través de les xarxes socials, i les xarxes segueixen sent un espai hostil per a les dones i altres col·lectius als quals volem donar veu”, confirma.

El repte al qual s’enfronten totes és sortir de l’alarmant precarietat d’un sector que, paradoxalment, va a l’alça. El que reben les creadores és pràcticament testimonial, si arriben a cobrar —Les golfes ho fan per iniciativa pròpia—. Un cop més s’apel·la a l’entusiasme com a pilar generacional en els entorns creatius, però de la vocació no es menja ni s’arriba a final de mes. Andrea Gumes, que fa Tardeo de dilluns a dijous, ho té clar: “Hi ha la idea que un podcast poden ser dues amigues a casa amb uns micros prestats, però si volem professionalitzar tot això, no podem oblidar que cal respectar les feines i les diferents figures que conformen un programa, sigui producció, guió, conducció; si no, estaríem repetint el que ja ha passat abans a la premsa escrita: una persona pot fer la feina de cinc a costa de la seva salut mental. És perillós”. I exemplifica: “En el cas de Ciberlocutorio, fent un programa al mes i tenint l’acord en exclusiva amb Spotify, no ens arriba ni per a un abonament al Primavera Sound”. I l’abonament està en 245 euros.

Quins podcasts escolten?

Montse Virgili ('Les dones i els dies'): Changes d’Annie Macmanus, Literary friction, Desert island discs, Les Golfes, L’orella furtiva, Berícid sulfúric.

Andrea Gumes ('Tardeo' i 'Ciberlocutorio'): “Només escolto dos podcasts, i perdó per semblar tan imbècil com aquells presentadors de tele que diuen que ells no veuen la televisió, però és real, em falta temps, els dos posen llum a la foscor: Crims i Les Golfes”.

'Gent de Merda':

Clàudia Rius: “Adoro la Isa i la Lucía de Deforme Semanal Ideal Total i també admiro moltíssim la feina que fa l’Andrea Gumes a Tardeo, perquè la feinada i la constància que hi ha darrere és increïble. També m’agrada la intel·ligència de Les golfes.

Paula Carreras: A mi el Deforme Semanal Ideal Total (de la Isa Calderón i la Lucía Lijtmaer) i Oye Polo (de la Maria Rovira i l’Ana Polo) em tenen enganxandíssima. També escolto pràcticament tots els programes de Ciberlocturio (de l’Andrea Gumes i l’Anna Pacheco). Tots a Radio Primavera Sound, també. M’agrada molt també L’orella furtiva (de la Mar Medinyà), un podcast punki sobre música clàssica.

Rita Roig: El meu primer referent va ser Just Between Us, que està fet per dues dones intel·ligentíssimes. També he estat molt viciada al Deforme i al Ciberlocturio, i m’agrada molt el programa de RPS de l’Oye Sherman i l’Ana Polo, és divertidíssim. El meu guilty pleasure és Crims.

Ofèlia Carbonell: Tots els que han dit.

Júlia Barcardit ('Les Golfes'): “A mi m’agraden alguns dels podcasts que fan a Foreign Policy, com ara I Spy. També escolto un parell d’amigues nigerianes, I said what I said: les trobo molt divertides, molt com nosaltres i alhora molt diferents, clar, perquè el context nigerià no té res a veure amb el català”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ