Selecciona Edició
Connecta’t

‘Carnicera’: teories conspiranòiques, ‘fake news’ i creences

David Teixidó dirigeix a La Gleva l’estrena d’una comèdia distòpica de Javier Daulte concebuda en plena pandèmia, farcida de misteri, conspiracions i... molta carn

D'esquerra a dreta, Ramon Pujol, Isabel Rocatti, Agustín Daulte i Paula Blanco, els intèrprets de 'Carnicera'. Ampliar foto
D'esquerra a dreta, Ramon Pujol, Isabel Rocatti, Agustín Daulte i Paula Blanco, els intèrprets de 'Carnicera'.

L’argentí Javier Daulte ha escrit al seu país Carnicera, una obra que ha lliurat a David Teixidó (Cuando follábamos en tiempos de guerra, Tránsitos) perquè la dirigeixi i que s’ha estrenat aquest dimarts (en cartell fins al 28 de juny) a La Gleva Teatre de Barcelona. L’obra, escrita expressament per a aquest espai, ens situa en un obrador industrial de carn, al voltant de la Porcia, una dona que es passa hores en aquells frigorífics filetejant vedelles, fins que una mena de màfia de terroristes gastronòmics adultera la carn.

“És una comèdia distòpica i de misteri que planteja un debat sobre el món de les creences”, explica David Teixidó. “El text ens porta a una situació extrema en la qual hem de triar entre teories conspiranòiques o versions oficials, en mig de fake news i amb la poderosa indústria càrnica argentina com a teló de fons”. No cal dir que el context de pandèmia en el qual Daulte va escriure l’obra és molt present. Sense ser una teatre de denúncia, sí posa sobre la taula un tema absolutament actual: les creences, les tergiversacions, la manipulació... que acaben per sustentar les posicions personals i vitals de cada individu; masses convençudes amb discursos (sovint) gens convincents però que venen a transmetre el missatge que volen escoltar.

“M’interrogo sobre la multiplicitat de la realitat”, ha escrit Daulte. “’Quantes veritats hi pot haver?’, pregunta un personatge, a mitja funció. ‘Tantes com es vulguin inventar’, li responen. Aquesta afirmació, que pot resultar tan seductora com abominable, és l’aspecte del nostre art, el teatre, que més em meravella i m’atrau. Perquè què hi pot haver més màgic que una mentida que s’assembla en tot a la realitat?”.

El dramaturg i director argentí (Criminal, Nunca estuviste tan adorable) va contactar amb Teixidó fa dos anys, quan aquest, amb la productora de La Gleva, Júlia Simó, es va presentar a Buenos Aires amb la seva obra Tránsitos, que va vendre a Espacio Callejón, l’espai dirigit per Daulte. La cosa va anar tan bé que l’autor es va comprometre a escriure una peça per a La Gleva, la que serà la cinquena obra de l’autor que s’estrena abans a Barcelona que a Buenos Aires (de nou, gràcies a la pandèmia). Les altres són 4D Òptic, Automàtic, La Felicitat i Com pot ser que t’estimi tant.

A banda i banda de l’Atlàntic, Daulte i Teixidó, per via zoom, van anar donant forma a un text que, des del seu monòleg inicial, va captivar el director barceloní. “Del repartiment, ell només coneixia el Ramon Pujol [Smiley], de les dues actrius [Isabel Rocatti i Carla Tovias] no en sabia res”, diu Teixidó. “Però es va documentar i va crear uns personatges perfectament adaptats a cada actriu”. El quart actor és Agustín Daulte, fill de Javier, que ha arribat de l’Argentina pels pèls, després de viure l’aventura de passar-se quatre dies retingut a l’aeroport de Santiago de Xile, per (estrictíssims) controls sanitaris.

"Què hi pot haver més màgic que una mentida que s’assembla en tot a la realitat?", es pregunta Daulte

Les reunions van començar el mes d’octubre, amb Daulte tancat a casa seva perquè les restriccions per la covid a l’Argentina així ho preveien. “Cada setmana o cada 15 dies ens lliurava una part del text”, recorda Teixidó. Aquesta finestra oberta entre els dos va alleugerir el confinament en què es trobava l’argentí i va ser d’allò més fructífer: “Vaig començar a divertir-me compartint el joc amb aquest pare adoptiu de la peça en que es va anar convertint el David”, escriu Daulte. “Estic convençut que el treball artístic en equip apropa les persones més que qualsevol altra activitat”. El guió ha anat evolucionant i Teixidó calcula que el definitiu ve a ser una sisena versió de la primera que, però, no deixa de ser teatre de text made in Daulte: “És una estructura habitual en el seu teatre”, confirma Teixidó, "amb un punt de ciència ficció que també veiem en altres peces seves i una mica de realisme màgic”.

A l’obra, amb escenografia de Sergi Corbera, es treballa amb carn de veritat (que després es mengen els molts gossos que tenen els membres de l’equip: "No es llença res", diu Teixidó). Un consell per als vegans sensibles: que se seguin a les darreres files.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >