_
_
_
_
_

La Mediterrània infinita de Serrat

Cinquanta anys després de 'Mediterráneo', acompanyem el Noi del Poble-sec per Calella de Palafrugell per evocar la gènesi d'un disc la vigència del qual roman viva

Reportatge amb Joan Manuel Serrat a Calella de Palafrugell amb motiu del 50è aniversari del seu disc 'Mediterráneo'.
Reportatge amb Joan Manuel Serrat a Calella de Palafrugell amb motiu del 50è aniversari del seu disc 'Mediterráneo'. JORDI SOCÍAS

Maig de 1971. Un jove i ja cèlebre Joan Manuel Serrat es tanca en un apartament de la Costa Brava per escriure i compondre gran part de ‘Mediterráneo’, una fita de la música popular espanyola. Cinquanta anys després, acompanyem el Noi del Poble-sec per Calella de Palafrugell per evocar la gènesi d'un disc la vigència del qual roman viva. En el vídeo que acompanya el reportatge, Serrat parla des de la muntanya Tibidabo, a Barcelona, d'aquella època i d'aquell emblemàtic treball.

 El sol brilla per sobre d'un mar verdós quan Joan Manuel Serrat s'atura en sec com si, en un fugaç encanteri, pogués “reviure un cadàver” anomenat Calella de Palafrugell. Minuts abans de la seva arribada amenaçava tempesta, amb un cel gris i una mica groller, però és una d'aquelles tardes de maig en què els núvols naveguen sense timó i, en qüestió d'un instant, tot canvia. El clima és “variable”, com l'estat emocional de Serrat fa just mig segle, quan es movia per aquest poble de pescadors com un cantor amb ànima de mariner. “Just allà”, diu mentre assenyala amb el dit l'edifici Batlle, avui un acollidor bloc d'apartaments estiuencs que, als seus ulls, es transforma en l'hotelet costaner on es va allotjar el maig de 1971 per compondre bona part del Mediterráneo, el seu disc més emblemàtic i una de les grans obres de la història de la música popular espanyola. Un àlbum que fa ara 50 anys. “La meva habitació era a la segona planta”, remata, abillat amb una gorra grisa i quiet sobre la placeta triangular davant la platja de Port Bo, on, en una estampa pròpia d'un quadre de Sorolla, descansen les barques a la sorra gruixuda i les gavines sobrevolen els esculls rocosos.

La platja de Port Bo, a Calella de Palafrugell (Girona), essència de la Costa Brava.
La platja de Port Bo, a Calella de Palafrugell (Girona), essència de la Costa Brava.JORDI SOCÍAS

Des d'aquesta habitació, avui desapareguda, Serrat veia tots els dies el mar Mediterrani en un temps llunyà, quan la seva “única guia” era el seu estat emocional variable: “Depenia del que em passava i del que passava als del meu voltant en aquell moment, és a dir, dels petons i les bufetades que la vida va repartint”.

Joan Manel Serrat al Teatre Coliseum Barcelona 1970.
Joan Manel Serrat al Teatre Coliseum Barcelona 1970.Arxiu Colita Fotografia

A la primavera de 1971, el músic, convertit ja en una autèntica estrella del pop, es va refugiar en aquest poblet per buscar tranquil·litat i inspiració. Als 28 anys era un cantant de masses i ídol juvenil que havia donat un impuls magnífic a la cançó catalana i espanyola. Era tota una fita. Des dels seus humils orígens al barri obrer barceloní del Poble-sec, aquest fill d'un anarquista català i una mestressa de casa aragonesa s'havia donat a conèixer el 1965 amb les seves primeres composicions i havia renovat amb un aire fresc el que es va anomenar la nova cançó, aquella plataforma de pioners que van reivindicar l'ús del català en la música espanyola. Assentat com a referent d'aquell moviment, va sorprendre passant a cantar en castellà. D'aquesta manera també va triomfar més enllà de l'Ebre, tant que va acaparar portades de revistes, va protagonitzar pel·lícules i va fer les Amèriques. Amb aquella cabellera vagabunda i mirada serena, el Serrat de 1971 era el rostre de l'èxit a Espanya.

Van ser dies de molts petons, però també d'algunes bufetades. Aquell jove Serrat, que portava un ritme de treball frenètic, se les va tenir a veure amb dos bàndols que, encara avui, semblen irreconciliables. El músic estava vetat per TVE des de la sonada polèmica que va protagonitzar el 1968 en negar-se a cantar en espanyol a Eurovisió, motiu pel qual l'ens públic va decidir enviar Massiel. Alhora, molts dels que l'havien aplaudit per la seva defensa de la cançó en català, el van acusar de traïdor per haver-se passat a cantar en espanyol als seus discos. Es trobava enmig de la voràgine. “Des d'Eurovisió, havia tret tres discos: els dos en castellà i Serrat 4 en català. No parava. El seu representant, Lasso de la Vega, era febril amb el seu èxit i li imposava una agenda brutal de gires i promoció. Serrat es va replantejar moltes coses. Mediterráneo capta aquesta sensació. Si no és conceptual, almenys al colofó té una unitat molt aclaparadora i sensorial. Molt significativa de la manera que té Serrat de percebre la vida”, explica Luis García Gil, un dels estudiosos més grans de l'obra del músic i autor dels llibres Mediterráneo. Serrat en la encrucijada i Serrat y los poetas (ambdós editats per Efe Eme).

El cantautor, en un balcó del que va ser l'antic hotel Batlle, a Calella de Palafrugell, on s’allotjava.
El cantautor, en un balcó del que va ser l'antic hotel Batlle, a Calella de Palafrugell, on s’allotjava.Jordi Socías

És mitja tarda d'un dimecres i la tranquil·litat regna a Calella de Palafrugell. Amb prou feines hi ha gent als carrerons empedrats, dels quals pengen fanalets negres i es veuen balcons i terrasses tancats i barrats. Parelles que passegen, alguns estudiants que s'han saltat les classes per conèixer aquest bonic enclavament costaner i uns grapats dispersos de turistes francesos, allotjats en luxosos apartaments i que passen els matins a la platja i les nits al cafè Calau, l'únic establiment que està obert les nits de cada dia en aquest poble que cobra nova vida els caps de setmana i es depassa de turistes a l'estiu. Elegant i lluminós, amb cadires de fusta i llums càlids de vímet, el Calau és com qualsevol cafeteria europea turística. D'un motllo mil vegades vist que ara és molt diferent de l'aire marí de galimaties i companyonatge de la taverna que descansava al mateix lloc quan Serrat tenia instal·lada allà fa cinc dècades la seva “oficina”, just sota de l'hotel Batlle. “On atenia”, comenta amb un riure. Ara, com llavors, era el maig i els turistes no arribaven fins més tard. Tanmateix, el turisme del Llevant espanyol era diferent, menys invasor i nombrós, molt més català. “Vaig anar a Calella perquè era un lloc preciós, hi tenia amics i m'ho passava molt bé. Les cançons de Mediterráneo es van gestar allà perquè jo era allà”, confessa Serrat.

Joan Manel Serrat a la casa dels Regàs. Llofriu 1971.
Joan Manel Serrat a la casa dels Regàs. Llofriu 1971.Arxiu Colita Fotografia

El seu pas per aquest poblet pesquer i de cabotatge que conserva traçats portuaris del segle XVIII, característics del més evocador paisatge mediterrani de la Costa Brava, va ser un estímul importantíssim. Les cançons de l'àlbum també es van compondre en altres llocs, segons explica l’autor, com la Cala d'Or, a Mallorca; Mojácar, a Almeria i Hondarribia, a Gipuzkoa, on va anar a trobar-se amb Miguel Mihura per veure la possibilitat d'una adaptació musical de Tres sombreros de copa. De tots aquests llocs, Calella i la Costa Brava, amb el seu fulgor marí, van inundar la mirada d'aquell jove contemplatiu i vividor que buscava amarar-se de l'entorn. “Hi va haver coses que van influir-hi clarament. Una d'elles és que vaig passar molt temps a l'Empordà. És una zona d'una força i una riquesa especials i sempre vaig esperar que això es colés en mi”. Es va colar. I de quina manera.

Els colors blau i verd del mar de la Costa Brava van inspirar el músic a l'hora de compondre 'Mediterráneo'.
Els colors blau i verd del mar de la Costa Brava van inspirar el músic a l'hora de compondre 'Mediterráneo'.Jordi Socías

El 1971, l'avui desaparegut hotel Batlle estava davant la platja, on Serrat portava una “vida rutinària”. “Cada matí sortia a prendre el sol i després feia un capbussó ràpid perquè l'aigua era freda. Menjava a l'hotel i a la tarda escrivia, passejava, em deixava portar...", explica el músic, que va comptar amb la complicitat de Rosa Moret, antiga propietària de l'hotel al costat del seu difunt marit, Tomás. “Tenia tres filles i ell sempre em deia que li deixés emportar-se-les de festa. Jo li contestava que me les tornés, que no me les perdés per allà”, explica la Rosa amb un somriure, ara octogenària, que viu al centre de Palafrugell, lluny de la platja. Ella i el seu marit compartien nits al bar i Tomás era, segons Serrat, “el col·lega a l'altre costat de la barra amb converses sobre el terrenal i l'etern”. Però no era l'únic en aquelles nits regades de vi, allargades fins ben tard, com recorda el seu protagonista: “Hi havia una petita diàspora d'amics que es distribuïen pels pobles de la costa i pujaven especialment els caps de setmana. Uns perquè tenien casa i d'altres perquè tenien cara”. Al disc va retre homenatge a un d'ells en la cançó Tío Alberto, inspiradaena Alberto Puig Palau, un bon vivant i libèrrim antifranquista que, segons Serrat, va ser “element fonamental i estable d'aquelles activitats infinites que anaven sense horaris ni compromisos en un ambient presidit per una gran llibertat”.

Ara, passejant pel carrer de les Voltes, on restaurants i botigues de roba de caixet conviuen amb antigues casetes blanques de tres pisos que guarden encara l'encant del passat, Serrat fa la vista enrere i reconeix que un altre “personatge extraordinari” que bé hauria merescut un tribut perquè “va donar llum a moltes nits” va ser Tomás Cervera, el mort amo del restaurant Madame Zozó. Ubicat a la localitat de Mont-ras i inspirat en el cabaret parisenc Moulin Rouge, Madame Zozó feia també la funció de sala de festes en la qual ballava Carmen Amaya i tocava el jazzista nord-americà Lou Bennett. Va ser un d'aquells llocs divertits i lluminosos del boom de la Costa Brava als setanta, que va atreure una bona nòmina de la gauche divine, tota aquesta gent heterogènia d'esquerres, entre intel·lectuals, artistes i avantguardistes inclassificables, als quals Serrat qualifica avui com a “maca, talentosa i hedonista”. A aquest grup pertanyia també Colita, la fotògrafa que el va retratar per a la portada de Mediterráneo i les imatges interiors en les quals se’l veu amb els fills de Rosa Regàs. Abans d'arribar a Calella la primavera de 1971, el músic ja havia estat al poble convidat per Oriol Regàs, que tenia una casa i amb qui feia familiars agafant una barca per anar a menjar truita a les illes Formigues.

Serrat, a la mateixa platja, al costat de l'apartament on va compondre part del disc 'Mediterráneo'.
Serrat, a la mateixa platja, al costat de l'apartament on va compondre part del disc 'Mediterráneo'.Jordi Socías

Aquell bulliciós rusc humà també va trobar a l'hotel Llafranc, al costat de Calella, un altre fortí bohemi i marxós regentat per Manel Bisbe, conegut com el Gitano de la Costa. Per Llafranc, amb el seu exquisit guisat de bacallà, sípia i aus, podien parar Rock Hudson, Sophia Loren, Kirk Douglas, Elizabeth Taylor, Paco de Lucía, Xavier Cugat i La Chunga. Tanmateix, Serrat acabava reunit al final del dia amb els seus amics vitalistes a la seva oficina de Calella. “Tomás i el Gitano de la Costa formaven una parella de ball per a la vida despreocupada i provocadora al Batlle. Ens ajuntàvem a la nit i cantàvem quan apareixia una guitarra i es prenien quatre copes”. Aquella existència hedonista travessa tot el disc en un compositor que es movia entre poble i poble amb una Alfa Romeu dels anys trenta i solter, encara que havia protagonitzat romanços sonats amb models com Susan Holmquist, que havia estat portada de la primera edició d'Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. “Anava sol. Era un noi solter i, d'alguna manera, complidor amb el seu estat civil. Vivia la solteria amb llibertat i alegria. Gairebé diria que amb avidesa”, recorda amb un somriure. “Amb el respecte pertinent, en aquella època cardar estava de moda. No funcionava el WhatsApp ni els telèfons. De fet, els telèfons funcionaven amb fitxa i llavors, és clar, era molt millor veure's”.

Serrat, a Calella, “entre la platja i el cel”, com cantava al tema que dona títol al disc.
Serrat, a Calella, “entre la platja i el cel”, com cantava al tema que dona títol al disc.Jordi Socías

Cinquanta anys després, Calella és un territori turístic cotitzat bastant indiferent a la història de Serrat. No hi ha res al poble que remeti a això que explica amb un mirador en honor a l'inventor de la fórmula de les pastilles Juanola, oriünd de Palafrugell. Només ho fan els records que porta Serrat i unes cançons que, compostes amb “guitarra, casset i paciència” al quartet de l'hotel Batlle, continuen evocant, amb els seus arranjaments orquestrals i melodies hipnòtiques, l'estat de brillantor i lleugeresa propi d'aquesta vora de la Mediterrània. La platja de Port Bo, on el jove Serrat solia tirar-se a la fresca, conserva el mateix encant d'antany. Just al costat es troba el tram antic de porxos, un passeig que data del segle XIX i que també es coneix com a Ruta Josep Pla, en el qual els turistes de tot arreu del món avui seuen a dinar en terrasses. Una estampa que no encaixaria en els retrats escrits per la ploma irònica i àgil de Pla, que va viure una espècie d'exili interior en aquestes terres de la Costa Brava, on va reflexionar i va buscar sentit a l'existència amb l'únic consol del paisatge i la seva gent, aquests pagesos, pescadors i persones senzilles que van poblar molts dels seus llibres. L'univers de Mediterráneo, amb atenció a les petites coses i als pobles blancs que reflecteixen el paisatge social de l'Espanya del tardofranquisme i l'èxode rural, té molt a veure amb la mirada de Pla, “l'empordanès amb boina que va exercir en tot el món”, segons Serrat. “El seu univers és molt internacional. Ell mateix va dir que només en el provincià es pot trobar l'internacional”. Els personatges i els paisatges sempre han estat quotidians en l'obra de Serrat, que es continua definint com “un nen de barri”, només que, diu, no va passar de ser un nen de barri a un de la Mediterrània. “Jo era un nen de barri mediterrani”, sentencia.

L'endemà del passeig per Calella de Palafrugell, Serrat xerra tranquil·lament a La Venta, un restaurant que ha triat ell, ubicat dalt del Tibidabo, des d’on es divisa gran part de la ciutat de Barcelona. És quan explica els seus orígens, aquesta relació estreta amb el seu barri del Poble-sec, que, afirma, no l'ha abandonat. “Veus aquelles xemeneies d'allà?”, pregunta des de la taula del menjador del restaurant abans d'assenyalar-les. “Són les tres xemeneies de la Canadenca, la que va promoure les vagues de la Setmana Tràgica. Als seus peus hi ha el meu barri. El veus? És al costat del mar. El mar confereix a la gent que hi viu a prop una cosa important: mirar molt a l'ample, veure molt lluny, no tenir barreres naturals que limitin les fantasies”. Com Josep Pla, aquest mar va embriagar i encomanar el Serrat adolescent d'una mena d'entusiasme per la realitat, gairebé un panteisme sensual pel paisatge. Si Pla deia que els humans érem “animals climàtics”, Serrat assenteix i sentencia: “Jo ho soc, totalment”. Amb aquest cel alt i espaiós i aquest aire sembrat per cargols de mar, sorra i algues, el clima mediterrani marca unes cançons que, en el conjunt del disc, van oferir a començaments dels setanta una espècie de paisatge nou, més positiu i resplendent que el “mar de acero de olas grises” que cantava Machado, a qui Serrat prèviament havia retut homenatge i avui, tant temps després, torna a reivindicar. “El mar de Machado no és el mar d'un sevillà que passa per Sòria i Baeza. Tot aquest univers machadià acaba a València i mor a Colliure. Ell també va conèixer un altre mar. De cap manera crec que el de Machado i el meu siguin diferents. Igual que tampoc són diferents el mar brau i el mar plàcid. No són l'un ni l'altre. Com les persones, sota un mar brau n'hi ha un de plàcid”.

Brau o plàcid, i amb els prodigiosos arranjaments de Juan Carlos Calderón, Gian Piero Reverberi i Antoni Ros-Marbà, Mediterráneo va ser un èxit immediat quan es va publicar a finals de 1971. “Es va rebre amb entusiasme. Fins aquest disc, Serrat no havia pogut demostrar tota la seva capacitat en castellà. L'anterior havia estat una col·lecció de singles i aquest era el seu primer disc veritable en castellà. No hi ha cap cançó que sobri ni que falti”, assegura José Ramón Pardo, periodista veterà que llavors era redactor en cap de la revista Blanco y Negro, escrivia de música al diari Abc i col·laborava a RNE. Pardo assenyala que, si el començament era perfecte amb la cançó que dona títol al disc, també ho era el final de Vencidos, el poema de León Felipe que parla de quan Don Quixot i Sancho Panza veuen el mar a la platja de Barcino, nom de la Barcelona romana, on la seva aventura arriba a la fi. El cavaller errant de Cervantes servia de metàfora per al viatge que buscava Serrat, que tornava a incorporar, com amb Machado i poc després amb l'àlbum dedicat a Miguel Hernández, potents idees poètiques a l'Espanya del franquisme agònic donant un nou ànim i dibuixant una il·lusió renovada. La Mediterrània com una idea de llibertat i fraternitat, un clima que unia pobles més que separar-los. Mig segle després, aquesta idea, com un àlbum que no ha deixat d'engrandir-se amb el pas del temps, continua tan vigent com el primer dia quan l'enfrontament entre Espanya i Catalunya està tan enverinat. “El que ens faria falta seria una societat que s'enfrontés a aquesta polarització, que enarborés banderes de tolerància i de respecte al proïsme”, reflexiona Serrat. “El problema és que aquesta polarització ens ve donada contínuament. És molt difícil que aconseguim aquesta societat si els nostres dirigents, predicadors i bustos periodístics, televisius i radiofònics continuen promovent, de vegades amb llengua de serp, la intolerància. Si continuen desqualificant aquell que no pensa com ell”.

Als seus 78 anys, Serrat, que diu que té “consciència absoluta del fràgil i efímer” que és avui i que li agradaria fer una gira “per acomiadar-se dels llocs que ha estimat”, ja no sap si veurà aquest país. “Ho veig tot des de la vora, com els meus somnis són a l'altra vora del mar. Jo aquí i els meus somnis allà”. Allà, en l'horitzó, “entre la platja i el cel”, com cantava a Mediterráneo, la cançó dels viatges en cotxe, els estius eterns, la infantesa a la platja, els primers amors i la vida perfumada de brea, la cançó que sempre va passar de pares a fills. Quan se li recorda el vers al cantor que va néixer en aquest mar, aixeca les celles, estén un somriure allargat i, amb energia i alegria contagiosa, s'apropa al gran finestral pel qual es veu Barcelona des de la muntanya Tibidabo i explica, assenyalant amb el dit a l'horitzó: “Allò que es veu allà és el castell de Montjuïc. Just allà, al darrere, on no es veu, hi ha el cementiri de Montjuïc. Allà sota, si ho veiéssim des d’un altre lloc, es veuria tota la muntanya sembrada de tombes i nínxols. És com un cementiri de l'Almudena en pendent. Allà vam enterrar la meva àvia i el meu pare, quan jo era petit. Va ser en un nínxol familiar. Quan vaig escriure Mediterráneo pensava en aquest nínxol. Des d'allí es veu la platja i el cel. El veus? No hi havia intenció poètica. Més aviat era una intenció molt crua i molt real”. I, sense cap gravetat, dona un cop a l'espatlla i, entre rialles, deixa anar: “Però ara, com si em calen foc. Que procurin no cremar-se! M'és igual. Saps per què? Perquè he après una cosa. Morir-se té un avantatge: no te n'assabentes”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Fernando Navarro
Redactor cultural, especializado en música. Pertenece a El País Semanal y es autor de La Ruta Norteamericana. Ejerce de crítico musical en Cadena Ser. Pasó por Efe, Abc, Ruta 66, Efe Eme y Rolling Stone. Ha escrito los libros Acordes Rotos, Martha, Maneras de vivir y Todo lo que importa sucede en las canciones. Es de Madrid.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_