Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La independència no és una estratègia

Hi ha estratègies que no siguin fum i deliris? Abans que res, cal el redreçament de la salut i de l’economia dels ciutadans, és a dir, vacunar tothom i invertir correctament els fons de recuperació europeus. A la vegada, naturalment, els indults i la taula de diàleg

rn Una estelada darrere d'un semàfor vermell a Alella la tardor del 2017. rn
Una estelada darrere d'un semàfor vermell a Alella la tardor del 2017. reuters

El geni del país és inesgotable. Del fum surten construccions imaginàries. Del no-res n’hi ha qui treu petroli. Tot s’ha provat i hem fet tot el soroll possible. Hem invocat i tret a passejar la musa de la història, gràvida del futur de Catalunya, però no ha parit ni un humil ratolí, encara menys que aquell cèlebre part de les muntanyes. Es podria dir que Catalunya ha esdevingut aquests anys una mena de Quixot –cruel paradoxa, un cavaller castellà!– que creia veure gegants i exèrcits enemics a tot arreu i en sortia sempre cruixit i escarmentat, encara que mai desenganyat respecte als seus ideals, enamorat de la seva dama com els catalans sobiranistes de la independència.

Ara ja ho saben fins i tot els creients de la fe del carboner, encara que facin com si no ho sabessin. No hi haurà independència. Era una quimera. Els camins que s’havien dibuixat a les pissarres del voluntarisme processista eren imaginaris. L’última excusa per explicar la desfeta és la denúncia de la cruel repressió de l’Estat enemic. Però en els temps de George Floyd, de Navalny, del genocidi uigur i de la repressió desfermada a Hong Kong i a Myanmar, aquests patiments i aquests presos difícilment serveixen per construir un cas internacional contra la dictadura espanyola. Després dels indults i del diàleg polític, el temps i una canya, molt poc quedarà de tot plegat en la memòria del món. Una petita i tartarinesca història local, en definitiva.

Només queda l’estratègia del ‘pollo’ que Puigdemont va prometre a l’Estat espanyol, pròpiament més jurídica que política

No hi ha cap estratègia que meni a la independència. Les que hi hagué eren fallides i res les ha substituït. Només queda l’estratègia del ‘pollo’ que Puigdemont va prometre a l’Estat espanyol, pròpiament més jurídica que política, organitzada per Gonzalo Boyé per tal de treure el màxim partit dels errors i les esquerdes del sistema judicial espanyol i de la seva legalitat constitucional. Esquerra no en té. De fet, ningú la té. Un cop fracassat l’intent de 2017, en condicions objectives probablement difícils de repetir, s’ha de dir clarament que la independència només és un desig, un sentiment, un somni i que, quan gent políticament tan desperta com Jordi Cuixart diu que ho tornarà a fer, està dient senzillament que mai deixarà de desitjar-la, ni deixarà de sentir-se independentista, ni es permetrà somniar res més que no sigui la independència, com Alonso Quijano feia amb la seva Dulcinea. I farà bé: no s’ha de renunciar als somnis.

Del que sempre s’ha tractat era d’aconseguir la difícil alquímia que convertís els desitjos, sentiments i somnis que havien esclatat popularment a partir de 2012 en resultats electoralment tangibles, en poder real dins del món real. També en això el càlcul era dolent. Una aposta tan alta s’ha traduït en una derrota sense remei. De l’esforç independentista no n’ha sortit ni un millor finançament, ni un reforçament econòmic i polític de Barcelona i de Catalunya dins el paisatge espanyol i europeu, ni una mutació constitucional que fes avançar l’autogovern en direcció federal o en la encara més improbable direcció confederal. Res. La força interior de Catalunya també ha minvat. Dividida en front de la independència, ara ofereix menys impuls i energies per negociar una senzilla millora de l’autonomia.

La força interior de Catalunya també ha minvat. Dividida en front de la independència, ara ofereix menys impuls i energies per negociar una senzilla millora de l’autonomia

S’entén, doncs, la demanda d’estratègia, expressada amb tanta verbositat com calgui a través de l’invent de l’Espai de Coordinació, Consens i Direcció Estratègica Col·legiada, l’artefacte imaginat per Pere Aragonès i Jordi Sánchez com a pal·liatiu al desacord sobre el paper del Consell de la República. La seva creació permet entendre que tenia raó aquell agent dels Mossos d’Esquadra sancionat per haver dit que la república no existia. En lloc de Consell tenim, doncs, un Espai, construcció verbal molt més modesta i confusa. I en lloc de República, tenim tres tasques una mica imprecises com són la coordinació, el consens i la direcció, de les quals s’ocuparan les tres forces independentistes i les dues entitats implicades en el procés: si les reunions no fossin discretes i no quedessin “fora del focus mediàtic”, com es proposa a l’acord de govern, l’espectacle quedava garantit.

Entre les tres tasques destaca la direcció. La coordinació i el consens són uns conceptes tan nebulosos que permeten donar per bona una cosa i la contrària. La direcció és d’un altra envergadura, sobretot si és estratègica i, a més col·legiada, un adjectiu que té com a principals destinataris els dirigents per mirar que cap d’ells, ni Puigdemont ni Aragonès, tinguin l’última paraula. Però la pedra de toc és l’adjectiu estratègic, ja que aquesta direcció podrà dirigir moltes coses, fins i tot diaris i televisions, que d’això sí que hi ha experiència, però no pot dirigir una estratègia perquè d’això no n’hi ha ni n’hi haurà.

Hi ha estratègies que no siguin fum i deliris? Abans que res, cal el redreçament de la salut i de l’economia dels ciutadans, és a dir, vacunar tothom i invertir correctament els fons de recuperació europeus. A la vegada, naturalment, els indults i la taula de diàleg. Sense els peus forçats impossibles de l’amnistia i l’autodeterminació, però amb l’objectiu d’obtenir, amb les reformes que es propugnin, el màxim nivell d’autogovern possible, la màxima participació en la vida política espanyola i europea, potser la bicapitalitat barcelonina i fins i tot el reconeixement constitucional de la llengua catalana.

Tot això, al final, no és una estratègia per a la independència, però podria conduir a una estratègia millor que la independència. O, com a mínim, més tangible i pràctica que els sentiments, els desitjos i el somnis, i sobretot que aquell misteriós embat democràtic que ens prometen en cas de que falli tota la resta.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >