Selecciona Edició
Connecta’t

La diversitat funcional conquereix els escenaris

Andrea Álvarez ha protagonitzat amb gran èxit al TNC ‘Mare de sucre’, de Clàudia Cedó, amb actors discapacitats

Andrea Álvarez, actriu protagonista de l'obra 'Mare de sucre', que s'ha pogut veure al TNC.
Andrea Álvarez, actriu protagonista de l'obra 'Mare de sucre', que s'ha pogut veure al TNC.

Asseguda a les escales del Teatre Nacional de Catalunya, Andrea Álvarez riu a cor què vols quan pensa en tot el que ha viscut durant els últims dos mesos. Ha sigut la protagonista de Mare de sucre, un muntatge que s’ha representat a la sala Tallers amb un èxit inapel·lable de taquilla: les entrades de les funcions programades es van esgotar en pocs dies i les de la pròrroga de l’última setmana es van acabar en dues hores. Riu perquè, acostumada a viure en una llar compartida per a persones amb diversitat funcional a Girona, treballar al taller ocupacional fabricant joies i assistir als cursos de teatre d’Escenaris Especials, el seu dia a dia va canviar i fa un temps que viu unes muntanyes russes. Ara tornarà a la seva rutina, tot i que la companyia vol muntar una gira i continuar actuant. En aquestes funcions, els espectadors també han pujat a les muntanyes russes: amb la veu del repartiment inclusiu i la direcció de Clàudia Cedó, l’obra ha obert moltes preguntes sobre els desitjos d’un col·lectiu els interessos del qual estan sovint invisibilitzats.

La veu d’Álvarez ha sigut la d’un col·lectiu tan dispar com ho són les seves diversitats funcionals. Segons les dades de la Generalitat, a Catalunya hi ha 616.052 persones amb discapacitat, física o intel·lectual, amb totes les seves variants. Malgrat les seves diferències, comparteixen una mena d’identitat, la de saber que la societat no pensa sempre en ells. No només pels problemes d’accessibilitat física que se solucionen amb rampes i elevadors, sinó també pels desitjos i interessos que no es tenen en compte i que el món, de vegades, prefereix no veure per no haver d’assumir la responsabilitat de garantir tots els drets de les persones amb discapacitat. “No m’agrada aquesta paraula. No m’agraden les paraules que parlen de mi i que decideixen quines s’utilitzen i quines no. Abans deien subnormal, retardat, borderline, minusvàlid. Ara hem de dir diversitat funcional. Ells i nosaltres. I no hi ha ells i nosaltres. Tothom és diferent”, diu a l’obra Marc, amb paràlisi cerebral i assegut en una cadira de rodes.

L’obra comença amb l’expressió irrefrenable d’un desig: “Em dic Cloe, tinc una discapacitat intel·lectual del 65% i vull ser mare”. Durant dues hores, explora el desig de la maternitat, de tenir una vida sexual activa i de ser responsable d’un mateix. Anhels que en les persones amb discapacitat xoquen amb tot: les institucions, la família, els educadors, la falta de recursos que posen els governs... Però, indagant sobre aquestes qüestions, aquestes deriven en altres. En un moment del muntatge, el Marc s’adreça al director del seu centre per dir-li que vol ser l’entrenador de l’equip de rugbi. En parlar amb ell, es desdiu i decideix que no ho serà, reprimit per la seva por i falta de confiança, el mateix que fa dubtar a la Cloe si seria o no una bona mare. ¿Qui pot dir què pot fer algú? Està la societat preparada per garantir tots els drets, també els de les persones amb discapacitat?

El simple fet que actors amb diversitat funcional plantegin amb tanta mestria aquests dilemes obre altres preguntes: Poden aquests actors continuar treballant professionalment en teatres? Després d’aquest èxit, els trucarà algun director reconegut per interpretar un Shakespeare? “Volem pensar que les coses estan canviant, però falta molt camí per recórrer. A Londres ja ho fan, et programen un Ricard III amb un actor amb discapacitat perquè és un bon actor”, diu Cedó, directora i dramaturga d’aquesta obra. “La diversitat ha de conquerir les ficcions com una allau, perquè en tot aquest temps que he treballat amb ells, cada dia em pregunto què és el normal. La vida no és homogènia i, o ho acceptem, o ens perdem molta riquesa”.

“Escenaris Especials té un punt espontani molt important, hi ha molts moments en els quals la veritat traspassa”

El fet que actors amb diversitat funcional plantegin amb tanta mestria aquests dilemes obre altres preguntes: Poden seguir treballant professionalment en teatres? Després d’aquest èxit, els trucarà algun director reconegut per fer un shakespeare? “Volem pensar que les coses estan canviant, però falta molt camí per recórrer. A Londres ja ho fan, programen un Ricard III amb un actor amb discapacitat perquè és un bon actor”, diu Cedó, directora i dramaturga d’aquesta obra. “La diversitat ha de conquerir les ficcions com una allau”, explica.

Cedó, que va collir un gran èxit amb Una gossa en un descampat, sobre la dificultat d’assumir la mort dels fills abans de néixer, fa 15 anys que dirigeix cursos de teatre per a persones amb discapacitat. Amb el projecte Escenaris Especials han actuat a Banyoles, Girona i al Teatre Lliure de Barcelona, i ho farà a Temporada Alta. “Aquesta obra no ha sortit com un bolet, fa molt temps que hi treballem. I en els cursos anuals ja sortia el tema de la maternitat i la sexualitat. La dramatúrgia l’hem fet entre tots, perquè connectin amb el text i el defensin”, explica Cedó.

Álvarez explica que a la llar en la qual viu parlen amb els educadors d’aquests temes: “De sexe, és clar, ens interessa, i del cos humà. Jo crec que és important parlar d’això, no ens hem de tancar, hem d’explicar el que volem, dir-ho”. “Escenaris Especials té un punt espontani molt important, hi ha molts moments en els quals la veritat traspassa”, explica Marta Iglesias, productora de l’obra i psicòloga.

“Abans veia el teatre de persones amb discapacitat com una cosa bona per a ells, ara crec que és una cosa política”, diu Cedó. Iglesias remata: “Si poses diversitat a l’escenari, la tindràs a la platea. Ha vingut gent al TNC que segurament ni es plantejava fer-ho”. L’actriu també ho sent així i, tot i que té ganes de tornar a la seva feina i la seva rutina, també vol continuar actuant: “Ha estat una experiència brutal, allà tinc una casa i una família, però aquí, amb el teatre, també”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >