Selecciona Edició
Connecta’t

L’endevina de Dostoievski

L’autor de ‘Crim i càstig’ tenia un estil tan caòtic que, més que corregir-li la llengua, se l’havia d’intuir

Fiódor Dostoievski no se sentia obligat a seguir cap mena de normativa.
Fiódor Dostoievski no se sentia obligat a seguir cap mena de normativa.

Cal agrair la publicació del monument que representa la nova traducció de Crim i càstig de Dostoievski, obra de Miquel Cabal Guarro, a La Casa dels Clàssics. No tan sols pel fet en si de disposar d’una peça cabdal de la història de la literatura, sinó perquè actualitza la traducció que al seu dia en va fer Andreu Nin i assaja una via d’encaix de la llengua de l’autor (caòtica, irreverent amb la norma, farcida de registres) amb els criteris de traducció moderns i la concepció porosa de la llengua normativa que proporcionen els últims usos gramaticals. I val a dir que la proposta de Cabal reïx a l’hora d’esquivar un dels perills de tota traducció, que és precisament l’aplanament de la variació de l’original, sigui social o geogràfica.

A banda, però, el volum de Crim i càstig ens regala una anècdota que serveix per visibilitzar una de les feines més discretes del sector del llibre, que no és altra que la correcció. A les notes amb què tanca el volum, Cabal reprodueix un diàleg entre el mateix Fiódor Dostoievski i Varvara Timoféieva, que era la correctora que l’havia de patir a les pàgines de la revista El Ciutadà. En la conversa entre tots dos, Dostoievski defensa que cada autor té un “estil propi”, una “gramàtica pròpia”, i que “Jo no n’he de fer res, de les normes dels altres!”. Mentre que Timoféieva, amb un punt de desesperació, sembla rendir-se a l’únic recurs que li quedava per fer la seva feina, que no era altre que l’endevinació: “Això vol dir que només podem endevinar-li l’ortografia, a vostè, que no la podem saber”. I ell que sentencia, sense admetre més rèplica: “Això mateix! Endevinar. I tant. Un corrector ha de ser capaç d’endevinar!”.

És clar que la pobra Varvara estava corsecada, i que l’estirabot final de Dostoievski no deixa de ser la reafirmació d’una jerarquia, però el cert és que la feina del corrector literari va molt per aquí. De fet, en la defensa que l’autor de Crim i càstig fa del seu estil no hi ha cap menyspreu envers els professionals de la correcció; en tot cas, hi ha un distanciament dels estils dels altres, i per tant de l’ús d’una norma comuna. Diguem que no es nega a ser corregit (molts autors amb menys obra i més ínfules ja ho voldrien), sinó que demana que el corrector transcendeixi la gramaticalitat i sigui capaç d’entendre el que intenta fer. Que es converteixi en el seu seguidor, el seu defensor, el seu apologeta. Que no li apliqui el corró normativista que sovint ha unificat usos gramaticals i tipogràfics d’acord amb una concepció de la llengua que feia prevaler la uniformitat.

Tradicionalment el corrector literari ha basculat entre dos pols de respecte: el respecte pel codi, que podríem definir com el conjunt de convencions lingüístiques i formals que integren l’estil, i que l’ha de portar a l’aplicació del que entendríem per normativa; i el respecte per l’autor, que en el seu ús creatiu lliure de la llengua ha de buscar-ne les costures i si cal transgredir la norma. I, en general, qui ha sortit guanyant en aquesta pugna ha estat el codi, que sempre ha proporcionat seguretat al professional de la correcció i al sector editorial. Ara bé, l’autor ha de poder fer el que vulgui? És suficient el seu parer sobre l’ús de la llengua, i aquest parer justifica el seu estil? Si fos així, els autors no serien corregits i quedarien a disposició del lector tal com produeixen els seus textos, una opció que ni tan sols Dostoievski defensava. Primer els han de corregir perquè també s’equivoquen, però per corregir-los els han d’endevinar.

Sí, un corrector ha de ser capaç d’endevinar. I a fe que no és fàcil. L’endevinació t’ha de dur a emmotllar-te amb un text que no és teu, que potser no hauries escrit d’aquella manera, i en la teva intervenció no tan sols has de percebre que la correcció que fas o l’esmena que proposes s’adiu a l’estil i la llengua de l’autor, sinó —i vet aquí el més difícil— que l’autor també ha de percebre que s’hi adiu, o fins i tot celebra la intervenció, perquè has estat capaç de dir les coses tal com les hauria dit ell. Glòria, doncs, a l’endevina de Dostoievski, per la part que li toca.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >