Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | JAVIER MARISCAL

“L’admiració valenciana per Catalunya ha canviat”

L'artista es va traslladar el 1970 a Barcelona perquè era la referència de modernitat. Avui lamenta que “el procés ha fet pols moltes coses”

Javier Mariscal al seu estudi de Palo Alto, a Barcelona.
Javier Mariscal al seu estudi de Palo Alto, a Barcelona.

La vida de Javier Mariscal ha transcorregut entre els quatre punts cardinals de la Corona d’Aragó. La mare era de Saragossa i el pare, de Castelló. Es van conèixer a la ciutat de València, on el petit Chavi va néixer el 1950, exactament allà on actualment s’aixeca una sucursal d’El Corte Inglés. De petit estiuejava a Casp i el 1970 es va traslladar a viure a Barcelona. Des de fa anys passa els estius a Formentera, i la seva parella el porta de manera regular a l’Empordà, un territori que ell considera més francès que no pas català.

El pare de Cobi i d’altres creacions artístiques de prestigi internacional té l’estudi a les oficines d’una antiga fàbrica del Poblenou. Al taller hi ha un permanent tràfec de visites. Un home apareix perquè li dediqui un llibre; algú altre estudia unes maletes que han dissenyat per a una marca de renom; en una sala d’edició de vídeos, el director de cinema Fernando Trueba treballa en el muntatge de la propera pel·lícula animada que estrenaran amb Mariscal, They shot the piano player.

Mariscal divaga entre anècdotes i teories que improvisa sobre la marxa. Quan descobreix que el fotògraf de Quadern és italià, ho vincula àgilment amb el motiu de l’entrevista, les relacions entre Catalunya i València: “La primera impremta d’Espanya va arribar directament de Gènova a València... València té el mal gust dels italians. Perquè els italians són uns horteres, com a València. A Catalunya no, aquí som al nord”.

Les taules de l’estudi són un batibull de llibres i d’objectes inspirats en les creacions més conegudes de Mariscal. També hi ha una impressió d’una il·lustració seva, feta amb un iPad, d’una casa tradicional de l’Albufera de València. “Va ser amb la propietat privada que, tot just arribar, vaig descobrir la diferència amb els catalans”, explica l’il·lustrador: “A València, per tancar un terreny, es col·locaven uns totxos de qualsevol manera, uns filferros d’un galliner i uns vidres trencats al damunt. A Catalunya, en canvi, s’aixeca un mur de collons, amb bons maons, una tanca ben forjada i pintada com cal”.

“Jo vaig venir a Barcelona perquè Barcelona feia olor d’impremta”, diu Mariscal. La capital catalana era el far de modernitat d’Espanya en el tardofranquisme. Afirma que la ciutat ha continuat evolucionant, però també ho han fet València i Espanya en el seu conjunt, fins al punt que la ciutat comtal ja no és un port imprescindible; de fet, ara pot resultar antipàtica: “S’han fet pols moltes coses amb el procés per la independència, no som conscients de quantes coses s’han trencat, no tenen nassos de dir-ho. Hi ha els catalans bons i els dolents, doncs jo soc dels dolents”.

“Hi ha els catalans bons
i els dolents; tinc assumit que jo soc
dels dolents”

Mariscal afirma que la mentalitat de superioritat del nord respecte del sud també ha existit entre les dues regions germanes i veïnes: “És una mica com els de París, que ens miren des de dalt, doncs per a Catalunya, València sempre ha estat aquella gent d’allà sota; hi ha hagut desconeixement. Des de València, en canvi, la sensació era ‘hòstia, que bé que fan les coses a Catalunya’. Però aquesta admiració valenciana per Catalunya, és clar, també ha canviat”.

Aquest canvi, si pot beneficiar algú de manera especial, no és només el País Valencià, també és a Madrid. Mariscal aprofita una altra anècdota per exposar-ho. En una ocasió, no fa gaires anys, va haver de portar el cotxe al mecànic en un municipi a prop de Dénia, Mariscal no en recorda el nom. El mecànic parlava en valencià, però tenia un cartell del Partit Popular al taller. Mariscal es va sorprendre i li va demanar per aquest posicionament a favor d’un partit que, al seu parer, no aposta per l’ensenyament de la llengua. “No, home, el valencià, per a la família”, va respondre el mecànic, “el primer que han d’aprendre els meus fills és el castellà, i anar-se’n a Madrid a estudiar”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >