Selecciona Edició
Connecta’t
A LA GRAELLA CRÍTICA i

Esplèndida ‘Mare of Easttown’

Winslet ens trasllada la seva fatiga emocional sense un bri d’exageració en els gestos, sense declamacions antològiques

Kate Winslet a 'Mare of Easttown'.
Kate Winslet a 'Mare of Easttown'.

No soc el primer ni, crec, el darrer, a dir que Mare of Easttown és una filigrana d’orfebre, treballada amb un microscopi, que el seu creador, Brad Ingelsby, fa anar amb intel·ligència i sentiment. Són set capítols (HBO n'ha penjat el darrer aquesta setmana) absolutament recomanables. I segur que seria diferent si el paper protagonista no hagués estat per a Kate Winslet, que també n’és la productora executiva. Una actriu que no amaga la maduresa ni la disfressa amb maquillatge. El suïcidi del fill ha ennuvolat l’existència de la policia Mare Sheehan (Kate Winslet) que camina com cansada per la petita població d’Easttown, com tipa de la vida que li toca viure. La seva coixesa és més que una lesió accidental, porta l’ànima molt carregada. I Winslet ens trasllada la seva fatiga emocional sense un bri d’exageració en els gestos, sense declamacions antològiques. Excepcional.

El fil argumental no té, aparentment, res de nou. A Easttown hi ha dues noies desaparegudes i acaben de trobar el cadàver d’una tercera. El poble culpa Sheehan, més o menys calladament, de no haver resolt els casos. De fet, el seu cap li posa un reforç vingut de fora. El cantó previsible de la història és la filera de sospitosos que s’investiguen. Perquè la galeria sigui completa fins i tot hi ha un sacerdot traslladat de parròquia per un cas d’abusos sexuals. Algunes d’aquestes històries s’abandonen quan és evident que no hi ha cas. Però d’altres són apunts sobre un ecosistema veïnal farcit d’enganys, rancúnies, silencis, pors, addiccions... Que un crim serveixi per fotografiar un veïnat s’ha vist més d’una vegada (Broadchurch, Safe, Happy Valley amb la gran Sarah Lancashire, El desorden que dejas...). A Mare of Easttown es fa sense estridències, seguint la investigació de l’angoixada Sheehan. Ella dona la textura inconfusible de la composició.

I és diferent, com ha subratllat la crítica nord-americana des de fa un mes, perquè el tema central no és la investigació policial. Ho és la maternitat. Tot i que hi ha una immolació masculina, la d’un pare pel seu fill, el protagonisme és de les dones i les seves relacions conjugals, familiars. Particularment les filials. Hi ha molt pocs homes a Easttown, escriu Megan Reynolds a Jezebel (un lloc web suposadament feminista, segons la seva pròpia definició). És com si tota la ciutat pogués patir el dol “de les mares a qui falten les seves filles i els fills d’aquestes filles que, en absència dels seus pares, acabaran heretant el trauma com a dret de primogenitura”. “Estem tan acostumats a veure policies a la televisió actuar, copejar el cap i creuar la línia... Però no estem acostumats a veure’ls maternitzar la seva feina com ho fa la Mare, per bé i per mal”, escriu Sophie Gilbert a The Atlantic. I Doreen St Félix a The New Yorker insisteix: “La meva aversió al drama de policies no es va activar, ja que la professió de la Mare funciona més com una metàfora d’una maternitat desgastada”. Una dona amb una conducta que tampoc escapa de les ombres que enfosqueixen la ciutat. Fabrica una prova inculpatòria perquè la seva jove no li prengui la custòdia del seu net. I serà la mare de Sheehan qui li indicarà el camí per esbandir el sentiment de culpa pel suïcidi del seu fill i portar el dol sense castigar-se. De fet, Ingelsby ha explicat que volien acabar deixant al públic un sentiment d’esperança sobre la comunitat d’Easttown i sobre Sheehan. “Espero que el final deixi l’audiència pensant que la Mare estarà bé”, ha dit. No calia tranquil·litzar-nos. Ha fet prou deixant-nos una preciosa miniatura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >