Selecciona Edició
Connecta’t

La doble derrota de Guardiola

A vegades irrita més el guardiolisme generat com una religió futbolística i moralitzadora que el mateix Guardiola

Pep Guardiola després de perdre la final de la Champions League.
Pep Guardiola després de perdre la final de la Champions League. Pool via REUTERS

Al Manchester City ningú té cap dubte després de perdre la final de la Champions amb el Chelsea. “Insistirem en la idea”, coincideixen els executius i tècnics que treballen al voltant de Pep Guardiola, pedra filosofal de l’Etihad Stadium. Hi haurà canvis a la plantilla, baixes com la del Kun Agüero, molt proper al Camp Nou, i possibles fitxatges, pocs de tan desitjats com el de Harry Kane, el davanter centre del Tottenham, i el de Jack Grealish, el centrecampista ofensiu i capità de l’Aston Villa. Les altes i baixes depenen sempre de les intencions futbolístiques de l’entrenador, que ha renovat el contracte fins al 2023. L’evolució futbolística de l’equip està en mans de Guardiola i de la seva capacitat per generar expectatives, que giren més al voltant de la creativitat que no pas d’un sistema o esquema, protagonista com acostuma a ser el tècnic, especialment la temporada 2020-2021.

La trajectòria del curs ha constatat que el City és un equip d’autor: Guardiola va saber corregir i fer evolucionar el joc fins a arribar a la final europea després de guanyar la Premier. El darrer tram del campionat anglès va ser tan exitós com difícil va resultar l’inici; l’estabilitat va arribar després que al novembre el tècnic decidís que passaria més anys a Manchester (2016-2023) que a la banqueta del Camp Nou (2008-2012). La brillant remuntada feia pensar que el City guanyaria també la Copa d’Europa. Què va passar doncs a Portugal? Podria ser que l’enginy que té Guardiola hagués acabat per sorprendre el seu propi equip abans que el Chelsea. Els crítics acusen precisament l’entrenador de ser massa intervencionista i critiquen els seus plantejaments –hi ha hagut fins i tot qui n’ha fet befa dient que s’inventa maneres de perdre–, com hauria passat ara a Porto.

A Portugal va semblar que Guardiola confonia els seus propis futbolistes i seguidors quan es va saber que a l’alineació hi havia Sterling i no Rodri o Fernandinho, els dos mitjos centre que s’havien alternat als partits del City. Jugar sense un volant central defensiu i també sense un davanter centre clàssic no era una aposta convencional, per més que ja hagués guanyat la lliga sense un 9 clàssic i golejador, com s’estila a la Premier. Semblava que els jugadors es notaven estranys al camp i que l’equip no acabava de trobar el fil al partit, mentre que el Chelsea se sentia còmode, fort i segur, impenetrable defensivament, imponent en els bloquejos i vertical en atac, com es va poder veure en el gol de Haverts. Quan va entrar Fernandinho, el marcador ja era de 0-1, i no hi ha res pitjor que concedir un gol al Chelsea. El City va arribar tard i no es va poder esmenar, perjudicat a més per la lesió de De Bruyne.

Tal vegada no va ser una bona solució alinear Gundogan com a pivot per generar més joc, tenir més fluïdesa, velocitat i precisió, la millor manera de superar el físic del Chelsea de Kanté. El City gairebé no va ni poder xutar a la porteria de Mendy, que va iniciar la jugada del gol, acció que reivindica d’altra banda el joc de peus del porter, un dels manaments del llibre d’estil de Guardiola. El tècnic va perdre el tercer partit seguit en dos mesos contra el conjunt de Tuchel. Quan s’han encadenat dues derrotes sembla raonable que es busqui un remei per evitar la tercera sense perdre l’essència i essent fidel a l’ideari en el cas de Guardiola. A l’entrenador català, de totes maneres, sovint se li retreu que doni massa voltes a les coses, com si necessités omplir el cap de la millor inventiva per tenir-ho tot controlat, i al final perdés naturalitat i fes millor el rival, sobre tot a la Champions.

Ja va passar la temporada passada contra el Lió o en les tres rondes que va jugar amb el Bayern de Munic davant del Barça, Madrid i Atlético. No cal descartar que conèixer tant els quatre rivals jugués en contra de Guardiola. A diferència de la Lliga, el seu torneig per excel·lència i el que defineix el seu mètode guanyador, les derrotes no tenen esmena a les eliminatòries directes –ha guanyat 31 títols en total i ha perdut cinc finals: tres de la Supercopa alemanya, una de Copa contra el Madrid i la de la Champions. Europa penalitza el tècnic des que va sortir del Barça, campió a Roma i Wembley quan regnaven Xavi, Iniesta i Messi, les figures blaugrana a la Pilota d’Or. El debat no es reobrirà fins que no torni a començar la competició i, si fa el cas, hi hagi una derrota per analitzar, de manera que, mentrestant, és de suposar que tornarà la rutina i, per tant, la regularitat i fiabilitat de l’equip en el dia a dia de la competició a Anglaterra.

I és que ningú no discuteix el mestratge de Guardiola, la seva influència en el futbol, tant a la Lliga com a la Bundesliga i a la Premier, i també el seu ascendent sobre tècnics com Tuchel. L’entrenador alemany no ha parat d’escrutar el català des que el va voler conèixer a Munic. I a Guardiola li encanta compartir i socialitzar els seus coneixements futbolístics, aplaudir els equips que juguen bé a futbol i assumir la derrota amb esportivitat i elegància quan escau, com va passar a Porto i es va penjar i va besar la medalla de subcampió d’Europa. La càrrega simbòlica que porta a sobre, significat com està pel seu compromís futbolístic, social i polític –per les causes que defensa–, fa que guanyar Guardiola tingui un significat especial: hi ha molts crítics als quals irrita més el guardiolisme generat com una religió futbolística i moralitzadora al voltant del tècnic que el mateix Guardiola.

Ja se sap que les derrotes de Guardiola uneixen fins i tot a una part de l’afició del Madrid amb una altra de la del Barça. El tècnic del City no sembla que, en partits com el de Porto, inventi per la pressió, per esnobisme o per fer la guitza, sinó perquè forma part d’un procés d’aprenentatge i formació constants que exigeixen arriscar en les situacions més compromeses, cap com les que es donen a la Champions.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >