Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Ésser català no és gens fàcil

L'influx de la política irlandesa, que ha irradiat durant un segle llarg sobre els moviments nacionalistes de tot Europa, ha fet que el catalanisme de diferent pelatge cometi molts errors

Miquel Iceta i Salvador Illa saluden Jordi Cuixart el dia de la investidura d'Aragonès.
Miquel Iceta i Salvador Illa saluden Jordi Cuixart el dia de la investidura d'Aragonès. Europa Press

Sou els escocesos d'Espanya i voleu ser els irlandesos”, va comentar un periodista anglès a l'Ateneu Barcelonès a les albors de la Primera Guerra Mundial quan a l'illa maragda creixia la demanda per l'Home Rule. Per llavors, a Barcelona circulava una irònica historieta sobre la relació entre “opressors” i “oprimits”. Un català explica a un estranger la situació política a Catalunya. Durant el sermó, passen per una carretera. A la cuneta, una brigada pica, grava i sua, vigilada per un capatàs. “Ah! –exclama l'estranger. Aquests –assenyalant als peons– són els de la raça oprimida!”. “No, no –respon l'altre– aquests són els de l'opressora”. “Llavors, la figura ben vestida qui és?”. “El de la raça oprimida”, afirma el català, davant de l'estupefacció del seu company.

Avui, una part de la població a Catalunya vol ser com els escocesos en l'imperi britànic, d’altres com els escocesos actuals i votar en un referèndum d'autodeterminació. I d'altres volen ser com els irlandesos de començaments dels anys vint o, directament, els dels vuitanta i “tirar de la cua al lleó”, com va dir Gerry Adams en les seves memòries, Abans de l’aurora. Per això es menysprea un senyor que sospesa jugar-se la presidència i el Govern i arriscarà perdre suports al seu partit i votants per intentar encarrilar un embolic que van crear d'altres.

Per descomptat que, com ha expressat Jordi Cuixart, els indults parcials –que en públic l'independentisme no agrairà a Pedro Sánchez– no resoldran el conflicte, però obren un camí. Com ho va fer l'abraçada del president d'Òmnium Cultural al ministre Miquel Iceta a la presa de possessió de Pere Aragonès. D'una altra manera, amb l'aritmètica parlamentària i estat de tensió política a Espanya, com podrien els presos tornar amb les seves famílies més aviat que tard?

Oriol Junqueras lamentava, amb raó, aquesta setmana a Televisió de Catalunya el poc temps que ha passat amb els seus fills en els últims tres anys i mig. El mateix se suposa que senten els altres polítics independentistes empresonats encara que públicament es mantinguin molt ferms. Però resulta que, segons la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, els indults, “si arriben, no seran cap èxit”, sinó una “decisió política intel·ligent del govern espanyol contra l'independentisme” perquè “políticament ens desarmen i internacionalment són nefastos”, segons va tuitejar el dijous 27.

L'influx de la política irlandesa, que ha irradiat durant un segle llarg sobre els moviments nacionalistes de tot Europa i fins i tot de l'Índia, ha portat el catalanisme de diferent pelatge a cometre molts errors. En aquest mirall, l'ANC ha passat de ser un grup de pressió que insuflava alegria al camí de l'Arcàdia a estar més a prop de ser una que pretengui que Catalunya tingui els seus propis Bobby Sands.

Als nostres irlandesos particulars, la Generalitat els molesta perquè la institució d'autogovern trenca l'esquema opressor-oprimit. També els Mossos d'Esquadra. Des que va aparèixer, el catalanisme va perseguir les competències d'ordre públic i, ara que les ha aconseguit, destorben, perquè tenir davant altres cossos de seguretat permetria presentar de manera més simple l'esquema de lluita contra un exèrcit colonial.

El catalanisme ha clamat per tenir un aeroport més competitiu a Barcelona amb connexions internacionals i ara que per fi AENA proposa ampliar-lo i donar sortida al greuge comparatiu amb Barajas, això tampoc plau. Resulta que és un ardit del govern espanyol perquè es rebutgi i així poder justificar una nova inversió a Madrid. I és que, quan es vol ser irlandès, tot el que sigui complex i surti de l'esquema maniqueu del blanc i el negre és un destorb. Està ben clar que, per a alguns –com l'escriptor i crític musical Rossend Llates va titular les seves memòries–, Ésser català no és gens fàcil.

En les últimes setmanes, Jordi Llovet mostrava en un parell d'articles al Quadern d'aquest diari el seu neguit per la impotència de la raó davant una part de la ciutadania (mal) il·luminada. Sense grans expectatives i, alhora, sense oblidar que l'antagonista pot tenir també part de certesa en els seus arguments, l'únic que aquests intel·lectuals i articulistes no han de deixar de fer, per responsabilitat, és persistir. Però això el professor ja ho sap.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >