Selecciona Edició
Connecta’t

Adeu al poble

El desbordant poder de les dades i el desajustament entre els Estats, que continuen sent nacionals, i les noves potències globals obren un escenari inquietant que trenca les certeses del marc referencial

L'avinguda del Portal de l' Àngel de Barcelona, plena de gom a gom en una imatge d'arxiu.
L'avinguda del Portal de l' Àngel de Barcelona, plena de gom a gom en una imatge d'arxiu.

En el pluralisme hi ha el futur de la democràcia. Ho deia Daniel Innerarity en tancar una trobada sobre “la nova era de la incertesa”, a l'Escola Europea d’Humanitats de Barcelona. Òbviament, la incertesa és estructural a la condició humana. Més encara: és un factor essencial per progressar en l'evolució i en l'adaptació a la realitat. Però hi ha moments en què s'imposen relats que donen a la ciutadania certa sensació d'estabilitat i d'altres en què es descontrola la incertesa provocant un cert enfosquiment de l'horitzó. I ara som en un d'ells. I no només per la maleïda pandèmia. Si en algun moment el capitalisme industrial va trobar un cert equilibri en un marc –l'estat nació– i un règim polític –la democràcia–, ara ja fa temps que estem en un període, els orígens es podrien situar a principis dels vuitanta, en què la incertesa no ha parat de créixer. I uns dels efectes és la política de la confrontació.

A Espanya creixen els discursos excloents, les campanyes construïdes sobre la negació de la paraula de l’adversari

A Espanya creixen els discursos excloents, les campanyes polítiques construïdes sobre la negació de la paraula de l'adversari, en què les idees són substituïdes per eslògans i ocurrències amb un sol objectiu: congregar els teus per la via de l'adhesió incondicional contra l'enemic. I així no hi ha política: hi ha embat. És cert que Trump, la icona d'aquesta època, ja ha tornat a casa. I que la bonhomia escenificada per Biden pot convidar a pensar que el xarampió passarà. Però no podem ser ingenus davant d'aquesta realitat.

De fet, el president Macron va disparar les alarmes amb la seva proposta de llei contra el separatisme, que pretén assenyalar i excloure de la República (“mai hi haurà lloc per a ells a França”) aquells que “sovint en nom de Déu, de vegades amb l'ajuda de potències estrangeres, intenten imposar la llei d'un grup”. El relat de Macron, es vulgui o no, fa plantejar unes preguntes que afecten els fonaments de la cultura republicana que pretén defensar: Existeix el poble? O és que el poble per existir ha d'excloure?

Des que es va desplegar la tradició il·lustrada que va conduir a les democràcies modernes s'han produït canvis considerables que han alterat algunes de les seves bases. I si volem salvar la democràcia difícilment ho farem per la via de l'exclusió. Per això, la idea de poble, tenyida de la patina romàntica postrevolucionària, pot ser que ja no tingui sentit. Hem viscut el desenvolupament tecnològic amb l'esperança que ens dotés d'unes pròtesis que ens permetessin guanyar el futur, però comencem a témer que ens cauran al damunt i ens esclafaran. El procés de globalització ens apropa i alhora ens allunya dels altres. La comunicació digital multiplica els contactes però no forçosament augmenta la capacitat de compartir. El desbordant poder de les dades i el desajustament entre els Estats, que continuen sent nacionals, i les noves potències globals obren un escenari inquietant, que trenca les certeses del marc referencial poble-pàtria. Les societats es fan diverses, els interessos es multipliquen i les referències també.

La comunicació digital multiplica els contactes però no augmenta forçosament la capacitat de compartir

En aquestes circumstàncies parlar de poble com una unitat homogènia forjada per una cultura, una llengua, una nació, és cada vegada més complicat. Aquest poble, al qual en democràcia correspon l'última paraula, s'ha fet molt heterogeni. De manera que només hi ha dos camins per a la democràcia: la capacitat d'integració, que passa per un pluralisme no només retòric, com a via perquè ningú se senti exclòs, o la lògica de la confrontació, que permet excloure com a enemics una part significativa de la societat (uns per raó d'origen o condició i d'altres per presumpta complicitat). I aquí trobem la doble càrrega del terme populista: que serveix per assenyalar els presumptes portadors de la crispació, però que al mateix temps és una etiqueta per declarar no aptes per a la política institucional grups incòmodes per als poders conservadors.

No, el poble no és una realitat superior, ni una entitat dipositària de l'última paraula, a partir de la discriminació entre els nostres i els altres. La sobirania és de la suma de ciutadans i s'expressa amb el vot i amb l'acció política. I perquè això sigui així, i no s'imposi la dinàmica arbitrària d'exclusió entre bons i dolents, certament només hi ha una via: portar el pluralisme al màxim possible, ampliant els límits del joc. Dit d'una altra manera, la qualitat de la democràcia es defineix per la capacitat d'inclusió, no per l'exclusió. I incloure és la millor manera de rebaixar la incertesa.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >