Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Aigua i sabó

Si la meva amiga vol dir collons per què hauria de dir culleres? Ni les paraulotes la duran a l’infern ni les parauletes l’eximiran de culpa

Feina dura: explicar-li als nens que no, que no són "fills de p*ta", que són despertadors i no tenen maldat.
Feina dura: explicar-li als nens que no, que no són "fills de p*ta", que són despertadors i no tenen maldat.

Tinc una amiga que ha perdut el combat contra dues indecències: la del tabac i la dels renecs. Tanmateix, si bé ha estat setmanes sense portar-se cap cigarret als llavis, no ha pogut passar ni un sol dia sense renegar. Sempre hi ha un moment millor per deixar de parlar brut. Sempre troba una paraula gruixuda que li sembla més precisa per a l’adjectivació, algun renec que sintetitza màgicament l’estat d’ànim o la deriva existencial d’un dia concret (de m*rda) o de la (p*ta) vida en general.

Els eufemismes, a més, només fan que allargar-li el neguit verbal quan necessita, des del més essencial d’ella mateixa, ser fidel a l’emoció, i això ho fa trobant mots que li facin sistema amb l’experiència. Els eufemismes són com pegats o xiclets de nicotina, succedanis nets d’un mal millor. La defenso: si vol dir collons per què hauria de dir culleres? Que l’acostaran més, les culleres, a la dreta del pare? Ni les paraulotes la duran a l’infern ni les parauletes l’eximiran de culpa. Al contrari, les parauletes la converteixen en un Flanders (el pobre veí d’Els Simpson), un d’aquests que van pel món pixant colònia no, colonieta.

Però la meva amiga s’ha vist obligada a fer un pensament. Veureu: havien passat la nit acompanyats de la simfònica d’un gat que tossia —sí, quan els nens dormen, els gats de casa li tussen i, quan paren de tossir, els nens es desperten: la gent petita d’aquella casa té les noses comunicants—. Però quan el sol despuntava, tots quatre —gat, nen, nena i noses— s’han adormit enmig de la parella. Ell li acaronava els cabells i les criatures respiraven fondo, el gat també. Llavors ha detectat que aquell era un moment per recordar, de la mena d’instants que si se sumessin en un lapse temporal continuat, els farien rebentar de felicitat. “No es pot suportar l’èxtasi durant gaire temps. El nostre cervell no està preparat per a això”, m’ha comentat. Però l’ha viscut, llavors. I volia que allò durés per sempre, però no. Segons més tard, el despertador ha sonat i ha despertat les criatures, el gat, les noses i la malparlada de la meva amiga: —Fill de p*ta! —mentre rebotia l’aparell contra la tauleta. —Fill de p*ta! —ha repetit, la petita. —Fill de p*ta! —vocalitzava l’infantó, creient haver entès com es deia aquell objecte.

Ara la feina és ben seva. D’ensenyar-los que allò no és un fill de p*ta amb propietat, que és un despertador, i que no té maldat. Ara la feina és ben seva. I de l’aigua i el sabó i el fregall contra la llengua i de mastegar xiclets, molts xiclets mentolats. Ha dit que no sap si ho aconseguirà, però que li sembla que haurà d’intentar parlar una mica més bé. Ho farà pels seus fills, perquè no costa una merdeta i perquè queda de culleres.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >