La guerra i la pau
Tolstoi oscil·là entre la mala consciència de pertànyer a l’aristocràcia russa i una moral anarquista ‘beat’
Amb articles indeterminats o sense —perquè la llengua russa no en té—, Guerra i pau, de Lleó Tolstoi, és de les grans novel·les de la literatura russa, com Middlemarch ho és de l’anglesa, aquestes dues una mica menys que Don Quijote, que és el llibre més gran mai escrit a Occident (i així deixem la Bíblia hebrea a part, escrita en llengües semítiques).
Ara l’editorial Alba ha lliurat als lectors aquesta obra prodigiosa (traducció de Joaquín Fernández Valdés), que Tolstoi va escriure i publicar per entregues entre 1865 i 1869, i després en forma de llibre. No content amb allò que contenia aquesta primera edició, l’autor va revisar-la dues o tres vegades fins a donar per bona la darrera versió, que és la que ha estat objecte de la gran traducció directa que comentem avui. En català, malgrat el lloable esforç d’Arnau Barios per revisar i corregir l’antiga versió feta a partir del francès per Carles Capdevila, no tenim una Guerra i pau com aquesta d’Alba.
La novel·la es construeix sobre tres eixos fonamentals: la societat aristocràtica russa dels primers anys del XIX, les campanyes napoleòniques, exitosa la primera, a Austerlitz, després desastrosa per a russos i francesos a Moscou i Borodinó (una lliçó que Hitler no va aprendre: l’hivern rus només el suporten els russos), i, escampats per aquí i per allà, les relacions amoroses i una filosofia de la història que es consuma en el famós Epíleg del llibre, que en veritat Tolstoi podria haver-se estalviat, perquè és tòpic: un extrem en el qual cap novel·la no ha de caure.
En realitat, Tolstoi no tenia ànima d’intel·lectual, encara que va mostrar en quasi tota la seva obra una capacitat extraordinària per narrar i per descriure, que és tot un altre ofici. Allò que va interessar a Tolstoi va ser elevar la categoria de “poble” al lloc d’una efectivitat i positivitat històriques en què creia sincerament. No li van interessar els “grans homes” com a suposats factòtums de la història, sinó aquest anonimat general, fet de la suma de tothom i totadon. És un dels elements de la novel·la que desperten l’admiració de molts lectors (especialment dels que creuen en el patriotisme), però és també l’element que ha fet arrufar el nas a d’altres lectors.
György Lukács, gran crític marxista, mai no va parlar gaire d’aquesta novel·la, i va preferir el realisme d’un Balzac, com és natural el de Flaubert (li semblava que un novel·lista no ha de fer de filòsof, sinó que ha de donar als lectors les eines necessàries perquè ell mateix pugui derivar d’una lectura objectiva la teoria filosòfica o històrica que siguin del cas), i també el de Zola, malgrat les seves exageracions naturalistes, cosa en què Tolstoi rarament cau. Dostoievski, contemporani de Tolstoi, tampoc no va sentir gran passió per l’obra, però sí per les narracions breus de Tolstoi. Va considerar, i no és cap mala idea, que el veritable fundador d’una literatura per a l’exaltació de Rússia i del seu esperit, el geni de les seves lletres, era Puixkin (cosa que avui no discuteix ningú, com no discutim que Verdaguer és el pare de tota la poesia catalana del XX).
Turguèniev, amic de Flaubert, pensava el mateix: a Guerra i pau no hi falta res, però li sobra la teoria fatalista de la història (que a Tolstoi li venia de la lectura de Schopenhauer), que esclata amb enorme ingenuïtat a l’Epíleg. L’autor va dir, dels seus crítics contemporanis: “Han criticat molt Puixkin”, al qual, naturalment, admirava, “i el millor que podem fer és ignorar-los". Però llegia i rellegia les pàgines elogioses que li va dedicar Nikolai Strahov, un dels crítics més notables del seu temps.
És sabut que Tolstoi va acabar la seva vida pregonant una mena d’“evangeli de la humanitat” (vàlid per a totes les religions, per tant) i que va fundar institucions pedagògiques molt amarades de les teories angèliques de Rousseau. I, quan es comparen moltes de les seves afirmacions teòriques a les novel·les de Tolstoi, en especial a Guerra i pau, un lector, almenys avui, té la impressió que l’autor va oscil·lar tota la vida entre la mala consciència de pertànyer a l’aristocràcia russa i una moral no combativa ni revolucionària (si de cas, d’un anarquisme beat), sinó la que escau a aquells que Goethe i Hegel van anomenar “ànimes belles”: aquelles persones que creuen que la pròpia concepció del deure és tot el deure que tenen envers la humanitat.
I malgrat que Guerra i pau és, de debò, una epopeia de la Rússia dels primers trenta anys del XIX, resulten sobreres les comparacions amb la Ilíada (ho han fet molts estudiosos) o amb el Gènesi (va dir-ho Henry Troyat, que era un rus afrancesat). És, això sí, com escau al gènere de la novel·la, un llibre en què centenars de veus es confonen i es defineixen per afinitat o per discòrdia entre si, una fastuosa polifonia de la població russa de l’època (bàsicament, la noblesa i el poble baix, que Tolstoi estimava) i un llibre escrit amb un ofici de professional de primera.
