Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA TV CRÍTICA i

‘Reyes de la noche’, periodisme esportiu

Prescindint del suposat cas real, aquesta sèrie seria una comèdia

Javier Gutiérrez (esquerra) y Mili Esparbé, actors principals de la sèrie de Movistar.
Javier Gutiérrez (esquerra) y Mili Esparbé, actors principals de la sèrie de Movistar.

Reyes de la noche (Movistar+) ha revoltat els col·legues que van treballar amb José María García i José Ramón de la Morena, que no reconeixen la caricatura que en fa dels personatges i neguen més d’un episodi de xantatge informatiu, maltractaments i trepitjades als companys o masclisme desvergonyit. Els autors s’han protegit advertint a cada capítol que els protagonistes no tenen res a veure amb cap personatge real, però salvada cautelarment alguna possible acció judicial, tothom reconeix els dos periodistes en el fil bàsic de Reyes de la noche: la batalla feroç per l’audiència.

REYES DE LA NOCHE
Movistar+
MATCH
Filmin

Si no hi hagués la farisaica maniobra referencial (és la història, però no l’és, de García i de De la Morena), estaríem davant d’una comèdia, rocambolesca per definició, sobre ambicions i periodisme amoral. I les comèdies tenen un punt d’exageració i d’acidesa. Si prescindim de suposar que volen estar explicant què va ser de veritat la ràdio esportiva d’una època, la sèrie seria un entreteniment on els protagonistes, particularment un, tenen una malícia descarada. Esplèndids Javier Gutiérrez i Miki Esparbé. Curiosament, treuen Jesús Gil amb nom i cognoms. Aquest no els fa por?

Tampoc estaríem davant de la primera vegada que el cinema es riu de José María García. Manuel Gómez Pereira ho va fer, amb força mala traça, al seu film Todos los hombres sois iguales, on Resines fa d’un locutor esportiu que assassina l’esposa i que al camp té la particular textura vocal del locutor. En fa imitació.

A Filmin hi coincideix una sèrie noruega, Match, de capítols breus on dos periodistes esportius (narrador i analista) comenten la vida quotidiana del protagonista. Són allí on és ell, ja sigui en una festa o amb una novieta. La broma se sustenta en la retòrica de determinades cròniques radiofòniques. Són peripècies banals (no recordar el nom de la xicota amb qui ha passat la nit i les estratègies per endevinar-lo) retransmeses des d’una cabina al lloc dels fets i amb la mateixa angoixa que una final de la Champions, on els locutors poden anar a favor del seu equip sense amagar-se. El noi, en aquest cas. Match és una brometa sense dolenteria.

No és la primera vegada que es fa servir la peculiaritat narrativa de les retransmissions: Woody Allen, a Bananas, va fitxar una llegenda del periodisme esportiu, Howard Coisell, per fer el seguiment radiofònic d’un assassinat polític com un partit de boxa. Aquesta tonalitat la va fer servir Gonzalo Suárez per explicar Hamlet.

Jorge M. Reverte ja va escriure que, en els esports, hi ha una benevolència amb el periodisme de trinxera que seria menys admissible en la crònica política. És clar que Reverte, mort aquest març, ho va escriure el 2002. No sé si diria el mateix ara de la informació política d’alguns que han perdut tota prudència, ni que sigui escenogràfica.

Però els periodistes esportius ja hi estan fets, que el cinema els maltracti. Poques vegades veus, com a Ocho hombres (John Sayles), que un reporter d’aquesta disciplina digui “estic orgullós de ser periodista”. I amb raó. Som el 1919 i ha denunciat suborns a l’equip de futbol americà de Chicago. Va ser una història vertadera.

Igual que quasi tothom es veu capaç d’opinar amb convicció sobre la millor tàctica per al seu equip, la ficció ha oblidat que hi ha un periodisme esportiu il·lustrat, amb enorme saviesa narrativa, valent i... gens amic de la martingala i la traveta. D’això també en podria sortir una sèrie. 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >