Selecciona Edició
Connecta’t

Història de la mà esquerra (independentista)

Un volum de gairebé mil pàgines recorre la trajectòria de la formació de l’espai ideològic que avui encarna la CUP, que bressola el nou govern de Pere Aragonès

El Fossar de les Moreres, a Barcelona (durant la Diada de l’Onze de Setembre de 2002), espai icònic de l’independentisme majoritàriament d’esquerra.
El Fossar de les Moreres, a Barcelona (durant la Diada de l’Onze de Setembre de 2002), espai icònic de l’independentisme majoritàriament d’esquerra.

A l’aplec del Pi de les Tres Branques [símbol dels territoris dels Països Catalans] hi vaig pujar amb un jeep i armat. Sabia que acabaria a garrotades. A les sis del matí, membres del PSAN amb porres ens van atacar. Jo anava armat amb pipes de tir olímpic que m’havia deixat un exmembre de Terra Lliure, escopetes i pals”. Frederic Bentanachs, militant del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), reviu a Memòries d’un rebel (2003) l’enfrontament entre les dues faccions de l’MDT el 17 de juliol de 1988 en la diada nacionalista al pla de Campllong, al Berguedà. L’episodi s’esmenta només de passada a Història de l’esquerra independentista, però resulta esclaridor de les divisions viscudes durant mig segle en el si d’aquest espai polític.

L’obra, que acaba d’editar Tigre de Paper, traça en 900 pàgines l’evolució del sector de l’independentisme en què s’enquadra la Coordinadora d’Unitat Popular (CUP). A l’epíleg, l’exdiputada cupaire Anna Gabriel assegura que l’objectiu és “historiografiar-nos” perquè “l’acadèmia mai ha tingut interès en nosaltres”. És per això que, coordinat pel professor d’Història de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Oberta de Catalunya Carles Viñas, el volum aplega assaigs d’una vintena d’historiadors, politòlegs i periodistes propers al moviment i vol ser un punt de partida per a futures investigacions i una bíblia per entendre qui és, d’on ve i què vol aquesta esquerra independentista. Qüestions que molts dels seus votants ignoren.

Fàbrica de símbols

L’independentisme, la idea d’una Catalunya al marge d’Espanya i sense intenció de vincular-s’hi de manera federal o confederal, va afermar-se a redós de les múltiples revoltes mundials del 1968 i del discurs antiimperialista de les lluites de descolonització d’Algèria i el Vietnam o la revolució cubana. En la fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans el 1969 (PSAN), hi havia militants del Front Nacional de Catalunya, la formació que havia mantingut la flama separatista durant el franquisme, però el nou partit tenia un component més barceloní (més urbà), jove, marxista —impensable en els vells separatistes anticomunistes— i amb ànim de transcendir el marc català per englobar el País Valencià, les Illes i la Catalunya del Nord.

Manifestació a Barcelona, el maig de 1980, amb una bandera del PSAN, un “partit escola” de l’independentisme d’esquerra. ampliar foto
Manifestació a Barcelona, el maig de 1980, amb una bandera del PSAN, un “partit escola” de l’independentisme d’esquerra. EFE

“Independència, Socialisme i Països Catalans”. Cinquanta anys després de l’aparició de l’espai polític que defineix aquest lema del PSAN, l’autoanomenada esquerra independentista no ha aconseguit cap dels seus objectius. Era marginal ahir i reduït avui, però manté una alta capacitat per generar simbologia. D’ell sorgeix la bandera estelada que en comptes del triangle blau i l’estel blanc té el triangle blanc (i a partir de 1976, groc) i l’estel roig per simbolitzar el component socialista.

“Fora les forces d’ocupació”, “ni França, ni Espanya, Països Catalans” i “Visca la terra, mori el mal govern” són algunes expressions que han popularitzat, com també van assimilar el Fossar de les Moreres a l’independentisme un cop acabada la dictadura. També es va introduir, entre les demandes de l’Assemblea de Catalunya, nascuda el 1971, “l’exercici del dret d’autodeterminació”.

El PSAN pretenia inserir-se en la lluita obrera i social i es veia com l’actor d’un moviment popular, però va constatar, diu el politòleg de la Universitat Ramon Llull Roger Buch, la seva poca penetració en aquests àmbits. Era un partit marxista sense masses, que es nodria d’incorporacions del món de la universitat i l’ensenyament i també d’escriptors que orbitaven al seu voltant a mitjans dels setanta, com ara Jaume Fuster, Xavier Bru de Sala, Maria Mercè Marçal, Maria Antònia Oliver, Isabel Clara-Simó i Quim Monzó.

Tant el patró com el discurs es mantindrà fins avui —“som base pura”, diu Gabriel—, per bé que la limitada atracció popular es comprova per la mitjana de rendes dels seus votants i l’escassa repercussió en el món sindical, tal com també descriu l’historiador Marc Santasusana.

Pocs i mal avinguts

Entre 1969 i 1980, el PSAN no va superar els 500 afiliats i simpatitzants de manera estable. En canvi, van passar-hi unes tres mil persones. Buch el defineix com “un partit de pas” o un “partit escola” —com podrien ser Bandera Roja o el Front Obrer de Catalunya, al marge del PSUC— on els joves es formen políticament i després marxen, sovint per mitjà d’escissions. Alguns ho van fer a ERC (Jordi Carbonell, Josep Huguet, Francesc Codina, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Bargalló); d’altres a ICV (Josep Ribas, Joan Armet, Josep Maria López Llaví, Joan Altarriba) i alguns al PSPV (Vicent Soler). Altres, com Josep Guia, hi han romàs, i també hi van col·laborar noms com el filòsof i sacerdot Lluís Maria Xirinacs.

El cartell amb què l’independentisme 'acusava' l’ERC de Colom de 'xuclar-los'. ampliar foto
El cartell amb què l’independentisme 'acusava' l’ERC de Colom de 'xuclar-los'.

Aquest relleu constant en la militància és fruit, en gran mesura, de les disputes ideològiques. L’Onze de Setembre de 1988, al Fossar de les Moreres militants dels dos sectors de l’MDT van estovar-se i mitja dotzena van acabar a l’hospital. La baralla es va conèixer com “el fossar de les hòsties”. De rerefons hi havia la divisió que ha marcat l’esquerra independentista durant quatre dècades: la priorització del component marxista/socialista de l’independentisme, defensat per PSAN-provisional, Independentistes dels Països Catalans (IPC) i Moviment de Defensa de la Terra-IPC, enfront de la priorització de l’alliberament nacional per tenir les eines per a l’alliberament social i que s’obre a aliances interclassistes (PSAN, MDT). El representant amb més pes específic dels primers en el conglomerat organitzatiu que avui forma la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és Endavant-OSAN, i dels segons, Poble Lliure.

Un altre debat recurrent és la participació en el joc electoral. Com que el plantejament ideològic rebutja la Constitució i nega, segons la historiadora del PSAN Eva Serra, “la capacitat de regeneració” d’Espanya, la qual veu antagònica del concepte de democràcia, a partir de 1977 l’esquerra independentista va quedar condemnada a la marginalitat. Això va fer que, una vegada legalitzat el partit, a les primeres eleccions, encara que el PSAN es presentés en alguns comicis, els resultats fossin molt pobres. D’altra banda, mentre el PSAN-provisional negava l’Estatut de 1979 i apostava per l’extraparlamentarisme, el PSAN preferia un “Sí crític”.

La legitimitat de la via armada

El 9 de maig de 1977, un escamot de l’Exèrcit Popular Català, fundat el 1969, segons descriu el seu exmembre Àlvar Valls a Al cap dels anys. Militància, presó i exili, 1970-1998 (2014), va col·locar “un petit estoig metàl·lic d’uns deu centímetres de llarg per uns quatre d’ample i dos de gruix, que contenia la meitat de la càrrega d’un cartutx de goma-2”, al pit de José María Bultó al seu domicili. Per desactivar-l’hi havia d’abonar 500 milions de pessetes abans de 25 dies. L’industrial va esclatar en provar de deslliurar-se’n. El 25 de gener de 1978 es va procedir de la mateixa manera amb Joaquin Viola, demanant-li 25 milions. Quan l’exalcalde franquista se’n va voler alliberar el dispositiu el va matar a ell i l’esposa.

EPOCA no va ser l’únic grup armat de l’esquerra independentista. També van actuar el Front d’Alliberament de Catalunya (FAC, 1969-1977) i la Resistència d’Alliberament Nacional (RNAC, 1979-1980). Quan després dels assassinats de Bultó i Viola la policia va detenir diversos dels seus militants, EPOCA va traspassar armes, explosius i alguns activistes a una nova organització, Terra Lliure, en començar la dècada dels vuitanta. El que les diferenciava era que mentre la primera no pretenia ser coneguda, la segona volia fer-se notar.

L’espai era marginal ahir i és reduït avui, però manté una alta capacitat per generar simbologia

Viñas assenyala que, més que l’IRA irlandès, el seu gran referent era ETA, a qui va donar suport logístic en alguns atemptats a Catalunya, però com la resta d’organitzacions armades independentistes catalanes, “no va assolir un suport significatiu dins la societat” i, com els avalots o els actes de guerrilla urbana, era “gairebé una pràctica autoreferencial”. Terra Lliure no va passar mai d’una vintena de persones actives i d’un total d’una seixantena d’activistes durant els seus 15 anys aproximats d’història, alguns dels quals mai van ser detinguts, ni descoberts.

Segons constata el professor associat a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat de Girona Ricard Vilaregut a Terra Lliure. La temptació armada a Catalunya (2004), l’organització va fer “prop de 150 atemptats, amb una senyora morta i desenes de ferits i quatre dels seus activistes van morir”: un metrallat per la policia enmig d’un robatori i els altres manipulant explosius que, en conjunt, l’esquerra independentista considera “caiguts en combat” per Catalunya. L’assumpció estesa avui és que Terra Lliure era un grup terrorista, però Vilaregut la defineix com “un grup armat que practicava la propaganda armada”, perquè, segons la mateixa organització, l’objectiu no era obtenir una victòria militar sobre Espanya, com en el cas d’ETA, sinó “servir de motor i estímul a tot el procés polític revolucionari”. Si la pretensió d’alguns dels seus membres era fer un salt violent qualitatiu, no ho van aconseguir.

Terra Lliure va comptar amb un braç polític, el Moviment de Defensa de la Terra, que, momentàniament, va unir les diverses branques del PSAN el 1984, com explica el periodista Francesc Viadel. Encara que avui només alguns sectors de l’esquerra independentista defensin la legitimitat de la via armada per acompanyar els seus propòsits polítics, a finals dels anys vuitanta l’assumpció era àmpliament estesa. Sovint, les campanyes contra la “repressió” i de suport als empresonats amb lemes com “Llibertat patriotes catalans” han contribuït a galvanitzar el conjunt d’organitzacions enfrontades.

Garzón, l’amic d’ERC

“Ostres, aquests són dels nostres”. L’actual president de la Generalitat va viure com una revelació del seu independentisme als deu anys, el 29 de juny de 1992, el moment d’assabentar-se de l’inici de l’Operació Garzón, segons admet a Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (2020). La majoria de detinguts i el seu entorn, però, no eren afins al partit en què ell militaria. Al contrari, com detalla la periodista Sònia Bagudanch, l’esquerra independentista ho va viure com una estocada al seu espai, de la qual es va aprofitar ERC en un procés d’apropiació que havia començat tres anys abans.

Dos militants emmascarats de Terra Lliure, en un balcó de la plaça del Born, la Diada de 1986. ampliar foto
Dos militants emmascarats de Terra Lliure, en un balcó de la plaça del Born, la Diada de 1986. EFE

En el Congrés Nacional de Lleida, el novembre de 1989, Esquerra Republicana va declarar-se obertament independentista i el pacifista Àngel Colom, recolzat per Josep-Lluís Carod-Rovira, va desbancar Joan Hortalà. La seva “crida nacional” a aglutinar l’independentisme sota les sigles històriques del republicanisme i a la participació parlamentària, fins aleshores autonomista o separatista, incloïa també la dissolució de Terra Lliure. Entenien que la via armada era perjudicial per a l’independentisme i una equivocació —amb un ampli rebuig social sobretot després de l’atemptat d’Hipercor d’ETA el 1987.

“Aquí ni treves ni intermitències possibles; o desapareix o s’acaba del tot, o no entra ningú”. El juliol de 1991, Colom era taxatiu. La seva intermediació amb el govern espanyol amb l’ajut de Pere Bascompte, activista del grup armat, no es va pair en amplis sectors del PSAN, MDT i branques dissidents; i encara menys que als membres de l’or-ganització s’apliqués una reinserció individual a canvi d’informació i delacions.

Iniciada la fi de Terra Lliure, l’operació del jutge Baltasar Garzón tenia per objecte assegurar que el que en restava no atemptaria contra els Jocs Olímpics i aprofitar-ho per debilitar el moviment. Durant l’estiu, van ser detinguts una cinquantena d’independentistes, una vintena dels quals van ser condemnats per pertinença a banda armada (molts van denunciar tortures) i es va entrar a la redacció d’El Temps i El Punt sense ordre judicial, com recull el periodista i actual cap d’informatius de Televisió de Catalunya, David Bassa, a L’operació Garzón: un balanç de Barcelona 92 (1994).

Els Maulets, branca juvenil de l’MDT, acabaria desembocant en Arran.
Els Maulets, branca juvenil de l’MDT, acabaria desembocant en Arran.

La fuga de militants i simpatitzants de l’MDT i l’entorn —com Jaume Renyer, Xavier Vendrell i el mateix Bascompte— cap a la renovada ERC, el cop que va suposar l’operatiu policial i la fi de Terra Lliure són percebuts encara avui com una “opa hostil” d’Esquerra Republicana a l’espai ideològic de les múltiples sigles filles del PSAN, com explica l’historiador i diputat al Congrés per la CUP Albert Botran. N’és una mostra clara el cartell de l’Onze de Setembre de 1995 amb la cara de Colom lluint un tricorni i el lema “Al Fossar [de les Moreres] no hi parla cap traïdor”. A partir de mitjans dels noranta el possibilisme parlamentari, una orientació vers la socialdemocràcia i unes sigles conegudes van donar a ERC una projecció que l’esquerra independentista no havia tingut i que la va situar, enmig de més discussions, en la marginalitat.

El rescat va venir de fora

Encara que l’esquerra independentista havia impulsat candidatures a les eleccions municipals en la dècada dels vuitanta i noranta, va ser a partir del Procés de Vinaròs (2000-2002), l’enèsim intent d’unir les famílies de l’espai, que les anomenades Candidatures d’Unitat Popular (CUP) van proliferar. El nom és una translació al català d’Herri Batasuna i una referència a l’etiqueta de la coalició d’esquerres que va dur Salvador Allende a la presidència xilena. El conglomerat d’organitzacions que agrupen aquestes candidatures es basa en el rebuig dels partits com a models per estructurar-se i aposten per l’assemblearisme deliberatiu per evitar que els personalismes s’imposin al col·lectiu.

Participar en el sistema autonomista de manera matisada, sense fer-ho en uns comicis catalans o espanyols, era més assequible i permetia combinar la reivindicació independentista amb el discurs de lluita al carrer a partir dels casals i ateneus locals, com detallen els exmembres de la gestora de casals i ateneus de l’esquerra independentista Oliva Serra i Xavi Pellicer. En aquest procés hi va ajudar l’assumpció que “no podem esperar la independència per començar a construir el país que volem”. Un pragmatisme impensable vint o trenta anys enrere i amb una evolució des de candidatures municipalistes convertides en “icones simbòliques”, com les d’Arbúcies, Sant Pere de Ribes i Ripollet, fins a l’actualitat, com expliquen l’escriptor Julià de Jòdar i l’historiador i polític David Fernàndez a Cop de CUP (2012).

A sortir de la marginalitat va ajudar-hi la gestació dels moviments altermundialistes, antiglobalització i euroescèptics, que des de fora van contribuir a reconduir el discurs marxista inicial d’aquest espai, com sostenen el politòleg Joan Teran i l’activista del moviment del dret a l’habitatge Laura Vega, per parlar més d’anticapitalisme independentista amb lemes com “capitalisme és precarietat” o “amb l’euro, a la misèria”. Sense abandonar mai, però, l’ús polític i conscient del conflicte per assolir els seus propòsits, perquè és inherent a la seva cultura política. Una mostra evident són les actuacions de la branca juvenil de l’espai, Arran, sorgida el 2012 de la fusió de Maulets i la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI), fins aleshores oposades.

En la ressaca de la crisi econòmica mundial, l’inici del procés sobiranista va situar la idea d’independència al mig de l’escaquer i va posar al centre les idees que fins aleshores l’autonomisme de la majoria catalanista havia situat en la marginalitat, a més d’altres com el feminisme, la igualtat de gènere o l’ecologisme, que l’esquerra independentista havia preconitzat sempre. Això ha permès que, mig segle després de l’inici de la conformació d’aquest espai ideològic, avui sigui la mà que bressoli el govern de la Generalitat amb nou diputats, que representen 190.000 vots, només un 6,68% de l’electorat.

Un prestatge que creix

J. E.

Tot i que a l’epíleg d’Història de l’Esquerra Independentista l’exdiputada cupaire Anna Gabriel assegura que l’objectiu és “historiografiar-nos” perquè “l’acadèmia mai ha tingut interès en nosaltres”, l’afirmació la desmenteixen els estudis previs que han fet alguns dels participants del mateix volum. Roger Buch, per exemple, va dedicar la seva tesi doctoral al PSAN i, al marge de la seva bibliografia sobre aquest partit, el 2007 va publicar L’esquerra independentista avui (Columna), que, amb ànim divulgatiu, és una bona porta d’entrada a aquest espectre polític.

D’estudis sobre els grups armats i memòries dels seus membres n’hi ha diversos. Fins i tot la Fundació Josep Irla ha publicat 1991. Reforçant Esquerra. Terra Lliure abraça la via democràtica (2016), breu assaig que pot llegir-se com la contraexplicació d’ERC a la de la CUP sobre l’adeu a les armes de l’organització terrorista.

La voluntat del mateix moviment d’explicar-se és palesa també en l’obra d’Albert Botran Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres (El Jonc, 2012), que ajuda a esclarir la idiosincràsia organitzativa de les organitzacions que s’hi apleguen.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >