Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El retorn de Francesc Tosquelles

Després de la guerra del 36, el psiquiatra va aconseguir a l’exili francès posar els fonaments de la psicoteràpia institucional. Un llibre rescata amb amplitud la seva trajectòria i llegat

El doctor Tosquelles al jardí del sanatori de Saint-Alban amb les seves màquines de fotografiar i filmar, cap al 1944-1945.
El doctor Tosquelles al jardí del sanatori de Saint-Alban amb les seves màquines de fotografiar i filmar, cap al 1944-1945.

Torna per fi el psiquiatra Francesc Tosquelles (Reus, 1912 – Granges d’Òlt, 1994), inspirador en terres franceses de la psicoteràpia institucional, referent i estímul necessaris en el camp de la salut mental de caràcter públic. Curar les institucions (Arcàdia) és el resultat de la ingent recerca de Joana Masó, que apropa el lector interessat, sigui professional o no, a la seva figura i el seu llegat. Un repàs des dels anys de la república, la guerra, l’exili i de tot un món escamotejat entre nosaltres molt més que a França, tot i que també allà el doctor Tosquelles encara s’ha de copsar a fons. Una situació que contribuirà a remeiar la imminent edició francesa d’aquest llibre.

Tosquelles es va proposar, ja als anys trenta del segle passat, fer el que calgués per curar les mateixes institucions psiquiàtriques, una tasca que avui podria transcendir al món institucional de conjunt. No li va interessar mai la psicoanàlisi privada, el seu camí era psicoanalitzar l’hospital i en bona mesura ho va aconseguir, almenys durant els anys a Saint-Alban. Una de les seves apostes va ser defugir sovint la titulitis per escollir els cuidadors dels pacients, i anar a buscar els qui provenien d’oficis amb experiència de tracte humà. Ho havia comprovat en la guerra del 36. En una guerra es pot experimentar molt, acostumava a dir, i és el que va fer, que els soldats embogits no fossin traslladats sinó que es poguessin refer al mateix lloc del trauma. Va contractar prostitutes i les va fer infermeres, i li va sortir bé. És clar que una guerra és una situació extrema i és clar que avui les normatives per accedir a aquests oficis mèdics no són precisament tosquellianes, però alguna cosa de la seva experiència terapèutica segurament continua sent òptima. Extrapolar-ho a tota mena d’institucions no seria insensat. La pandèmia supura.

Hi ha alguna cosa en un psiquiàtric que fa emmalaltir (més) els pacients, familiars, cuidadors i els mateixos terapeutes. Per a Tosquelles aquestes institucions han d’estar obertes als llocs que les acullen. Ell mateix ho va fer al manicomi privat (el Pere Matas de la seva Reus natal, on va començar molt aviat la pràctica terapèutica), a l’hospital de campanya (a Sariñena i a Guadalajara, durant la guerra), al camp de refugiats (a Setfonts) i a l’hospital psiquiàtric públic (a Saint-Alban, on va exercir de manera més sostinguda). Si són institucions obertes, alguna cosa pot millorar per a tothom. Amb l’ajuda de la literatura i de l’art, amb artesania i cinema domèstic i tota creació sense altres exigències que donar l’oportunitat a la persona alienada d’aconseguir expressar-se. És el recorregut que traça aquest llibre altament recomanable.

Per moltes raons, cal llegir aquest llibre. Una és la mateixa personalitat de Tosquelles, que no es posava mai per sobre de ningú ni de res. Si hi parlaves (el vaig tractar poc però el seu record no m’ha abandonat mai) el seu humor et desconcertava i potser t’obria camins a lògiques que no t’hauries permès abans. Parlava amb els seus pacients un francès macarrònic a propòsit. “Sempre he tingut la teoria que un psiquiatre, per ser bon psiquiatre, havia de ser estranger o fer veure que era estranger. Per exemple, és una coqueteria –no és una coqueteria– que jo parli malament el francès. Aleshores cal que el malalt, fins i tot l’individu normal, que no m’entén, faci un cert esforç per comprendre. Han de traduir”. La ferida que cadascú porta amb ell mateix permet comunicar el pacient i el terapeuta, segons Tosquelles.

Catalanista marxista, del POUM, coneixedor de la psicoanàlisi des de la infància, interessat sempre en la poesia com a via d’accés a la ment i als seus racons, Tosquelles va conèixer durant la guerra a França i en els primers anys de l’exili uns quants poetes que es van refugiar amb ell a Saint-Alban o el van visitar, entre ells Éluard i Artaud i el pintor Dubuffet de l’art brut, i va fer imprimir allà el que seria la primera edició de la tesi del després influent Jacques Lacan. Va escriure més tard sobre el gran poema de Gabriel Ferrater In memoriam. Són algunes de les medalles que els seus admiradors hem penjat al doctor Tosquelles per emfasitzar el seu llegat, que de fet és molt més extraordinari. Podem resseguir-lo en aquest llibre precís i documentat, que inclou nombrosos textos seus i entrevistes amb ell, no sempre fàcils de transcriure (el cap sempre li anava a mil per hora) ni el seu francès de traduir (se n’ha ocupat Adrià Pujol, i suposo que ha suat tinta i satisfacció). Per fi, a l’abast, el doctor Tosquelles.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >