Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Treure el país de les crisis

La confecció dels pressupostos serà un instructiu test d’estrès per valorar si la idea d’Aragonès de treure el país de les crisis amb una mà mentre l’altra culmina la independència resulta viable

Inici de curs amb mesures de seguretat anti-covid a l'escola Rafael Casanova de Badalona.
Inici de curs amb mesures de seguretat anti-covid a l'escola Rafael Casanova de Badalona.

Mentre ERC i JxCat iniciaven, prosseguien, aparcaven, reprenien i culminaven les seves esotèriques negociacions per a un pacte d’investidura, els problemes que assolen Catalunya han continuat amuntegant-se a la porta del Govern català, en espera de solucions urgents. És el cas de l’educació.

Un dels episodis més rellevants que la trepidant negociació i els seus enlluernadors esclats mediàtics han deixat en un segon pla és la publicació de l’anuari L’estat de l’educació a Catalunya, dirigit per César Coll i Bernat Albaigés i publicat per la Fundació Jaume Bofill. L’informe no pot ser més clar: si bé en els últims 15 anys el sistema educatiu ha registrat millores significatives en indicadors clau com les taxes de graduació o l’abandonament escolar prematur, en l’últim trienni les millores s’han estancat o fins i tot s’estan revertint, cosa que allunya Catalunya encara més dels estàndards europeus.

Per posar un sol exemple d’aquesta degradació, prenguem la taxa d’abandonament escolar prematur. El 2019 la taxa es va disparar a Catalunya al 19%, dos punts per sobre de la mitjana espanyola (17,2) i gairebé el doble que la mitjana europea (10,3). Ara mateix Catalunya juga a la lliga de Malta, Romania i Bulgària. Si fos un estat independent, Catalunya tindria la pitjor taxa de tota la Unió Europea.

Segons els directors de l’anuari, tres són els “límits” que expliquen aquest estancament o retrocés i impedeixen avançar en el camí de la millora: la persistència de les desigualtats educatives, una inversió en educació encara insuficient i poc equitativa, i l’adherència a uns currículums educatius excessivament rígids, que dificulten la seva adaptació a les necessitats dels alumnes i la personalització de l’aprenentatge.

Aquí sorgeix la pregunta: fins a quin punt el nou Govern català és conscient d’aquests límits i té previst superar-los? L’acord firmat al març per ERC i la CUP no va obrir massa esperances: en aquest text hi ha una referència nominal a l’educació en un apartat dedicat al municipalisme, res més. (No és cap consol que, fruit d’una redacció descurada, el text repeteixi la paraula dues vegades: “educació, serveis socials, habitatge, educació, etc.”.)

Els negociadors d’ERC i JxCat, que van tenir una mica més de temps, sí que van incloure l’educació en l’acord de govern per a la investidura de Pere Aragonès, firmat el 17 de maig. Una vegada superades les primeres pàgines del document, que recorden més un tractat de pau que un pacte de govern a l’ús, els signants entren en matèria. Si deixem de banda obvietats com el compliment dels protocols de la covid als centres educatius o anuncis previsibles com blindar el sistema d’immersió, el document diu coses substancials. S’hi anuncia un increment progressiu del pressupost educatiu “per aproximar-nos al 6% del PIB” (un objectiu que ja va fixar la Llei d’Educació fa ni més ni menys que 12 anys), la gratuïtat progressiva de l’ensenyament de 0-3 anys (un altre clàssic de les promeses incomplertes) o un nou pla de xoc contra el fracàs escolar (que posa en evidència el fracàs del pla contra el fracàs desenvolupat entre el 2012 i el 2018).

Podríem dir que la música educativa de l’acord sona bé però que li falta la lletra. Si fos una llei, li faltaria la corresponent memòria econòmica. Qualsevol persona proveïda d’una calculadora pot fer l’experiment d’anar sumant totes les mesures que suposen un increment de la despesa. L’acord no només proposa apropar la despesa educativa al 6% del PIB (ara és en el 3,65%) i situar-lo per sobre de la mitjana europea (4,81%). També proposa injectar 5.000 milions d’euros als comptes sanitaris, dedicar a cultura el 2% del pressupost, i destinar a investigació el 2,12% del PIB i a les universitats el 0,58, entre altres mesures.

El que no s’explica és com es pagarà tot això. Sabent que un dels signants de l’acord diu en el seu programa que una de les 50 mesures principals per a un govern fort i eficaç és “moderar la fiscalitat”, no és exagerat aventurar que en el camí que ara emprèn el president Aragonès s’acosten uns bons revolts. La confecció dels pressupostos per al 2022 serà un instructiu test d’estrès per valorar si la idea que va exposar Aragonès en la investidura (treure el país de les crisis amb una mà mentre l’altra culmina la independència) resulta viable o si al contrari la magnitud de les crisis exigeix el concurs de totes dues extremitats.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >