Selecciona Edició
Connecta’t

Poesia catalana 2020: femenina, sense por i contra l’algoritme

Quatre de cada 10 llibres de versos en català apareguts en plena pandèmia van ser de dones, segons constata l’assagista Ingrid Guardiola a l’anuari dels Jocs Florals de Barcelona

La poeta Dolors Miquel en una imatge del 2016.
La poeta Dolors Miquel en una imatge del 2016.

La qüestió potser no és tant si els poetes emmudeixen com si encara es té una orella prou fina per escoltar. Sobre aquesta premissa reflexionava el filòsof Hans-Georg Gadamer. I, en temps més sorollosos i de confinaments, ho recalca ara l’assagista Ingrid Guardiola, que sí que sembla que en té, menys d’acord amb el seu balanç (ella l’anomena “balanceig”) de la producció poètica catalana el 2020 que ha fet per a l’anuari dels Jocs Florals que convoca l’Ajuntament de Barcelona.

L’autora de L’ull i la navalla o de l’elogiat Fils (la correspondència fruit de la reclusió pandèmica amb la també assagista Marta Segarra) va tenir una joventut poètica: amb 14 anys guanyava els Jocs Florals de Girona, meritori, perquè a casa seva només hi havia un llibre de versos, les obres completes de Federico García Lorca, del qual memoritzava versos que recitava per Nadal amb set anys. Més tard, només va escriure algunes composicions “per als casaments de les tietes, i tots ploraven d’alegria”, confessa. Després, silenci poètic, almenys públic.

Però l’orella queda, i l’adjectiu, també, com denota l’anàlisi que ha realitzat de prop d’un centenar de poemaris apareguts en català al llarg de l’any passat. Una xifra molt semblant als 109 originals que es van presentar als Jocs Florals, rècord de participació del qual va liquar una Flor Natural (dotada amb 9.000 euros) que va obtenir Manuel Ollé, amb Un grapat de pedres d’aigua, 65 poemes sota el format japonès de l’haibun (proses breus seguides d’un haiku). Unes composicions que parteixen de “convidar a reconèixer qui i què enmig d’aquest infern no són infern”, va recordar Ollé, parafrasejant Italo Calvino, en recollir dilluns 10 de maig a la tarda el guardó al Saló de Cent de l'Ajuntament, al so de l’himne del rei Joan I.

Destaca Guardiola que bona part de la producció poètica catalana del 2020 va ser escrita “des de la intempèrie de casa”, en un confinament que “ens ha fet coincidir amb un jo estancat, dominat per la hipernormativització”. I recorre al Jordi Solé d’Oficis de pandèmia i altres poemes, que desgrana els petits canvis que va forçar la covid-19: “(…) Ara som ‘voyeurs’ de la pluja / (…) estalviadors de somnis / (…) lectors de skype i escorrialles / (…) guitarristes escalivant guitarres / (…) residències d’avis de dol…”.

És molta poesia. I de dona: gairebé un 40% de les obres en vers publicades a Catalunya corresponen a dones, gairebé una quarta part, amb el suport d’un guardó, com el cas de la codirectora del Festival Barcelona Poesia, Mireia Calafell (Nosaltres, qui; premi Mallorca), que, amb citacions de Judith Butler, Marina Garcés o Fina Birulés, mostra la voluntat de refer o crear genealogies femenines en bastantes propostes en un any en què, “si bé ha tancat moltes dones amb els seus botxins, també ha tret moltes dones de l’ombra de la por, de la violència”.

Són dones molt joves les que, majoritàriament, s’han fet sentir. I entre aquestes, Guardiola destaca la veu de Juana Dolores (Bijuteria, premi Amadeu Oller), que “no enganya ningú, ofereix bijuteria, literatura popular, heterodoxa, sofisticada, el romanticisme del nostre segle”. Diu d’ella que és un exemple d’una particular glossolàlia, “d’escriptura mediúmica, que dispara a tort i a dret”, una cosa que creu que és un cordó umbilical en moltes veus joves d’aquest 2020. Com la presència de la mort, per partida doble: amb moltes referències a poetes suïcides (Emily Dickinson, Ann Sexton, Alejandra Pizarnik...) o les que van decidir emular les ploramorts de l’antiguitat grecoromana, les praeficae (Dolors Miquel, Antònia Vicens, Cristina Álvarez, Àngels Moreno...).

Un any que ha estat, en qualsevol cas, d’especial memorabilia, apunta, i on també s'ha deixat sentir “la poètica de l’últim esforç que arriba sol”, la dels veterans Vicens, Feliu Formosa o la d’un Joan Margarit que va tenir temps, abans de morir, de deixar la seva antologia personal (Sense el dolor no hauríem estimat): allà comparteix amb Formosa, creu Guardiola, un “realisme tranquil·litzador”, on ja se sap que “la vida perduda no fa mal, / que la luxúria és un llum inútil / i l’enveja s’oblida”, com va deixar escrit el primer.

Un centenar de poemaris donen per a tot: des d’“una poesia social reapropiant-se de tradicions disperses que ni tan sols no apareixen en l’espai de la publicitat”, com diu l’analista de l’obra de Joan Deusa, a la constatació que la poesia treballa en i amb una cosa que difícilment es deixa traduir a un coneixement formulable, “tot allò que l’algoritme, de moment, és incapaç de detectar i, per tant, de classificar i reproduir”. I hi contraposa el projecte Poeta de guàrdia, on Josep Pedrals, Andreu Gomila i Martí Sales van anar gestant en ple confinament, com sanitaris espirituals, un poema inèdit difós per les xarxes socials.

Ha estat un any que ha facilitat el predomini de pantalles, que ofereixen “un paisatge humà de gira-sols caiguts”, de gent “adormida en l’hidra malaltissa d’una informació poc donada a la reflexió i al desig”, diu Guardiola, amb un timbre poètic que sembla no haver oblidat. I, a més, creu encara, vista la collita del 2020, en el vers: “El poema neteja el món, el transfigura o parteix, opera a cor obert a la sala d’operacions del sentit i cava una galeria perquè traspassin les veus de la comunitat, la dels vius, la dels morts i les de qui sap on paren”. Perquè, com diuen els versos de Gemma Gorga (Viatge al centre), d’entre la vintena que l’assagista selecciona per a l’anuari: “Encara que plogui de nit / l’aigua no es torna negra”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >