Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX OPINIÓ i

Nespres, jardins oblidats

El pati ordenat, adesat, el jardí útil i clàssic, l'hort de primavera i estiu, el corral i el trast són exemples d'urbanitat, de naturalesa conreada, territori per la necessitat domèstica

Nespres a la branca.
Nespres a la branca.

Molts d'esclafits grocs aeris de petits fruits sobre fons verd fosc: això són els nespres madurs, un detall de l'esplendor gratuït de la primavera, punts del territori domesticat, entre murs, aïllats, paisatges que van ser habitats però gairebé tots ja no són primordials, ni els fruits.

És una estampa repetida, simbòlica, dispersa en la geografia illenca, una nota històrica de l’èxit pagès i un passat derrotat. L'obsequi, els nespres madurs, ràpidament s'esvaeix i perd. Triomf i derrota del fruit, per oblit i tudada.

Succeeix en la proximitat de les cases, en el camp i els pobles, així mateix fructifiquen els nespres en racons perifèrics de la ciutat i en jardins notables. I entre herbes seques i matolls es concreta un present secundari.

L'arbre i la seva collita eren la vindicació de la utilitat: un fruit popular i sucós d’arrels orientals. Els autòctons, menuts i desiguals, sembla que ja no generen unanimitats contemporànies, tan abundants gairebé arreu es menyspreen, es deixen a les branques.

Els arbres nesprers –de fulla gran i perenne– van ser fixos als jardins dels habitatges del comú però no es van plantar per a ser decoratius, sinó per la seva funció i utilitat. Arguments i detalls de la vida rural i perifèrica que era pràcticament autosuficient.

La lògica de la necessitat obligava a tenir a mà, prop de la taula, un rebost en viu, el regal de la –escassa– terra pròpia: diverses fruites diferents i immediates que maduraven successivament, quasi d’una manera organitzada i prevista des de la primavera fins a la tardor-hivern.

Els generosos nesprers, de fàcil cultiu i que neixen gairebé espontanis d'un pinyol, alcen les seves copes altes i clares no lluny del manifest mediterrani que és el llimoner, planta fonamental en tots els habitatges litorals d'estiueig, al poble i el camp. Segons la dimensió del solar ajardinat arrelaven mandariners i tarongers antics. Els cítrics han estat de plantació i supervivència més complicades.

En l'àmbit de la memòria del jardí privat, el corral, pati o l'hort domèstic, apareixen també els artefactes perfectes del magraner, la generosa figuera, l'estiuenc ginjoler, més alguna prunera clàssica de llinatge tan expressiu per la seva forma oval: de frare llarg, roig, senyals de boc.... Arbusts de marges i arbres dominants.

El codonyer, un albercoquer, un ametller –tocat de mort– i un avinent llorer eren contribucions no passives. Més la parra per a l'ombra i el raïm de penjar o fer o panses i, també, un altiu fasser, símbol vell ignorat i pels seus dàtils. I qualque cirerer.

Queden melicotoners, pomeres de talla mínima, àcides i perdurables. Els caquis van ser també dels arbres de l'abundància, tan vermells i metàl·lics en la seva plena i agonia anual, amb un esplet de fruits contundents així mateix deixats perdre a les branques, sols i sense fulles.

La diversitat, la vitalitat del jardí, la successió harmònica de collites, depenia no sols de la grandària del solar,sinó de la vocació i habilitat dels usuaris, al marge de la categoria cadastral de la propietat i el pes del llinatge i la fragmentació del patrimoni entre hereus.

La gràcia del jardí, el corral segons el codi vulgar, podia complementar-se amb un galliner i un colomer, aus en llibertat, per a l'escassa dieta de carn del passat i els pocs ous frits.

Però aquest decorat fruiter groc dels nespres, breu, de setmanes, generalment anticipa el rotund fracàs per manfutisme i abandó de la generosa collita anual. Cada vegada es repeteix el mateix final, la pèrdua de tots els fruits que es podreixen, ressequen i perden, marrons, negres, restes que duren fins a la nova floració, entre punyides de bec de mètleres.

Tones i tones de nespres es perden –com de caquis, llimones, taronges i magranes–, es malbaraten.

El pati ordenat, adesat, el jardí funcional i clàssic, l'hort de primavera i estiu, el corral en suma i el trast són exemples d'urbanitat, de natura i territori organitzats i colonitzats per la necessitat i la raó.

Una immensa majoria, gairebé tots els jardins amb nesprers, declinen en l'oblit per deixadesa i extinció de les mans que els cuidaven, recollien i repartien els fruits en acte social generós.

Els primers fruits grocs continentals, alacantins, segurament de Callosa d'en Sarrià, el gran feu, apareixen, de sobte, sense excessos en la parada de les fruiteries. No generen unanimitats, són gruixats, robusts, fràgils i pàl·lids en la seva pell i porpra groga. Tots aquests fruits muden d’aspecte, ennegreixen per un cop o fregada. Tocats i fora de la nevera ve la degradació i certa lletjor.

Els nespres de corral són (eren) d'autoconsum, propis, o per a regal al veïnat. Els fruits ‘forasters’, del mercat i fruiteries, esdeven un cert luxe de la novetat i sorpresa pel seu avançament en el calendari i el preu més considerable.

Carnosos, saborosos, no gaire aquosos, una mica àcids, amb pinyols grossos, que dominen el tot. A vegades es transformen en melmelades i confitures domèstiques, en guarnició de plats.

Les conserves alimentàries particulars van aparèixer per superar la brevetat de les collites, fer retre l’excés dels instants (pescades, matances...) per aprofitar l'abundant producció i prolongar l'ús del fruits, la carn i el peix durant tot l'any. Les olives o el fonoll, les tomàtigues, el peix sec... Aprofitament, reciclatge i estalvi.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >