Selecciona Edició
Connecta’t

El verí de la salamandra

Llegenda i realitat de l’elusiu amfibi negre i groc a partir de dècades de trobades en passejos per Viladrau

Una salamandra comuna trobada al Montseny.
Una salamandra comuna trobada al Montseny.

Tinc des de petit una relació especial amb les salamandres, probablement les criatures més elusives i secretes del bosc, gairebé invisibles. Em semblen uns éssers fascinants i malgrat que són difícils de veure, amagades en els seus crepusculars palaus de molsa al costat del riu, me les he trobat sovint. Quan topo amb una, l'agafo amb cura i me la poso al palmell de la mà –cosa que com veurem no es recomana, a banda que és una espècie protegida–, i quedo meravellat amb la seva cridanera combinació de negre i groc (coloració aposemàtica, d'advertiment), el tacte gomós de la seva pell i el misteri i la qualitat simbòlica que emanen del seu petit cos fred.

Són animals envoltats de llegenda. La més notable és la que els relaciona amb el foc i afirma que són immunes a les flames, com el pyrausta, i fins i tot capaces d'apagar-les. Plini el Vell ja va assenyalar aquesta mítica propietat i s'explica de governants de l'antiguitat (i el papa Alexandre III) que vestien túniques pretesament ignífugues fetes de pell de salamandra, devia ser digne de veure. Un altre mite propagat per l'autor romà és el relacionat amb el seu verí: es diu que si una salamandra et frega qualsevol part del cos et cau tot el pèl (quacumque parte corporis humani contacta toti defluunt pili, per dir-ho amb totes les lletres); que si toca un arbre, fa que els fruits es facin tòxics, i també que torna metzinosa l'aigua d'un pou si s'hi fica, la qual cosa se suposa que va causar la mort de 4.000 soldats de l'exèrcit d'Alexandre Magne, que es diu aviat. Són tot bestieses, és clar; jo estaria calb (i no és el cas), i precisament una salamandra acostuma a ser indici d'aigua pura, fresca i oxigenada: generalment pareixen les seves larves (la salamandra comuna, Salamandra salamandra, és ovovivípara) en corrents molt nets.

Els bestiaris medievals van recollir sobretot la creença que les salamandres, descrites com llangardaixos màgics (en realitat són amfibis urodels, amb cua, contràriament als anurs, gripaus i granotes, que no en tenen), eren esperits del foc, manifestacions vivents d'aquest element; Leonardo da Vinci va donar crèdit al fet que s'alimentaven del foc i els alquimistes la van fer símbol del sofre incombustible. El rei Francesc I de França en va posar una envoltada de foc al seu escut d'armes amb la divisa “Hi visc i l'apago”, sens dubte un lema més evocador en el seu hermetisme que “Después de Dios, la casa de Quirós”. El personatge més famós amb el sobrenom de Salamandra és probablement el baró John Cutts, militar britànic que es va guanyar convenientment l'àlies per la seva fredor sota el foc al setge de Namur (1695) i ho va ratificar al capdavant dels guàrdies de Coldstream (!) ajudant a apagar l'incendi del 1698 a Whitehall.

Una salamandra comuna trobada a la riera de Viladrau, al Montseny.
Una salamandra comuna trobada a la riera de Viladrau, al Montseny.

Els nostres amfibis apareixen en nombroses obres de fantasia (a Fahrenheit 451, Ray Bradbury va fer que els seus bombers cremadors de llibres lluïssin com a insígnia als uniformes una salamandra) i es fan servir habitualment com a poderoses metàfores literàries (i. e. Swift, Ode to a salamander). Javier Marías em va regalar una vegada un llibret, Salamander, amb una salamandra envoltada de foc gravada a la coberta, que és una antologia de poetes uniformats, incloent-hi diversos de la RAF, instal·lats al Caire durant la II Guerra Mundial i que van formar un ampli grup cultural, la Salamander Society i van publicar una revista amb el nom de l'amfibi. També en cançons trobem salamandres: Jethro Tull (per no parlar de Miguel Bosé) en té una, Salamander, que resumeix part de la impressió que provoquen: “Nascuda en la flama besada pel sol, / qui va encendre el teu foc? / Salamandra, crema per mi i jo cremaré per tu… Salamander, burn for me and I’ll burn for you”.

Sortir a buscar salamandres per Viladrau ha estat sempre un dels passejos que més m'agraden. A la primavera, com ara, m'hi he trobat moltes vegades les larves, que són aquàtiques fins que fan la metamorfosi i es tornen terrestres. Alguna vegada les he rescatat d'un toll, on la mare les va parir d'urgència, m'imagino que amb presses o sense l'alternativa de trobar un corrent d'aigua, i les he criat en un terrari fins que s'han transformat en magnífiques miniatures dels exemplars adults i les he retornat al bosc. Les alimentava amb petits insectes, bavoses o, si no en tenia, trossets de pernil que agitava davant seu punxant-los amb un escuradents per reclamar la seva atenció. Les larves són ferotges i fins i tot arriben a depredar les seves germanes. No és estrany que alguna perdi una extremitat, però les regeneren.

Una salamandra al foc, en un llibre sobre alquímia.
Una salamandra al foc, en un llibre sobre alquímia.

Deia que surto a passejar per buscar salamandres, però és sobretot una manera d'allunyar-me de tot i submergir-me en el bosc, on em sento com a casa i de vegades millor. Llegint aquests dies Biofilia, el preciós llibre de memòries del gran biòleg Edward O. Wilson que acaba de publicar Errata Naturae i que és un cant a l'amor a la natura (fins i tot a les serps verinoses), he trobat que parla dels seus propis passejos i reflexiona sobre quin sentit tenen, encunyant aquesta paraula del títol, la “biofília”: la tendència innata a parar esment, i estima, a la vida i als processos naturals. “Què és el que ens vincula tant als éssers vius?”, es pregunta el naturalista caminant, reconvertit en biòleg-poeta, i suggereix que és una tendència innata que es manifesta a partir de la infantesa. Quan passegem immersos en el medi natural, afinant els sentits, atents a qualsevol soroll, ensumant l'aire, tornem al món primigeni dels nostres orígens, a la remota regió dels nostres ancestres homínids. “Romanem alerta i vius als boscos desapareguts del món”, sintetitza Wilson.

I, de fet, em vaig quedar astorat quan em vaig trobar amb un capítol, "El lloc adequat", que s'obre amb el dibuix d'una salamandra. “El naturalista és un caçador civilitzat. Va tot sol pel camp, per un prat o per un bosc, i tanca la ment a tot, tret d'aquell moment concret i aquell lloc precís, amb la finalitat que la vida al voltant impregni els seus sentits i els petits detalls agafin un gran significat (…). Sap que no sap què passarà”. No havia vist mai tan ben descrit el que sento en els meus passejos i que Wilson exemplifica amb les seves sortides a Alabama, en les quals va trobar salamandres pigmees Desmognathus i va descobrir que pugen als arbres. Jo no he descobert res (de moment, ja arribarà). Però repassant l'enciclopèdic volum The genus Salamandra, apoteosi de la salamandrologia moderna, de Seidel i Gerhardt (Chimaira, 2016) que vaig comprar fa poc a Oryx per un ronyó (96 euros, però els val), em sembla que gràcies a l'experiència sobre el terreny de tots aquests anys ho he après gairebé tot de les salamandres; fins i tot sé com sexar-les. Soc l'única persona que conec que li ha fet una cesària d'urgència amb una navalla suïssa a una salamandra gràvida que acabaven d'atropellar (i molt greu: morta) i ha salvat les larves.

El verí que deixen anar les salamandres, els alcaloides samandarina i samanderon, capaços d'atacar el sistema nerviós, no m'ha preocupat mai. Potser és inconsciència, perquè poden provocar molestos efectes si tens alguna petita ferida a les mans o et toques la boca o els ulls després de manipular l'animal. A mi no m'ha passat.

L'altra tarda, plujosa, vaig sortir a fer una passejada de salamandres. Vaig passar la Vila i vaig agafar el camí del Castanyer de las Nou Branques, i el vaig abandonar per endinsar-me en el bosc. Vaig seguir el curs del rierol (el meu Tinker Creek particular del Montseny) embriagant-me amb la verda i espessa vegetació que gairebé fosforejava en l'hora bruixa del capvespre. Mentre avançava à la Wilson (amb un punt també de la malenconiosa eufòria de L'últim mohicà), atent i encorbat, mirava a tot arreu i sentia la veu indignada dels gaigs. Vaig trobar la salamandra al peu d'una petita cascada, en una platja minúscula al costat de les arrels d'un arbre. Gruixuda, de cap ample amb les grans glàndules parotoidees. Componia una S viva al cor del bosc. La vaig agafar delicadament i me la vaig posar al palmell de la mà on se'm va quedar mirant encuriosida, embolcallada en el seu mantell negre i groc. Em vaig ficar en els seus ulls foscos com un pou de tinta d'on semblava que brollés la nit que començava a cobrir-nos. Sols ella i jo en una solitud sense temps, la mà em va començar a cremar i després jo sencer, mentre ens precipitàvem en el fulgor de totes les salamandres que encenien ja el seu foc en els estels. Salamander, burn for me and I’ll burn for you...

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >