Selecciona Edició
Connecta’t

La llengua posseeix el qui parla

Josep-Anton Fernàndez reconeix que 'L'animal que parla' es tracta d’una reflexió “sobre el que es diu, el que es calla i el que és impossible dir”

Josep-Anton Fernàndez reconeix que 'L'animal que parla' es tracta d’una reflexió “sobre el que es diu, el que es calla i el que és impossible dir”.
Josep-Anton Fernàndez reconeix que 'L'animal que parla' es tracta d’una reflexió “sobre el que es diu, el que es calla i el que és impossible dir”.

Molta poesia contemporània conté, amb més o menys intensitat, una reflexió sobre el llenguatge, sobre els seus límits i els seus condicionants. El resultat sol ser decebedor perquè llavors perd bona part del que hauria de ser la poesia segons Horaci: prodesse et delectare, “dir alhora el dolç i l’útil de la vida”, com tradueix Llorenç Riber. La utilitat és poca, perquè donem voltes a una aporia: un problema filosòfic d’impossible resolució. I el gaudi també, perquè el poeta se sent obligat a prescindir de formes d’expressió consolidades i prova de trobar una nova manera de dir que en el millor dels casos resulta fosca

Un dels intents més reeixits en aquest sentit és aquest recull de sis sèries de poemes, diàfanament titulat L’animal que parla, que és com dir l’home. Josep-Anton Fernàndez (Barcelona, 1963) reconeix que es tracta d’una reflexió “sobre el que es diu, el que es calla i el que és impossible dir”. El llenguatge és el que ens singularitza entre els animals; però, com bé diu, “també ens imposa uns límits a allò que podem comprendre, concebre i expressar”. Si no en tinguéssim, de límits, no seríem humans; restaríem animals anteriors a la paraula o hauríem esdevingut una criatura que encara no podem concebre. Reconèixer aquests límits i acceptar-los deu ser l’opció més assenyada.

L’ANIMAL QUE PARLA

Josep-Anton Fernàndez
Edicions 62
112 pàgines
15,50 / 6,99 euros

La proposta de Fernàndez, amb la qual ha obtingut el premi de poesia Ausiàs March de Gandia 2020, és renunciar a intentar dominar la llengua, que és el que s’espera que faci un escriptor, i en lloc d’això reconèixer que “la llengua posseeix aquell que parla”; però el rebuig de la raó és només aparent i merament retòric: al capdavall, per descobrir “una ànima en la runa”, sap que convé no perdre el món de vista. En el poema ‘Sobre la dificultat en poesia’, el poeta s’encomana a la figura mitològica de l’esfinx, que formula enigmes i destrueix els qui no els saben resoldre; sap que es tracta d’un “repte inassolible”, però no pot defugir-lo, perquè els interrogants imposen la necessitat de reincidir a bastir un temple “amb les runes d’alguna torre antiga”.

Una de les parts més coherents i compactes del llibre és ‘Daddy’, dedicada a la complexa relació d’un fill amb el seu pare. Deixant de banda altres dimensions que també apareixen, podem preguntar-nos si el diàleg és tan difícil entre persones tan pròximes: si no troben respostes a les preguntes que mútuament es fan —“I tu què vols?”—, si no troben les paraules per poder compartir la vida, quina confiança podem tenir en el llenguatge? Una de molt relativa, és clar, però el punt de partida és reconèixer que el llenguatge és “el tall que esqueixa el món i ens en separa”.

El debut com a poeta de Fernàndez, fins ara conegut pels seus assajos, sobretot per El malestar en la cultura catalana (2008), és important per un altre motiu, estrictament literari. Fernàndez confessa “l’angoixa del vers lliure” i la impossibilitat de fer poesia “sense un metre i un ritme”. Escriu majorment en decasíl·labs, tot reflectint la correntia del pensament amb un to col·loquial —incloent-hi alguns barbarismes detonants, com “estropici” o “com qui no vol la cosa”— que contrasta amb la profunditat de la reflexió; els versos se succeeixen amb una naturalitat que només s’aconsegueix amb un treball de reescriptura molt conscient.

Salvant les distàncies, ja que les respectives poètiques no tenen res a veure, l’estil de Fernàndez és comparable al de Gabriel Ferrater en el sentit que el lector troba que, fins i tot quan no l’acaba d’entendre, hi ha algú que li està parlant en el seu mateix idioma.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >