Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

Burgès, espia i establert a Barcelona

Un llibre repassa la trajectòria dels confidents més insignes que van passar per la ciutat, en plena efervescència entre les dues guerres mundials i la civil espanyola

Búnquer de l’antic Consolat General de la Unió Soviètica durant la Guerra Civil, nucli d’espionatges a Barcelona, i avui seu d’una asseguradora.
Búnquer de l’antic Consolat General de la Unió Soviètica durant la Guerra Civil, nucli d’espionatges a Barcelona, i avui seu d’una asseguradora.

Barcelona és un pol d’atracció. Per als turistes, els inversors, el Mobile World Congress, els delinqüents... I també per als espies. Així ho explica l’escriptora Roser Messa a Espies de Barcelona (Comanegra), un llibre que repassa més de 500 anys d’història, entre el segle XV i la primera meitat del XX, i descobreix les figures clau del món de l’espionatge que van actuar a la capital catalana. Escull 17 personatges, 11 homes i 6 dones. A simple vista, tenen en comú que fan de l’engany la seva vida per servir interessos molt sovint espuris, de tercers, ja sigui per ego, per ideologia o per diners.

Barcelona va ser la seu de la primera escola d’espies soviètics fora de l’URSS

Llegit en profunditat, un bon grapat d’ells comparteixen un origen benestant, aristòcrates o burgesos. Persones amb formació, amb domini de llengües i que han viatjat pel món quan encara no era habitual fer-ho. Alguns necessiten noves experiències, sentir emocions fortes, lluny de la rutina de muntar a cavall, o de seguir la tradició joiera de la família. És més divertit dirigir un casino. D’altres viuen amb intensitat les pugnes entre el comunisme i el capitalisme, o els republicans i els franquistes, i decideixen prendre part en el conficte.

També hi ha casos de falsos burgesos que, tot i tenir origen benestant, esgrimeixen títols nobiliaris inexistents, de famílies que mai van ser en una societat que els creu sense fer-se gaires preguntes. Una selecció dels casos més suggeridors ho demostra.

Alí Bei, el primer espanyol a la Meca. Barcelona té un carrer de nom Alí Bei, que passa desapercebut en la nova zona de moda al voltant del passeig de Sant Joan. Potser no és casualitat que estigui a prop del parc de la Ciutadella, on un dia, que sembla llunyà, hi havia un museu de la ciència, un hivernacle dedicat a una botànica exòtica... Fill d’un matrimoni benestant format per un català i una belga, Domènec Badia Leiblich (Barcelona, 1767 - Damasc, 1822) va sentir que aquella vida d’administrador de tabacs a Còrdova no era per a ell. Havia dissenyat globus aerostàtics i pensat en una invasió de Portugal. “Un home intel·ligent, apassionat de la ciència i també del món àrab”, diu Messa, que trobà el seu aliat en un botànic i catedràtic d’àrab.

Junts van aconseguir el permís i el finançament de Carles IV per viatjar a Àfrica. Tot i que la veritable intenció del monarca era un cop d’Estat contra el Marroc. Així es va transformar en Alí Bei. Va anar a la Meca i es va convertir en el primer espanyol a besar la Pedra Negra del santuari de la Kaaba. Anys després es va oferir a l’exèrcit napoleònic, i va acabar fugint a França, on va publicar el llibre Viatges pel Marroc (Ediciones B). Va morir als 55 anys de disenteria.

Baró Von Rolland, el fals aristòcrata. Isaac Extratty, nascut a Tessalònica el 1893, fill d’una respectable família de comerciants, educat a les millors escoles, arriba a Barcelona enviat per la intel·ligència militar alemanya. Informes britànics de 1918 el defineixen com un home “més aviat baix (1,65 cm), amb la pell clara, els ulls foscos i petits i la boca gran”. Un aspecte físic “impecable”, “polit, ben afaitat, elegant i amant del luxe”. Vestit a les “millors sastreries, lluïa joies cares i ostentoses, com anells i agulles de corbata”. Sota aquest aspecte s’amagava el responsable “d’un grapat de morts”, juntament amb el conegut policia corrupte Manuel Bravo Portillo, cap de la Banda Negra, que es va dedicar a assassinar anarquistes i sindicalistes als anys vint. Després de ser expulsat d’Espanya, torna als anys vint, on vigila immigrants alemanys sospitosos de simpatitzar amb el comunisme. Ho fa com a empleat de la delegació espanyola de la fàbrica d’automòbils Daimler-Benz, origen de Mercedes Benz. El 1937, un informe del servei britànic el situa a Ceuta com a principal espia nazi al Marroc, col·laborant de manera activa amb els agents de Hitler instal·lats a Sevilla i Lisboa. Va acabar els seus dies com a ciutadà espanyol, treballant al Consolat General de l’Imperi Alemany a Barcelona.

Baró de König, estafador, espia i director de casinos. Frederich-Rudolf Stallman (Potsdam, 1874-Baden Baden, 1943) no va tenir mai ganes de seguir amb la joieria que la família tenia a Alemanya. “Li agradava massa jugar i poc treballar”, diu Messa sobre la seva afició als casinos, i fins i tot va arribar a dirigir-ne un. Després de ser expulsat de França per participar en partides arreglades al casino de Niça, i passar per l’Argentina, on va conèixer la seva dona, va aterrar a Barcelona el 1918.

L’hotel Cuatro Naciones (encara actiu), a la Rambla, 40: era el que allotjava més espies. ampliar foto
L’hotel Cuatro Naciones (encara actiu), a la Rambla, 40: era el que allotjava més espies.

La ciutat “era el lloc d’acollida preferit d’espies i refugiats”. Allà va tenir una excel·lent benvinguda per part de la burgesia, que va creure que realment estava davant del baró i la baronessa König, juntament amb l’amant del senyor. Abans ha passat per Sant Sebastià, d’on ha fugit en ser descobert per un policia. A Barcelona també coneix el comissari corrupte Bravo Portillo, col·labora amb ell i quan és assassinat el substitueix com a cap de la Banda Negra. El 1920, el grup es reconverteix en l’agència de detectius privats BKS: Baron von König Services. Fins i tot simula un atemptat contra la seva pròpia persona perquè la patronal tanqui files amb ell. Al final acaba expulsat d’Espanya i posa rumb a França, on es transforma en Rodolphe Lemoine, i treballa com a agent secret. Seu és l’èxit de fotografiar la màquina Enigma, que servia per xifrar i desxifrar missatges, i la va entregar als aliats. Al 1943 és detingut per la Gestapo, i mor tres anys després de malaltia. Un dels personatges de La verdad sobre el caso Savolta, d’Eduardo Mendoza, està inspirat en ell.

Leonid Eitington, reclutador i organitzador de l’assassinat de Trotski. Nahum Issàakovitz Eitington (Shklov, 1899-Moscou, 1981) va ser un dels millors reclutadors dels serveis secrets de la Unió Soviètica. Ell també va néixer en una família benestant; el seu pare dirigia una fàbrica de paper de fumar fundada per un ministre del tsar. Va estudiar comerç i de seguida, en la seva primera feina, va entrar en contacte amb el sindicalisme. Viu la revolució, ingressa en el Partit Comunista i s’enrola en la primera organització d’intel·ligència política i militar soviètica. El 1936 arriba a Barcelona amb la missió de “detectar i eliminar qualsevol enemic de l’URSS”: anarquistes, trotskistes i comunistes no estalinistes, com la gent del POUM. Entre els seus mèrits consta la captació de Caridad del Río, mare de Ramon Mercader, i del mateix Mercader. I l’organització de l’assassinat de Trotski a Mèxic. Reclutador excepcional, va ser un dels impulsors de la primera escola d’espies soviètics creada fora de la Unió Soviètica, amb seu a Barcelona. Tenia uns 70 alumnes, tots estrangers, aprenents d’espies. Va estar activa fins al 1938. Eitington arribà a ser el cap de la subestació de la policia soviètica a Barcelona fins que retorna l’URSS. Allà rep la més alta distinció que existeix, l’ordre de Lenin, i participa en projectes com l’elaboració de la bomba atòmica. Amb la mort de Stalin cau en desgràcia, i és empresonat i condemnat a 12 anys per traïció. Mor “vell i malalt” en una clínica de Moscou.

Caridad Mercader, molt més que la mare de Ramon Mercader. Eustacia María Caridad del Río Hernández va néixer a Santiago de Cuba al 1892. Com la resta d’espies ressenyats, també té orígens de casa bona. Filla d’un aristòcrata de Santander i d’una cubana vinculada als moviments independentistes del país, de petita va abandonar Cuba amb els seus pares i es van instal·lar a Barcelona. “Estudiava al Sagrat Cor de Sarrià, parlava anglès i francès, muntava a cavall i es relacionava amb les millors famílies de la ciutat”, explica Messa al seu llibre. En aquests cercles va conèixer el seu marit, Pau Mercader, fill d’una família d’industrials del tèxtil amb fàbriques a Barcelona i Badalona. Però de seguida es va adonar que era molt més divertit pujar a un avió i pilotar-lo, com feia, que treballar de mestressa de casa. També va descobrir la morfina, una droga habitual en aquell temps, i s’hi va tornar addicte.

En la seva fugida de la vida matrimonial —va tenir cinc fills— comença a freqüentar tavernes, on coneix anarquistes i col·labora amb ells. Els passa informació de les fàbriques de la família del seu marit, a qui detestava, i també dades del despatx d’advocats del seu germà sobre anarquistes detinguts. El gran trencament familiar es produeix quan s’enamora d’un pilot d’avió. Això, juntament amb el descobriment de la seva implicació en alguns atemptats anarquistes, fa que l’acabin ingressant un temps al manicomi Nova Betlem, a Sant Gervasi. Després de passar per França, on coneix Eitington —el superrecluta d’espies—, torna a Barcelona i s’implica en la lluita antifeixista.

Juntament amb Eitington, dona suport logístic al seu fill, Ramon Mercader, el dia que mata Trotski a Mèxic. Després de l’assassinat, Del Río torna a l’URSS, on gaudeix de totes les comoditats, però tot i així queda decebuda. “Jo només serveixo per destruir el capitalisme, no per construir el comunisme”, assegura Messa que va dir. Va passar els seus últims dies a París, treballant a l’ambaixada de Cuba com a responsable de relacions públiques. El llibre de Messa recull la descripció que va fer d’ella l’escriptor Guillermo Cabrera Infante, assessor cultural a l’ambaixada cubana a Brussel·les: “La vella seca i desagradable que hi havia a la recepció”.

África de las Heras, una patriota russa. A diferència de la resta, África de las Heras Gavilán (Ceuta, 1909-Moscou,1988) provenia d’una família humil. El seu primer matrimoni neix condemnat al fracàs: es casa amb un capità d’infanteria del Tercio de la Legión de Millán Astray. Ja llavors De las Heras, educada a Madrid, té els seus primers contactes amb el sindicalisme a Melilla, on és traslladat el seu pare. Després de diverses penúries familiars, torna a Madrid amb la seva mare, comença a treballar en una fàbrica tèxtil per un sou irrisori i allà estableix un contacte més estret amb el sindicalisme.

De nou Eitington, el supercaptador d’espies, és qui la fitxa per als serveis secrets soviètics. De Las Heras viatja a Moscou, i allà rep formació. De seguida deixa clars els seus sentiments. “La meva pàtria és la Unió Soviètica... Així ho sento al meu cap i al meu cor”, recull Messa a Espies de Barcelona. Firmava els seus informes xifrats amb el nom de Patria, que l’autora atribueix al seu amor cap a l’URSS.

La seva primera missió és contactar amb militants trotskistes i infiltrar-s’hi. Va facilitar informació per al primer intent fallit d’assassinat de Trotski a Mèxic. Durant la Guerra Civil lidera una de les patrulles de control del Comitè de les Milícies Antifeixistes a Barcelona i és temuda per les víctimes que l’esperaven a la txeca de Sant Elies. El 1941 torna a Berlín convertida en una especialista en sabotatges de comunicacions, una violinista, en l’argot. A la Segona Guerra Mundial és enviada a la rereguarda alemanya, intercepta missatges, n’envia de falsos... Fins i tot ha de saltar en paracaigudes a Ucraïna en una zona de domini alemany, porta una pistola, dues granades i un punyal que finalment no ha de fer servir. En una dècada té mil vides més, es casa, posa una sastreria a París i una botiga d’antiquaris a Montevideo. Finalment mor a l’URSS, on és enterrada amb honors. És l’espanyola més condecorada, amb 12 medalles, per la Unió Soviètica.

Josep Pla, l’agent número 10 del servei d’informació franquista. El reconegut escriptor (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) mai va explicar a la seva extensa obra el seu paper com a espia. Fill d’una família rural acomodada, va treballar per al Servicio de Información del Nordeste de España (SIFNE), del bàndol rebel. Ho fa a partir de 1936, quan fuig d’Espanya després que un grup d’anarquistes es presentin a la casa familiar de Palafrugell, amb la intenció, suposadament, de matar-lo. Destinat a Marsella, juntament amb la seva parella Adi Enberg (filla del cònsol general de Noruega a Barcelona) comencen a treballar per al SIFNE. “Josep Pla seria l’encarregat de descobrir els vaixells que arribaven i sortien del port amb mercaderies per al bàndol republicà, una feina que feia gustosament fent ús dels seus dots de bon conversador, acostant-se als membres de les diverses tripulacions”, explica Messa.

No va delatar ningú, assegura l’autora, però s’atribueix als seus informes l’enfonsament d’un vaixell grec que transportava armes cap a Barcelona. Pla no torna a exercir d’espia fins a la Segona Guerra Mundial. Aquest cop ho fa amb el seu germà Pere, també exagent del SIFNE. Treballen per als serveis d’intel·ligència dels aliats. Messa cita un informe de la Guàrdia Civil de 1944 que en deixa constància.

Un búnquer al consolat i un hotel encara dempeus

R.C.

Barcelona va ser durant les dues guerres mundials i la Guerra Civil espanyola el lloc predilecte de bona part de l’espionatge internacional. Encara queden dempeus alguns testimonis del que va ser aquella època. L’hotel Cuatro Naciones “devia ser l’allotjament que més agents va acollir”, explica Roser Messa al llibre Espies de Barcelona (Comanegra), sobre un dels llocs per hostatjar-se preferits dels espies, que encara existeix a la Rambla de Barcelona.

També tenia molta importància l’hotel Colón, de la plaça de Catalunya. Messa relata que els alemanys es dedicaven a subornar els treballadors de Telègrafs, i que els francesos dominaven la majoria dels diaris de províncies. Cadascú per intentar guanyar adeptes a la seva causa. A més, l’hotel Cuatro Naciones era el suposat lloc de trobada entre el conegut comissari de policia corrupte Manuel Bravo Portillo, que va liderar la Banda Negra (que es dedicava a assassinar sindicalistes i anarquistes), i les seves amants. Bravo Portillo va morir tirotejat precisament quan sortia de casa d’una de les seves amants, al carrer Còrsega de Barcelona, el 1919.

De dates posteriors, encara queda el búnquer que es va construir al consolat que l’URSS va obrir durant la Guerra Civil a l’avinguda del Tibidabo. El palauet, que avui acull una de les seus barcelonines de Mutua Universal, estava pensat per protegir els empleats del consolat. La seu acollia al cònsol, empleats i tots els espies que van arribar a Barcelona durant la Guerra Civil. Entre ells, el famós reclutador de Ramon Mercader, Leonid Eitington. L’edifici era la residència del doctor Andreu, el farmacèutic que va inventar les pastilles a les quals va posar el seu nom, que va ser abandonada pels seus hereus durant la guerra i confiscada per la Generalitat republicana.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >