Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La llibertat

Els analistes polítics hauran d'explicar-nos si el clam madrileny és l'explosió final d'una fatiga pandèmica localitzada o si és la veu del vot de càstig generalitzat contra el Govern central

Ambient al carrer Gènova, davant de la seu del PP, el 4 de maig.
Ambient al carrer Gènova, davant de la seu del PP, el 4 de maig.

L'espectacle de la nit electoral del 4 de maig cou en qualsevol sensibilitat progressista no només de Madrid sinó també de la resta d'Espanya. La derrota de les esquerres, malgrat l'èxit de Més Madrid, era previsible segons totes les enquestes. Per això els progressistes i els votants de les diferents opcions d'esquerra van rebre els resultats de la nit del 4 de maig amb cert fatalisme, amb el natural disgust, però sense sorpresa ni sobresalt, sense coïssor, perquè com ja deia una antiga cobla: “Vinieron los sarracenos y nos molieron a palos / que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos”.

No obstant això, el que va coure de debò va ser que, a més, una multitud eufòrica cridés “llibertat!” al carrer de Génova de Madrid, davant la seu del PP, i davant d'Ayuso, que va triomfar amb el seu eslògan de la llibertat “a la madrilenya”, i les seves peculiars interpretacions del que això vol dir per a ella.

Als analistes polítics correspon indagar qui va votar Ayuso i per què. Els incumbeix constatar si els crits del carrer de Génova eren només els dels votants històrics i sociològics del PP o si entre aquella multitud també hi havia gent que clamava contra tots els disgustos, restriccions, limitacions i frustracions que està oferint l'actual situació sanitària, econòmica i social. Podran aclarir-nos si l'eufòria madrilenya del 4 de maig era similar a la de cinc dies després, quan la nit del 9 de maig es va aixecar l'estat d'alarma a tot Espanya. Els analistes polítics hauran d'explicar-nos si el clam madrileny demanant llibertat és l'explosió final d'una fatiga pandèmica localitzada o si és la veu del vot de càstig generalitzat contra el Govern central. Perquè, sigui o no culpa del Govern, sobren motius per a la irritació que porta al vot de càstig, com la pèrdua de feina, les feines precàries, les cues de la fam o l'oci coartat. També ens indicaran els analistes si hi ha hagut vot de càstig preventiu o anticipat davant d'una presumpta condescendència del Govern amb els seus aliats independentistes, concretada en un imaginari futur indult per als presos del procés, malgrat que ni el Govern central l'ha promogut ni ells l'han acceptat.

Sigui quin sigui el resultat de les anàlisis, el cas és que Ayuso va triomfar brandant l'eslògan de la llibertat, jugant frívolament o cínicament amb un dels conceptes fundacionals de la nostra cultura. El 1787 la Constitució dels Estats Units ja parlava de persones lliures. A França la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà del 1789 proclamava que “els homes neixen lliures i romanen lliures i iguals”. I el 1812 la història constitucional espanyola comença proclamant la llibertat. Certament, aquesta llibertat il·lustrada dels inicis va conviure amb l'esclavitud, als EUA fins al 1865 i el regne d'Espanya no la va abolir, per Cuba, fins al 1880. Els drets fonamentals inherents a la llibertat es van anar aconseguint amb el sacrifici de moltes vides, lentament, treballosament. I els drets socials que s'han anat conquerint, ho han estat amb la lluita esforçada dels treballadors. La llibertat, per tant, és un conjunt de drets de lenta i progressiva implantació en la nostra cultura, sempre susceptibles de progrés, sempre en risc de deteriorament. És una bandera que, amb esforç, s'ha d'hissar cada dia. És el primer valor del nostre ordenament jurídic, segons l'article primer de la Constitució del 1978. Ningú hauria de trivialitzar aquest principi bàsic de la nostra convivència. Potser per això l'equip d'assessors d'Ayuso ha formulat el novíssim concepte, aparentment frívol, de "llibertat a la madrilenya". Una cosa així com una llibertat amb minúscula, per a les coses quotidianes, “de cerveseta”. Possiblement aquesta llibertat és la que la matinada del 9 de maig es va festejar, irresponsablement, no només a Madrid, sinó a tot Espanya. Però no ens hem de confondre. L'eslògan de la llibertat amb minúscula, assumit massivament amb gresca irreflexiva, és l'última versió del panem et circenses (pa i circ) amb què els emperadors romans, cínicament, regalaven al poble els espectacles del circ per distreure'l dels veritables problemes i dissuadir-lo de les justes reivindicacions. Per això, quan aquella nit madrilenya del 4 de maig es va sentir la cridòria demanant llibertat, qualsevol sensibilitat progressista va sentir una amarga coïssor. Les anàlisis polítiques vindrien després, les autocrítiques haurien d'arribar també, però de sobte, sentir aquell clam pepero de llibertat va ser com sentir una esgarrifança, la sensació que ens estaven robant el crit, la bandera.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >