Selecciona Edició
Connecta’t

Anna i Eugeni Bach: “La primera manera de ser sostenibles seria no fer si no és necessari”

Són, amb Óscar Miguel Ares, els comissaris de la XV Biennal Espanyola d'Arquitectura i Urbanisme, titulada 'Espanya buida, Espanya plena', que, després d'un any d'aturada per la pandèmia, serà una de les cites culturals de l'estiu. Aposten per una arquitectura amb sentit comú. Els seus projectes es basen en l'aprofitament dels recursos i més flexibilitat en l'ús dels espais

Els arquitectes Anna i Eugeni Bach, al seu estudi.
Els arquitectes Anna i Eugeni Bach, al seu estudi.

Eugeni Bach (Barcelona, 1974) i Anna Bach (Nummi, Finlàndia, 1973) es van conèixer al país d'ella, quan estudiaven primer i segon d'Arquitectura, durant un viatge. “Va ser en un edifici d'Alvar Aalto [l'arquitecte finlandès]”, recorden. “Va ser més casualitat que una altra cosa, però l'arquitectura va ser el primer punt en comú i el que ens va permetre començar a parlar d'altres temes”. Van començar així un llarg festeig entre Barcelona i Hèlsinki que, després d'anades i vingudes (“jo vaig fer un Erasmus allà, després l'Anna el va fer aquí i en acabar la carrera jo vaig estar treballant en un estudi finlandès”, explica ell), va culminar amb la seva instal·lació definitiva a Barcelona. “L'Anna va venir i vam començar a treballar amb el meu pare, l'arquitecte Jaume Bach”. Una relació personal i professional que els va portar a crear el seu propi estudi a la capital catalana.

Durant molts anys Jaume Bach va tenir un estudi d'arquitectura amb Gabriel Mora. Com sorgeix la vostra trajectòria conjunta i alhora independent?

EUGENI. Vam començar amb ell quan ens acabàvem de graduar, després de la seva etapa amb Mora. En un moment determinat, ens va sortir un projecte petit per a uns amics i va guanyar el Premi FAD de l'Opinió; es va publicar a tot arreu, va ser seleccionat per a la biennal iberoamericana i l'espanyola. Va generar molta atenció i va ser el que va fer que se'ns comencés a conèixer com a estudi. Però encara col·laborem amb ell.

ANNA. Aquesta casa, que vam fer a la zona de Gaüses, a l'Empordà, la vam projectar abans del 2008, però just quan l'estàvem construint va esclatar la crisi. De sobte, es va convertir en una cosa de molta actualitat perquè era una casa low cost. Molt senzilla, feta amb tot el sentit comú i també amb una mica d'ingenuïtat…, i fins llavors només es parlava de projectes grandiloqüents. Ningú parlava de cases econòmiques i sostenibles. Però per l'esclat de la crisi, i perquè és superxula [riu], se'ns va posar el focus al damunt. Paradoxalment, no es va traduir en encàrrecs, perquè estava tot parat.

Aquest tipus d'arquitectura senzilla, amb sentit comú i enginy, defineix molt la vostra feina. Fins a quin punt pertany al vostre estil o és fruit d’haver iniciat la vostra trajectòria en aquest context de crisi econòmica?

EUGENI. Gairebé tota la nostra etapa professional ha estat en un context de crisi. Primer l'econòmica i quan començàvem a aixecar el cap va arribar la pandèmia. Però la veritat és que la nostra manera de fer és anterior. Quan érem estudiants, el director de l'escola d'arquitectura de Hèlsinki era Juhani Pallasmaa, que advocava pel sentit comú i criticava l'arquitectura espectacle pensada només des de la imatge. Ens va influenciar molt.

Anna i Eugeni Bach a la seva última obra al carrer Horta de Barcelona.
Anna i Eugeni Bach a la seva última obra al carrer Horta de Barcelona.

ANNA. Haver estudiat durant el boom immobiliari d'aquella època ens va generar una actitud crítica cap a aquella manera de construir. Al mateix temps, vivim en un país que destaca per la seva arquitectura senzilla i feta amb molt pocs recursos, amb materials locals.

EUGENI. L'arquitectura espanyola es distingeix pel seu sentit comú. Per això és tan apreciada internacionalment. Com que les condicions són sempre tan difícils, els arquitectes hem hagut d'afinar molt l'enginy.

Precisament treballar amb materials i recursos locals i integrar-se en l’entorn o l’arquitectura preexistent aportant un valor afegit és un altre dels vostres trets distintius. A què respon?

EUGENI. Tenim un repte que cal afrontar en general, no només nosaltres, que és el de començar a entendre la sostenibilitat des d'un punt de vista molt més ampli respecte al que estem acostumats. Normalment, la gent entén que això vol dir reduir la demanda energètica, utilitzar materials reciclables o de proximitat, etcètera. Però hi ha un tipus de sostenibilitat que no és tan evident i que genera debat en la nostra professió entorn de com podem fer que una edificació serveixi per a moltes coses durant molt de temps. Per a nosaltres, la primera manera de ser més sostenibles és no construir si no és necessari. Per exemple, si no hi ha necessitat d'un auditori en un poble de 300 persones, no s'hauria de fer. Però si hem de construir o intervenir, la qüestió seria llavors, d'una banda, com ho podem fer per recuperar o aprofitar millor el que ja està fet. De l'altra, com abordar aquests projectes de manera que no només serveixin pel que se t'ha demanat, sinó que després, si hi ha un canvi d'ús o en la societat, aquest edifici faciliti aquest canvi sense gaire intervenció. En definitiva, es tracta de ­projectar arquitectures que perdurin i siguin fàcilment transformables com una manera de ser sostenibles a la llarga. El debat és que uns defensem aquesta posició i altres, la via reversible: construir consumint poc material i que sigui fàcil de desfer i reciclar.

ANNA. Per a nosaltres aquest model no funciona, perquè bona part dels residus d'un país desenvolupat provenen de la construcció i el desenrunament. Encara se sent molt això que és més car arreglar-lo que derrocar-lo i construir de nou. Sí, però per a qui? A la societat li surt més car gestionar el residu, la despesa energètica de treure tota la runa i el material nou una vegada i una altra. És un malbaratament, mentre que, si un edifici està ben construït i dura molt, pot ser que la despesa inicial hagi estat més elevada, però a la llarga compensarà per la sostenibilitat. Potser hem de construir edificis ben pensats i que durin molt, plantejant l'interior com si fossin capes que vagin apareixent i desapareixent en funció de l'ús que es faci de l'espai amb el temps.

Això ja ho feu en els vostres projectes. Es percep en les funcions obertes que doneu als espais i també en aquestes estructures independents que funcionen com a grans mòduls.

Anna i Eugeni Bach a la seva última obra al carrer Horta de Barcelona.
Anna i Eugeni Bach a la seva última obra al carrer Horta de Barcelona.

EUGENI. Sí, ho anomenem multiplicitat. Consisteix a entendre les diferents parts d'un projecte com a diferents capes, perquè siguin sistemes oberts. Complim amb les necessitats d'un client, però ho fem de manera que la capa de l'ús sigui una més que s'afegeix a les diferents capes del projecte.

ANNA. En realitat, és una capa d'ús i temps, de manera que en el futur es puguin fer canvis sense que resulti un pedaç. En el nostre projecte d'una casa-estudi al carrer de València de Barcelona s'aprecia molt bé en l'estructura que hem dissenyat al llarg de tot un lateral, que acull els usos més importants pensant també en les futures funcions de l'espai que el client ja preveia.

EUGENI. Fem escenaris que permetin la vida i compleixin les seves funcions, però que, si aquesta vida canvia, deixin flexibilitat per modificar-se. Ho fem amb aquestes estructures afegides i d'altres maneres. Som molt d'actuar poc i ser precisos. Com si fos acupuntura, tocant només el que és estrictament necessari. Si podem resoldre alguna cosa fent la meitat, per què ho hem de tocar tot?

Pot ser que aquesta austeritat tingui influència finlan­desa?

ANNA. Potser és una mica protestant, sí. Però en realitat és més aviat una contrareacció al malbaratament de principis dels anys dos mil. I també una mica de mentalitat de camp i d'economia de mitjans i recursos: de veure què tinc per resoldre això. L'habitatge de Gaüses ho reflecteix molt bé, perquè vam treballar amb els constructors del poble i els materials que hi havia.

Quina reflexió es vol fer amb la temàtica Espanya buida, Espanya plena que heu plantejat amb Óscar Miguel Ares per al comissariat de la XV Biennal Espanyola d’Arquitectura i Urbanisme?

EUGENI. Va sorgir amb motiu de la proposta que la mateixa biennal va llançar quan va treure a concurs el comissariat. Les candidatures havien de proposar una temàtica entorn d'estratègies de conciliació. I nosaltres vam plantejar associar aquesta formulació a l'àmbit de l'“Espanya buida, Espanya plena” per reflexionar sobre aquestes dues grans realitats territorials que es donen en aquest país. A Europa no hi ha cap altre lloc amb unes ­diferències de densitat de població tan grans com a Espanya. A través d'aquesta proposta per a la biennal, busquem analitzar i debatre com l'arquitectura i l'urbanisme han de respondre a problemes similars en dos tipus de territoris tan diferents. Per exemple, no pot ser igual projectar una residència de gent gran en un poble petit que en una gran ciutat.

ANNA. Quan parlem d'“Espanya buida, Espanya plena” convé puntualitzar que no parlem exactament de l'Espanya rural i la urbana, perquè moltes zones rurals pertanyen a l'Espanya plena. El que busquem analitzar és com les arquitectures es relacionen amb el seu entorn, posant en relleu la responsabilitat de la nostra professió de conciliar amb les diferents realitats que l'envolten. Ens agradaria que la biennal es convertís en un fòrum en el qual parlem d'arquitectura i urbanisme des d'aquesta visió territorial tan dispar i en la qual aquestes dues Espanyes es trobin, perquè són dues realitats territorials que sovint es donen l'esquena: des de l'Espanya plena no es veuen les problemàtiques de la buida, i des de la buida, de vegades es té una idea distorsionada de la plena.

EUGENI. S'han presentat 581 projectes que ens ofereixen un panorama fantàstic del que s'ha fet en els últims tres anys, amb una diversitat de plantejaments important. El contingut promet.

Anna Bach amb la maqueta de l'edifici del carrer Horta, a Barcelona.
Anna Bach amb la maqueta de l'edifici del carrer Horta, a Barcelona.
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >