Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Deu anys del 15-M: de la doctrina a la cura

En un temps rècord, van irrompre en les eleccions europees (2014), el mateix any en què l'independentisme català va donar el primer toc d'alerta (consulta del 9-N), van conquistar importants quotes de poder municipal (2015), i van arribar al Govern d'Espanya (2020)

Acampada dels indignats l'any 2011 a plaça Catalunya.
Acampada dels indignats l'any 2011 a plaça Catalunya.

El Nadal del 2010, un veterà diplomàtic francès, Stéphane Hessel, va publicar Indignez-vous, un llibre que va tenir un inesperat èxit de vendes i va donar nom a la revolta dels indignats que, el 2011, es va propagar per tot Europa. A Espanya, la data del 15-M, en què es van convocar manifestacions a 58 ciutats i milers de manifestants van acampar a la Puerta del Sol de Madrid, ha quedat com a moment fundacional d'aquella moguda. A Barcelona, la plaça de Catalunya s'ocuparia el 27 de maig. I el 15 de juny tindria lloc el setge al Parlament. Eren els efectes de la crisi econòmica del 2008, que va posar en evidència els estralls de la revolució neoliberal i les seves conseqüències demolidores sobre les noves generacions. L'atur va arribar a Espanya al 21%. I el 43% dels joves no tenien accés a una feina. S'enfonsava una societat sotmesa a control per la via de la indiferència en una cultura que pretenia reduir els ciutadans a simple subjecte econòmic. Es tancava el cicle obert el 1979 amb l'accés de Margaret Thatcher al poder i la publicació de La condició postmoderna, de Jean François Lyotard.

A Europa, l'esquerra grega (Syriza) arribada al poder en el moment més extrem de les mesures radicals d'austeritat va ser literalment asfixiada per la Unió Europea

Aquelles mobilitzacions cal emmarcar-les, per tant, en un context de crisi global, en el qual s'integren també fenòmens com les primaveres àrabs, que si van ser capaces de tombar algun govern, no han tingut, en general, els efectes transformadors que s'esperaven. A Europa, l'esquerra grega (Syriza) arribada al poder en el moment més extrem de les mesures radicals d'austeritat va ser literalment asfixiada per la Unió Europea.

A Espanya, mentre els moviments derivats del 15-M es van mantenir al marge de la política institucional, encara que alguns poders els veien amb recel, es van assumir com a part del paisatge social. La sorpresa va arribar quan va passar una cosa que no era al guió: Podem va desafiar els partits convencionals disputant-los el poder en el terreny electoral. En un temps rècord, van irrompre en les eleccions europees (2014), el mateix any en què l'independentisme català va donar el primer toc d'alerta (consulta del 9-N), van conquistar importants quotes de poder municipal (2015), i van arribar al Govern d'Espanya (2020).

Amb alcaldies com les de Madrid i Barcelona, de la mà de Podem i els seus aliats, l'activisme de la generació de la crisi del 2008 tocava poder, amb un PP asfixiat pels casos de corrupció i un PSOE en crisi de relleu generacional. En comptes de celebrar la capacitat d'integració del sistema, els sectors conservadors van posar Podem al punt de mira. Predomina, no només en el PP, sinó també en l'espai socialista, una concepció molt estreta de la democràcia, com un sistema corporatiu en el qual dos partits tindrien el monopoli del poder i als altres els correspondria un paper estrictament decoratiu o subaltern. De manera que la democràcia no es valora per la seva capacitat inclusiva, sinó tot el contrari: per mantenir a distància tothom que gosi trucar a la porta del bipoli del poder. Només la gosadia –o l'oportunisme tàctic– de Sánchez ha trencat aquest tabú. I de fet se li està reclamant des de la seva pròpia casa que torni a l'ordre establert. Del sistema d'interessos simple del capitalisme industrial hem entrat en una fase més complexa en què és lògic que sonin veus molt diferents. Però els poderosos són, per definició, partidaris de simplificar.

Amb alcaldies com les de Madrid i Barcelona, l'activisme de la generació de la crisi del 2008 tocava poder, amb un PP asfixiat pels casos de corrupció i un PSOE en crisi de relleu generacional

Per a gent formada en la cultura de la militància i la contestació no va ser fàcil fer el trànsit: la distància entre la doctrina i la vida, entre la promesa i la realitat exigia una adaptació que no tots van saber assumir. La coincidència entre el desè aniversari del 15-M i la sortida d'Iglesias de la política convida a parlar de final d'etapa. El 15-M va posar en evidència l'anquilosament del règim del 78, els estralls de la crisi i va obrir una agenda de renovació, però la dificultat (agreujada per la pandèmia) d'afrontar els reptes que ells mateixos s'havien marcat va anar degradant la seva imatge. I, com ha passat en altres països, la demagògia de la dreta reaccionària ha arrossegat sectors populars que semblava que havien de ser sensibles als seus missatges. Si l'esquerra vol sobreviure per fi del cicle obert el 15-M, ha de ser des d'una cultura de la cura i l'atenció, és a dir, del tracte als ciutadans com a subjectes i no com a súbdits, que és el que distingeix la democràcia de l'autoritarisme. Saber escoltar i passar de l'adoctrinament al reconeixement. El feminisme i ecologisme en saben una mica, de tot això.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >