Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

Ser algú

Contra aquesta tirania de l’essència, l’únic consol és ocupar-nos a fer, i que sigui el fer, si de cas, qui ens digui qui som

En el món enxarxat i les fames immediates molts esdevenen algú.
En el món enxarxat i les fames immediates molts esdevenen algú. Getty Images

Una de les expressions que sembla que funda un ideal contemporani i que, alhora, més m’horroritza és la de “ser algú”. No dic que sigui propi de l’ara i de l’aquí; imagino que s’ha dit sempre, i amb connotacions aspiracionals semblants a les d’ara, però gosaria dir que fa un temps que es declina d’una manera nova, en el sentit que “ser algú” ja no és només cosa de triar models i referents, sinó que convoca una audiència virtual global que ha transformat radicalment les nocions d’anonimat i identitat.

Ho comentava amb un amic fa uns dies: als nascuts als vuitanta, hi havia certs ideals que de seguida se’ns van negar, per una plantofada de principi de realitat. Vols ser com els Led Zeppelin, però no tens el talent de Page ni de Plant; vols ser desitjat com Brad Pitt, però no t’hi assembles ni en la forma de la planta dels peus. El decalatge era tan palmari que deixava poc marge de maniobra a les nostres fantasies, que, en lloc de convence’ns que sí, que Page i Plant i Pitt, ens havíem d’anar acostumant a una certa negociació amb els nostres talents i fesomies. En realitat, aquesta mediació d’unes capacitats evidents, o d’unes estructures òssies, o d’uns coeficients intel·lectuals, ens protegia d’aquests mateixos ideals amb els quals volíem identificar-nos. Encara que no ens agradés, amb l’ideal arriba la consciència d’una diferència: enteníem per què no érem com tot aquell aparador d’extraordinarietats perquè podíem apuntar inequívocament a allò que ens en separava.

Ara, en canvi, en el món enxarxat i les fames immediates, la foguera de les vanitats sembla que hagi perdut aquesta referència clara. Potser perquè la identificació es fa amb persones que són “com nosaltres” i costa més detectar què és allò que ens en separa. En el moment que no cal un talent per facturar morterades o influir milions de seguidors, i que qualsevol, des de qualsevol lloc, pot fer aquell vídeo viral, llançar aquella idea milionària, l’ideal torna rebotit d’esteroides per llançar-nos la pregunta fatal: per què tu no tens aquest èxit? Perquè no ets ningú? L’angoixa ve de la falta d’una resposta consistent i es torna queixa.

Tot això és una il·lusió, naturalment: esclar que cal un talent per esdevenir “algú”. O, si no un talent, un capital (social, familiar) o, senzillament, un risc o un cop de sort. Una de les perversitats d’aquesta economia d’identitats turbocapitalistes és haver amagat aquestes asimetries sota una idea falsa de democratització. Accedim a un mateix món virtual, però no tots som iguals. Sorprenentment, sembla que calgui emfasitzar aquesta diferència per tal de protegir-nos d’un esforç d’homogeneïtzació angoixant que ens vol fer passar a tots per aquest sedàs del “ser algú”. Contra aquesta tirania de l’essència, l’únic consol és ocupar-nos a fer, i que sigui el fer, si de cas, qui ens digui qui som.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >