Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Horitzó 2040

Més enllà dels pedaços, la política lingüística hauria de tenir un pla de futur

L’arribada de persones de fora ha de ser una oportunitat per fer nous parlants de català.
L’arribada de persones de fora ha de ser una oportunitat per fer nous parlants de català.

Sembla que els discursos sobre la situació de la llengua s’han emancipat definitivament del projecte de la independència, en tant que els últims anys n’havíem fiat el desenvolupament a l’arribada de l’estat propi i a les conseqüències que se’n derivarien en el terreny sociolingüístic. Però ni teníem clar quin paper atorgaríem al castellà en el règim de cooficialitats, ni era evident que l’oficialitat única per al català seria garantia de bona salut (mireu si no el cas d’Andorra), ni s’albira en un futur proper que la independència sigui imminent o inevitable. Per tot plegat, l’esdevenir de la llengua ha passat a dependre d’ella mateixa i del que siguem capaços de fer-ne els parlants.

Ha emergit doncs la necessitat de fer-hi alguna cosa, però fins ara això no ha passat de traslladar als parlants la responsabilitat a través del clàssic dependetú. Mentrestant, en l’àmbit de la política les formacions involucrades en la constitució del nou govern semblaven aparcar la carpeta lingüística, com si fos una incomoditat, una nosa, com si no es volgués reobrir la capsa de Pandora. A Ciutadans deuen estar contents: no tan sols han aconseguit una cort d’imitadors amb l’ús del castellà en la vida política, sinó que també han provocat l’apocament de la política lingüística, amb una llei infradesenvolupada, un finançament insuficient i una imaginació esgotada.

Més enllà del que es pugui fer o no dins del marc actual i amb els recursos disponibles, el futur proper augura dificultats de pes que no es poden afrontar sense un projecte ambiciós que abasti, ben bé, les dues properes dècades. Podem anar tapant forats aquí i allà, finançant el doblatge de pel·lícules de Disney o destinant pressupost a mirar de normalitzar un sector com la justícia (cosa que sempre serà picar ferro fred), però el cert és que d’aquí vint anys poden convergir dues circumstàncies que causin una disrupció definitiva en el contínuum de la llengua: l’arribada de més immigració i un abandonament significatiu com a llengua de transmissió.

En la història recent, Catalunya ha estat escenari de quatre onades migratòries, amb períodes regulars d’uns quaranta anys (amb lògiques forquilles): al voltant de 1880, de 1920, de 1960 i de 2000. És un error creure que, per a una llengua, l’arribada d’immigració és per força un problema: al contrari, avui dia tenim més parlants dels que hauríem tingut només amb el creixement vegetatiu, i l’arribada de més persones no ha de ser vista sinó com una oportunitat de fer més parlants. Però per aconseguir-ho la llengua ha d’estar preparada per resultar útil i necessària a aquestes persones: els anys 1960 teníem una dictadura en contra, mentre que els anys 2000 ja havíem completat el procés de normalització i ens pensàvem que ja ho teníem, però evidentment els fets ho van desmentir. Si és cert que les vingudes són regulars, la propera fornada de possibles nous parlants serà d’aquí vint anys.

Pel que fa a la transmissió generacional, cal dir que sempre l’hem tingut a favor, fins i tot amb superàvit: rarament els catalanoparlants han abandonat la llengua per parlar amb els fills (amb les sabudes excepcions benestants) i, en canvi, no són pocs els castellanoparlants d’origen que han triat de parlar-hi en català. I sempre ens hem agafat a això com a antídot per a l’espantall de la substitució lingüística. Ara bé, és també d’aquí vint anys que, si l’estadística sobre l’edat de tenir el primer fill es manté, haurà de transmetre la llengua la generació que, avui, la fa servir menys per socialitzar-se amb els amics o per accedir a referents d’oci, i possiblement és la que la troba menys necessària. Els adolescents d’avui seran els nous pares el 2040.

I falta ara preguntar-nos si la política està a l’altura de les circumstàncies que poden confluir i si s’apunta a alguna mena d’horitzó en què no tan sols es posin pedaços, sinó que es converteixi la llengua en un element necessari per fer vida normal a Catalunya. Perquè aquesta és la clau: només si la llengua és necessària, el seu coneixement i ús podran cohabitar amb el coneixement i ús d’altres llengües que, segur, aniran a l’alça en un futur multilingüe. Però per aconseguir-ho cal un convenciment, un pla i que nosaltres mateixos hi creguem. I, per descomptat, que hi creguin els nostres polítics.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >