Eric Masip, de ‘Veneno’ a la glòria de Netflix: “No em vaig fer actor per tenir més seguidors”

De moment, tot li està anant rodat al barceloní Eric Masip. L'actor, fill del jugador professional d'handbol Enric Masip, en els últims mesos ha encadenat dues ficcions espanyoles d'èxit: Veneno i Alba, i apareixerà en el llargmetratge A través de mi ventana, una adaptació del llibre d'Ariana Godoy que aviat s'estrenarà a Netflix.

Ens citem amb ell en un club esportiu als peus del Tibidabo. “És un lloc on venim tota la meva família. Quan era petit no em cuidava, era més de mirar pel·lícules. No em vaig apropar a l'esport fins que vaig ser adolescent perquè no em quedava res més per fer”, confessa. Masip havia de seguir els passos del seu olímpic progenitor però, després de patir una greu lesió, va decidir seguir el seu instint i provar sort en la interpretació.

“A l'escola no era el típic nen que jugava a futbol, em quedava una mica desplaçat”, recorda de la seva infantesa. “No encaixava enlloc. Vaig provar sort en molts esports, però no em vaig animar a jugar a handbol fins que el meu pare va deixar d'insistir-hi, quan jo tenia 12 anys, i perquè era l'única cosa que encara no havia provat. Això sí, recordo que quan vaig veure amb ell Rocky em vaig posar a tope amb la boxa. Llavors ja sabia que volia ser actor. Encara que no posava nom a la meva vocació, sempre anava disfressat del personatge que veia en aquella època”. El que va canviar per sempre la situació per bé va ser allò que a altres joves els arruïna els somnis: una lesió. Amb 15 anys, l'Eric es va trencar el maluc. “Allò em va obrir els ulls. Vaig estar dos anys lesionat sense poder córrer. Feia moltes peses per suportar l'estrès i em vaig inflar com un toro, però sentia que de debò no podia fer res. Malgrat tot, va ser el millor que m'hauria pogut passar. Sempre havia volgut ser actor i, fins llavors, ho tapava amb l'esport. La lesió va destapar la meva veritable vocació”.

Coneixia la Veneno abans de participar en la sèrie? Quan es va anunciar el projecte em vaig posar a mirar la Viquipèdia. Una setmana després és quan em va arribar el càsting. La coneixia de sentir-ne parlar, però no estava gaire familiaritzat amb la seva història. No em vaig documentar especialment per al personatge perquè no tocava res de la vida d'ella. A més, el guió estava molt ben escrit. El capítol el va dirigir Mikel Rueda, i la sensació que em va donar és que dirigeix d'una manera semblant als Javis: amb molt de tacte i escoltant sempre els actors i les actrius. Tot es va fer amb tanta sensibilitat que va ser un plaer.

Tot i tenir-hi un paper menor, Veneno ha marcat un abans i un després. No m'ho esperava, gens ni mica. Tothom que la veu, malgrat sol haver estat en un episodi i part d'un altre, diu que està molt ben feta. Hi ha persones que conec que, sense haver-m'ho imaginat, es van apropar per comentar-me que els va tocar molt i fins i tot els va fer caure una llagrimeta.

La pregunta del milió: com porta que, arran d'una escena de nu, el seu penis es fes viral? Què hi farem…

Fa gràcia, encara que sigui el primer dia? Ni tan sols gràcia. És una pena que s'hagin fixat tant en això. És normal que la gent s'hagi quedat amb el més morbós, però no és el que m'agradaria que hagués passat. Jo ho vaig fer sabent que podria passar qualsevol cosa. Sí que hi ha un moment en el qual et pot fer més o menys cosa, pots sentir una mica de pudor. Però soc actor i aquesta escena en concret estava justificada. Per a mi això és el més important. Vaig entrar aquí pel personatge. Si per interpretar-lo cal fer-ho, es fa.

A les xarxes es va qüestionar si era de veritat o fals. Encara no he confirmat que sigui meu. Aquí queda el misteri. Com que hi ha teories que no és real, no vull donar-hi gaires voltes tampoc.

Com va ser la gravació de l'escena? Mikel Rueda ho va cuidar tot tant que des del principi va fer una cosa que no acostuma a ser el més habitual: em va agafar, em va dir que volia fer-ho amb molta elegància i em va detallar els plans que sortirien. Va ser un momentet de res. El fet que el Mikel ho tractés amb tanta cura i afecte, amb un equip reduït, em va fer sentir molt bé. Que, encara tenint tant d'enrenou, un director estigui pendent d'això diu molt d'ell.

Ara mateix participa a A través de mi ventana, com a Artemis. Serà un altre fenomen de Netflix tal com ja s'apunta? Tant de bo. Des de dins hem vist que, en anunciar-se la pel·lícula, amb només una foto i prou en què es presenten els personatges, hi ha hagut una explosió tant a les xarxes del film com en les nostres pròpies. De tenir 17.000 seguidors a Instagram he passat a tenir-ne 230.000 [ara està fregant els 300.000]. Cada dia em segueix més i més gent. Tot i que encara no sap ningú si això es traduirà en un gran èxit, jo espero que sí.

Un físic privilegiat ajuda a aconseguir papers? Ara ja no, però diria que en alguna ocasió ha estat més un inconvenient que un avantatge. Per exemple, una vegada no em van donar un paper perquè com que faig 1,89 van considerar que era massa alt. A més, a la noia que ja havien escollit li treia força altura. Però després hi ha el cas d'Alba. A Elena Rivera també li trec un bon tros, però des que ens vam conèixer es va crear una gran energia entre els dos. Des del punt de vista físic sempre dic que intento no fer gaires peses perquè ja per mi mateix soc un home gran. Tinc l'esquena ampla d'os i agafo musculatura molt fàcilment. Si hagués fet el personatge d'Alba musculadíssim, sens dubte, no hauria estat creïble: no m'imagino amb un cos així el noi vulnerable que està estudiant cada dia a casa i que l'única cosa que pensa és a treure's la carrera i anar-se'n de viatge amb la seva nòvia.

Tenir tants seguidors a Instagram fa que els directors de càsting us vegin amb més bons ulls? Amb Veneno en tenia uns 4.000, en l'estrena d'Alba uns 17.000 i, de sobte, amb això de Netflix, en menys d'un dia vaig passar dels 100.000. No em sembla malament la gent que escull només pels seguidors, però sempre que la persona sigui vàlida i funcioni per al paper. Això és una cosa molt volàtil. Igual que l'art, és molt poc tangible. Jo admiro els actors que mostren una dedicació en els personatges, tinguin o no seguidors. Més enllà dels qui puguin seguir-te, el meu treball, al que vull dedicar-me, és a ser actor. No soc un instagramer. Hi ha molts actors que col·laboren amb marques i no em tanco a això, a l'inrevés. Però, abans de res, jo no perdo el focus en quin és el meu objectiu. No m'he ficat al món de la interpretació perquè gràcies a un projecte concret em pugin els seguidors i pugui viure d'Instagram. Brad Pitt no té xarxes socials i no li fan falta. L'única cosa positiva és que gràcies a aquesta exposició pots arribar a més espectadors que sí que poden identificar-se amb el que fas. Hi ha pel·lícules meravelloses que no les ha vist ni déu, i això és una pena.

La fase de l'handbol va ser per fer feliç el seu pare? No, no, a l'inrevés. Precisament, quan va deixar d'insistir-hi va ser quan m'hi vaig ficar. De molt petit ell m'havia portat a algun entrenament i recordo que li vaig dir que no m'agradava. No va haver-hi cap mena de pressió familiar. La meva mare sempre ha estat molt artística. I la meva àvia per part de pare, l'Enriqueta, va voler ser actriu, però mai es va atrevir a ser-ho perquè el meu besavi deia que era una cosa de “gent de menys”. En realitat, el meu somni és que surti algun dia en una pel·lícula.

Intueixo que la seva família sempre li ha donat suport. El meu pare, fins que no va començar a sortir-me feina de debò, em deia: “Pot ser que no surti res”. Aquest és un món molt complicat. Però sí, sense excepció, tots han estat amb mi. El meu pare és un home que té cap, que té sensibilitat. Com que va veure que aquesta era la meva passió, de la mateixa manera que l'handbol va ser la seva i la del seu avi, em va fer costat en el meu somni. El pilar fonamental perquè m'hagi dedicat a la interpretació ha estat ell.

Com és criar-se amb un campió del món? La veritat és que és bastant guai. A casa hi ha medalles olímpiques i coses gracioses com una carta escrita pel rei Joan Carles. Molts dels meus companys de classe tenien pares que eren futbolistes, que eren més famosos que els jugadors d'handbol. Gràcies al temps que em vaig dedicar professionalment a l'esport vaig aprendre una sèrie de valors que m'han estat de gran ajuda en la meva carrera com a actor. Alguns poden pensar que som uns bohemis, però darrere de cada paper hi ha una gran disciplina i una infinitat d'hores de dedicació.