Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Dinamarca del sud, Madrid del nord

El 'sorpasso' d'Esquerra a JxCat fa que la dreta independentista perdi complexos i passi dels models nòrdics a valorar l’ayusisme

Joan Canadell.
Joan Canadell.

Hi va haver un temps en què tots eren d'esquerres. Molt. Tant que Trotski hauria passat per vulgar reformista comparat amb l'ímpetu revolucionari dels hereus de Convergència. Desafiament a les lleis, suport a les mobilitzacions als carrers, crítiques a la repressió policial, acollida d'immigrants sense límits, pujades d'impostos als més rics... Vaja, que arribat el cas tampoc hauria resultat insalvable parlar de la propietat dels mitjans de producció. Estava en venda –almenys verbalment– tot allò que a Jordi Pujol i a la hiperbolitzada menestralia catalana li posava els pèls de punta ja des d'abans de les èpoques glorioses de la fallida de Banca Catalana. Sota el paraigua de la independència hi cabia tot. Era el moment màgic del procés. Fins i tot es podia parlar en castellà al Parlament –com feia el número sis de Junts pel Sí, Eduardo Reyes– sense ser titllat de lerrouxista, com havia succeït fins aleshores.

La llarga durada del procés i el fet que Junts per Catalunya no sigui la primera força política dins de l'independentisme ha fet que algunes coses comencin a tornar lentament on estaven abans d'aquests anys de pulsió esquerrana. Si el guió exigia que el 2015 s'aprovés la iniciativa legislativa popular –que va culminar amb la llei 24/2015– per frenar desnonaments i pobresa energètica, ara mateix ja no fa falta tanta gesticulació. Tímidament han anat apuntant dissidències dretanes en la negociació per formar govern. Es tracta d'elements propis de la dreta catalana de tota la vida, com la defensa de la iniciativa privada per equilibrar aquest elogi desmesurat del públic que suposa –segons els de Puigdemont– l'acord entre Esquerra i els anticapitalistes de la CUP. Ja sense embuts ni lligaments, Junts envia Joan Canadell –expresident de la Cambra de Comerç i conegut defensor de Trump– a negociar el programa econòmic del futur executiu de coalició. Canadell, a part de considerar el frau fiscal continuat de la família Pujol una estratègia “per omplir portades de la premsa madrilenya”, és un home que no s'esporugueix. I ara mateix no li planyen esforços –encara que siguin espanyols– a l'hora de considerar que l'aclaparadora victòria d'Isabel Díaz Ayuso a Madrid es deu que “la gent vol que els ajudin, que baixem impostos, que potenciem l'economia i no vol una administració pública que ho decideix tot i ens fa pagar impostos. L'esquerra espanyola s'ha equivocat i la catalana segueix el mateix camí”, ha acabat en un tuit.

Gràcies a aquest excompany de partit de Quim Torra –ambdós eren camarades en l'extint Reagrupament, escindit d'ERC– s'han trencat tabús. En el terreny històric, reivindicant el que els anys d'opressió havien ocultat: que Cervantes, Colom i Da Vinci eren catalans. De la mà d'aquest impulsor del Centre Català de Negocis i director de Petrolis Independents, el processisme dretà està aconseguint perdre els seus complexos, sortir de l'armari i mostrar-se obertament populista, trumpista o ayusista. Catalunya necessitava un senyal que la dreta independentista –per molt que agiti al vent la bandera del Consell per la República– es preocupa i s'ocupa de les coses i els valors de sempre. I, si és necessari, que reivindica, sense sentiment de culpa, que Catalunya vol ser ara el Madrid del nord i no la Dinamarca del sud que proposaven els avantpassats processistes. No s'ha de fugir d'estudi: el 2020, la pressió fiscal al país nòrdic era deu punts superior (47,1% del PIB) a la d'Espanya. Com menys impostos es paguin, millor, i si en temps de pandèmia cal triar entre salut i negocis oberts, doncs –encara que els catalans siguem més de beure a casa– s'ha de trencar una llança a favor dels bars.

La dreta independentista es reivindica sense complexos. Si en èpoques d'Artur Mas era necessari arribar a ser una república i després ja debatríem el model social a seguir, ara ja no és necessari. Encara que tot això frustri la formació de govern. Seria maliciós pensar que JxCat ha donat tantes llargues i ha posat tants obstacles perquè té mal perdre quan es tracta de la canongia del Palau de la Generalitat. I pecaria segurament contra l'Esperit Sant que cregués que els de Puigdemont volen demostrar que tenen el cap dur. Els republicans han votat fins a sis vegades presidents de CDC o successors. Però, és clar, ells són simples arrendataris, senzills masovers del complex de la plaça de Sant Jaume que ha patrimonialitzat la dreta catalana durant decennis i sense complexos.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >