Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Troballes kafkianes

Vegetarià a base de panses i mel; no es volia vacunar de res; el tracte amb prostitutes... Els detalls de Stach perfilen bé Kafka

La inscripció que es troba a la part de baix del monument que Dani Karavan va fer al cementiri de Portbou a la memòria de Walter Benjamin, gravada en un vidre que dona al mar, diu que és més difícil honorar la memòria d’un ésser qualsevol que la dels homes famosos. Tot el que s’arriba a saber d’un home amb fama agrada als seus devots i partidaris, però, al capdavall, s’assembla molt al que es podria saber i investigar de la vida privada d’un home o d’una dona qualssevol. Els anònims queden perpètuament en l’anonimat, mentre que de la gent famosa se n’arriba a saber si es tallava les ungles cada setmana o cada quinze dies. Això no vol dir que determinades minúcies de la vida d’un famós no ens permetin de fer-nos una idea cabdal de la seva persona o personalitat (a banda el fet que la fama, la gent se la sol guanyar gràcies a creacions o proeses que ens han deixat, i que ja ho valen tot per elles mateixes sense que ens calgui saber si llurs autors portaven mitjons de llana o de cotó); però, cal insistir-hi, no ens podem ni imaginar la quantitat de rareses que amaga la vida de qualsevol home o dona nascuts de mare en aquesta terra, i que no han passat a la Història essent-ne òbviament una part. Aquestes coses només les saben els més pròxims (allò que Natalia Ginzburg va anomenar el “lèxic familiar”); les dels famosos, recercades amb obstinació pels biògrafs més apassionats, les arriba a saber la generalitat.

El cas de Kafka, però, és una mica diferent: allò que Reiner Stach ha il·luminat per als lectors que estimen la seva obra sí que ens permet tenir una visió una mica més realista, més desmitologitzada (excuseu el polisil·làbic, manies de l’Institut d’Estudis Catalans), no solament de la seva persona, sinó també de la seva producció. Hi havia raons per traduir el títol de la seva gran narració, Die Verwandlung, com La transformació i no La metamorfosi (raons explicades pels especialistes anglesos i catalans; només cal veure la coberta que Kafka va aprovar per entendre que es tracta d’una narració domèstica, no mitològica), i encara se’n troben més, diguem que definitives, quan es llegeix el llibre de Stach: ¿Éste es Kafka? 99 hallazgos, traducció de Luis Fernando Moreno Claros (Barcelona, Acantilado, 2021): Kafka era un home qualsevol, no un imitador d’Ovidi.

Stach va dedicar més de deu anys a estudiar tot el que es podia saber sobre l’obra de Kafka i també sobre aspectes crucials (per no dir crucificals) de la seva vida, com la relació amb Felice Bauer (que va acabar casant-se amb un corredor de borsa, opòsit brutal de la vida d’un escriptor com Kafka), els seus viatges, la seva feina a la Companyia d’Assegurances per a Accidents Laborals, el seu cercle d’amistats, i moltes altres coses, totes molt ben documentades a la seva enorme i honesta biografia de l’autor, en dos volums (Acantilado, 2016).

Fruit d’aquesta dedicació va ser que a Stach se li quedessin al tinter detalls menuts (“troballes”, diu) que acaben de perfilar la figura i col·laboren a una interpretació senzilla de l’obra de Kafka, potser el més genial del XX europeu. Així, aquí sabrem que Kafka va ser un bon dibuixant (com Cocteau, per exemple) —vegin el retrat a llapis de la seva mare, magnífic—; que era un vegetarià molt especial, perquè feia alguns àpats només a base de panses i figues i mel i mató; que no bevia vi però li agradava molt la cervesa (a Pilzen, Txèquia, la feien i fan molt bona); que només va tenir un enemic en tota la vida (curta), Ernst Weiss, perquè Kafka li va prometre una ressenya d’un llibre seu que mai no va escriure, possiblement perquè el llibre era dolent; que no li agradava la poeta Else Lasker-Schüler, perquè era trivial a més d’estrafolària; que la millor relació que va tenir amb dones va ser la que passa per l’art de la prostitució; que no es volia vacunar de res, per aprensió; que el pis on vivia quan va escriure La transformació s’avé amb el plànol que es pot extreure d’una lectura d’aquella narració; que li encantaven les novetats tècniques, sobretot els avions, i que va arribar a escriure una carta en hebreu gràcies a les lliçons que en va prendre els últims anys de la seva vida.

El que més li ha agradat a un servidor és veure que Stach considera autèntica la taula que Kafka va tenir els últims anys de vida, en la qual va escriure les seves obsessions, i que, quan ell va morir el 1924, va anar a parar a la seva germana preferida, Ottla, i d’aquesta a la seva filla Vera, de les poques supervivents de les extenses famílies Kafka i Löwy, per part de mare, a Praga. La va veure el dia que va visitar Vera, de casada Saudék, el febrer de 1973, a la seva casa desempallegada i amb jardí, als afores de la ciutat. Sempre recordaré que aquesta neboda de Kafka va dir, tot assenyalant la taula que el llibre reprodueix a la pàgina 98: “¿Veu aquesta taula? Quatre potes, una post, uns calaixets a costat i costat... tot sembla molt senzill. Però el meu oncle hi va escriure unes coses que jo encara no he acabat d’entendre”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >