Selecciona Edició
Connecta’t

Coque Malla va fer seu el Liceu en un concert d’aire juvenil

El cantant de Los Ronaldos i 'Adiós papá' va mostrar estil i un cert classicisme en l'actuació

El cantant Coque Malla rep la Pua d'Or del Guitar Bcn.
El cantant Coque Malla rep la Pua d'Or del Guitar Bcn. europa press

Quan Coque Malla era el que semblava, una criatura, l'escena hauria resultat impossible: deu minuts abans de l'inici del seu concert, amb el Liceu sense entrades, a la porta del recinte només es veien els treballadors, col·locats al costat de les tanques que havien canalitzat l'accés del públic. Citat en diverses franges horàries els assistents havien respost amb la urbanitat que correspon als qui ja han guanyat la partida a la trentena i ara s'entesten a fer-ho a la quarantena i la cinquantena. En els inicis del seu retorn als escenaris després de les restriccions, Coque Malla havia rebut de part de la promotora i organitzadora del festival Guitar BCN la seva Pua d'Or, un reconeixement a la trajectòria de qui no pentina cabells blancs ni als 51 anys. El temps ha passat, encara que de vegades ens esforcem a dissimular-ho.

Coque Malla 2021. Manté la veu, ara de criatura crescuda, manté un cos gairebé de nen, breu, fugisser i nerviós, manté una actitud de sargantana sobre l'escenari, on gairebé no para quiet i manté un nombrós grup de fans. Manté també un clàssic de les seves cançons, la relació amb les dones i les seves preferències i desavinences, tema etern, també manté alguna de les cançons que el van fer famós amb Los Ronaldos, com un Adiós papá que no trigarà a escoltar amb els papers canviats, Guárdalo, Por la noche o No puedo vivir sin ti. I, per descomptat aquesta manera d'entendre el rock des d'un angle de rhythm anb blues o directament des del blues, com en el cas de Todo el mundo arde. I el seu públic, atrapat en la burgesa pompositat del Liceu, tan propi amb les seves cadires entapissades per al rock com Razzmatazz amb el seu ciment nu per Don Giovanni, ballava amb aquesta ànsia de qui per una nit, almenys una, es comporta com quan aquest comportament, per natural, s'acabava en si mateix, sense més lectures.

D'altra banda, el concert es va moure en uns registres visuals, estètics i musicals ja coneguts d'altres temps. Coque, simpàtic i expansiu, explicant anècdotes divertides que no sonaven a estrena, va enfilar tots i cadascun dels tòpics del gènere. És a dir: pujar al monitor per compondre estètica; presentar els seus músics sense que s'entenguin els noms; dir que és un honor ser a la ciutat en qüestió; sol·licitar i celebrar que el públic canti les cançons; presentar un hit com aquesta cançó ignota i anònima que tothom ha passat per alt –va passar amb Adiós papá–; cantar sense micro en la boca de l'escenari imposant en platea un silenci reverencial; tocar la guitarra sota un únic focus blanc a l'estil Rattle and Hum; assegurar que l'energia de la nit se sent; fer un set acústic amb banqueta; sortir en bisos amb aquestes armilles que tant agraden a Manuel Fuentes quan emula Springsteen i començar a acomiadar-se cinc temes abans del final mentre s'assegura que gustosament es quedaria a tocar tota la nit. La megafonia va saludar Coque amb Elvis i el va acomiadar amb Nina Simone, el seu primer riff va calcar els moviments de Keith Richards, i durant el concert, més que cançons afortunades va haver-hi un estil, un so i una manera de fer familiar per als seus seguidors. En podem dir classicisme.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >