Enric Miralles, Norman Foster i l’arquitectura de la democràcia moderna

El Parlament escocès de Holyrood, Edimburg, té avui el prestigi gairebé unànime que sol reservar-se a les obres mestres. Només té 15 anys, però ja és un clàssic contemporani, un dels comptats edificis “essencials” que s'han construït al segle XXI, en opinió de l'arquitecte i professor universitari John Kinsley. És tal l'admiració que desperta que gairebé resulta difícil recordar com de controvertit va resultar en els seus orígens, entre l'aprovació del projecte, el 1998, i la seva inauguració, l'octubre del 2004. Aquells dies, personalitats com el periodista televisiu David Dimbleby van liderar una onada de rebuig popular al projecte que avui pot semblar demagògica i miop, però que en el seu moment resultava molt ferma i va suposar un obstacle important.

Per al professor d'art Neil Gillespie, es tracta d'un exemple depurat d'“arquitectura-experiència”, un edifici que es gaudeix “tant des de la raó com des de la intuïció i el sentiment”. En la seva opinió, “és una d'obra d'art majúscula, capaç de captar l'essència d'una cultura i un paisatge: és nòrdica, és fèrtil, és visceral i aquàtica, és una donzella al bosc, és un bedoll centenari, és una morrena glacial, és un drac o una mandràgora enroscats en una roca, és un esperit de la muntanya”. I tot això “es percep amb naturalitat i sense estridències, desmuntant d'una vegada per totes el prejudici que l'arquitectura contemporània no s'entén perquè és raó sense emoció, concepte sense ànima”.

Segons l'escriptor i crític d'art Jonathan Glancey és “més paisatge que arquitectura, un edifici d'un organicisme noble i magnífic que ha servit per bastir un pont físic i emocional entre el cor de la ciutat d'Edimburg i els turons que l'envolten”. La també escriptora Clare Wright va anar un pas més enllà destacant el profund valor polític i cívic de l'edifici: “És l'herald d'una nova manera d'entendre la democràcia des de la modèstia i el diàleg, renunciant a l'exaltació sorollosa del poder, les seves servituds i la seva cega litúrgia, que és la lògica que predomina en la immensa majoria dels parlaments del món”.

No obstant això, David Dimbleby va arribar a dir que el projecte d'Enric Miralles li semblava arquitectura trofeu de la pitjor mena, un intent de “trasplantar un aeroport espanyol a Escòcia” sense cap mena de consideració pel paisatge i la cultura del lloc on s'havia d'empeltar: “No veig res ni remotament escocès en aquesta horrible extravagància”, rematava aquest home, cèlebre per les seves maneres de telepredicador crispat.

La reacció il·lustrada (i informada) a aquests atacs es va basar a insistir en el fort arrelament local del projecte, fruit d'una profunda recerca iconogràfica en què Enric Miralles i Benedetta Tagliabue (junts van fundar el 1994 l'estudi EMBT) es van inspirar tant en la flora i la fauna escoceses com en l'obra de l'interiorista i arquitecte Charles Rennie Mackintosh, la creu de Sant Andreu (l'aspa blanca sobre fons blau de la bandera d'Escòcia) o les barcasses dels monjos de l'abadia de Lindisfarne.

En una entrevista concedida el 1999, el mateix Miralles insistia a presentar el seu projecte més com “una recerca visual sobre l'essència de la identitat escocesa” que no pas com un edifici a l'ús. El descrivia com una peça de modernisme abstracte d'inspiració retrofuturista, la qual cosa, en la seva opinió, el convertia en emblema ideal d'una jove experiència democràtica, l'autonomia que s'acabava de concedir a Escòcia en el marc del Regne Unit, que pretenia projectar-se cap al futur des d'una sòlida tradició nacional.

El projecte va resultar polèmic també per l'increment gradual del pressupost i de l'escala. En un primer moment es va concebre com una seu modesta, tot i que digna, per al nou Parlament autonòmic. Es van considerar opcions a una escala molt menor, basades en la remodelació d'algun edifici històric de l'àrea d'Edimburg, i es va pensar a destinar a l'obra un pressupost màxim de 40 milions de lliures (uns 46 milions d'euros). Al final, l'obra va ser adjudicada a EMBT en col·laboració amb un estudi escocès, però a partir del disseny de Miralles.

Es completaria en cinc anys, tres més del que s'havia previst inicialment, i acabaria costant uns 414 milions de lliures, que avui, atès l'impacte cultural de l'edifici, es donen per amortitzats però que en el seu moment van suposar un autèntic escàndol. L'arquitecte català no va poder veure com el més ambiciós dels seus projectes d'obra pública es feia realitat. Va morir d'un tumor cerebral el juliol del 2000, amb 45 anys, de manera que el Parlament de Holyrood, aquesta mandràgora de pedra, formigó, vidre i acer enroscada sobre un turó dels afores d'Edimburg, es va convertir en el seu llegat pòstum. El més imponent i, alhora, el més proper i poètic dels seus edificis.

La democràcia és més que aquest referèndum quotidià del qual parlava Ernest Renan al segle XIX. Es nodreix també de rituals i símbols i troba, amb freqüència, les seves metàfores visuals més rotundes en l'arquitectura. El 1993, quan Norman Foster va començar a treballar en la cúpula de vidre del Parlament alemany (el Reichstag) va ser conscient que estava creant un significant poderós fet del material amb què es construeixen els somnis. El nou edifici, un altre esplèndid exemple, com el Parlament escocès, d'arquitectura rupturista amb vocació d'arrelament, es va convertir ben aviat en símbol de la reunificació alemanya. D'una nova República Federal que traslladava la seva capital a Berlín, recuperava com a seu democràtica l'edifici incendiat pels nazis en l'infaust febrer del 1933 i cauteritzava així les cicatrius més profundes del seu passat recent.

Nous països, nous parlaments

Tant Foster com Miralles van exercir, en paraules de Jonathan Glancey, d'“arquitectes de la democràcia” en un sentit ampli i transcendent, perquè van contribuir a aportar una mica de substància sòlida a un ideal que, com recorda l'ús del vidre a la cúpula del Reichstag, pot acabar resultant fràgil si no es fa un esforç actiu per reforçar-lo. Aquest parell de peces contemporànies d'una singularitat indiscutible tenen antecedents molt sòlids. Una part substancial dels parlaments nacionals o regionals dels 193 països que formen part de l'ONU porten la signatura de grans arquitectes, i alguns són obres clau en l'evolució de l'art contemporani.

És el cas del Jatiya Sangsad Babhan (parlament nacional) de Bangladesh, obra de l'arquitecte nord-americà Louis Kahn. Es tracta també d'una obra pòstuma, perquè es va finalitzar el 1982, vuit anys després que morís el seu autor intel·lectual. Edifici de vida atzarosa, va ser concebut com a seu legislativa del Pakistan el 1959 i rebut en herència quan Bangladesh est es va declarar independent el desembre del 1971.

Kahn el va plantejar des del principi com una imponent construcció d'aspecte futurista, representativa de la voluntat d'una jove nació del Tercer Món de projectar-se cap al futur des d'unes bases modernes i sòlides. D'aquí ve també l'orgullós cosmopolitisme de l'edifici, propi de l'era de la descolonització, quan elits locals formades a Occident però compromeses amb el projecte nacional assumien el control a bona part dels nous estats sorgits del replegament europeu.

A 2.000 quilòmetres de distància de l'edifici de Kahn hi ha una altra obra mestra del racionalisme democràtic: el Palau de l'Assemblea Legislativa de Chandigargh, dissenyat per Le Corbusier. En realitat, bona part dels edificis que formen part del complex monumental de la capital del Punjab són considerats peces clau de l'arquitectura modernista, encara que la més cèlebre és el palau dissenyat pel mestre suís, que es va inaugurar l'abril del 1964, pocs mesos abans de la mort del seu autor.

Per al galerista i crític d'art Daniel A. Siedell, es tracta de la prova palpable que “un equilibri dinàmic entre monumentalitat i intimitat, entre una certa modèstia i la voluntat d'induir la sorpresa estètica, és perfectament possible”. Segons argumenta, l'edifici és també una síntesi visual dels dilemes de l'Índia democràtica, de la seva voluntat de modernitzar-se i internacionalitzar-se sense renunciar a la seva identitat ni a la seva essència.

Aquesta tensió entre raó cosmopolita i tradició local s'aprecia també al Congrés Nacional del Brasil, a Brasília, una de les obres essencials d'Oscar Niemeyer. L'edifici es va inaugurar el 1960 i és un dels més representatius d'una capital que es va improvisar enmig del no-res, en tot just cinc anys, seguint els dictats de l'urbanisme racionalista a la brasilera, amb una sòlida empremta de Le Corbusier no del tot incompatible amb un esperit indigenista, adamista i romàntic. Una vegada més, el difícil equilibri entre arrelament local i modernitat cosmopolita.

De la confrontació al diàleg

A Parliament, un influent assaig a càrrec de XML, l'agència creativa dels arquitectes i urbanistes holandesos David Mulder van der Vergt i Max Cohen de Lara, es fa un extensiu recorregut visual i interpretatiu pels parlaments del món, analitzats des d'una perspectiva tant artística com conceptual i antropològica. Els autors dediquen una atenció especial a com estan dissenyades les sales de plens, on es desenvolupen les sessions de votació i debat, i en la visió de la democràcia que porten implícita aquestes decisions de disseny. En la seva interpretació, els parlaments a l'estil britànic, com la Casa dels Comuns del Palau de Westminster, a Londres, entenen la democràcia com a confrontació i competició entre idees diferents. Per aquest motiu govern i oposició s'asseuen l'un davant de l'altre amb un espai central que els separa.

Davant d'aquest model, que XML considera “antiquat” i basat sobretot en una il·lusió de continuïtat entre la moderna democràcia britànica i el parlamentarisme local primitiu, nascut al segle XVII, els autors identifiquen altres opcions, totes amb la seva càrrega de metàfora visual. Seguint la seva anàlisi, règims autoritaris o democràcies imperfectes, com Rússia, opten molt sovint als seus parlaments per l'estructura d'atri. És a dir, una disposició similar a les de les velles aules universitàries, amb una graderia que s'inclina sobre la tribuna d'oradors, en la qual homes providencials (molt rares vegades dones providencials) donen lliçons magistrals a auditoris passius.

Davant d'aquest parell de models, els autors destaquen que l'arquitectura i el disseny modern han afavorit els hemicicles, que donen una idea més precisa del caràcter fluid i dinàmic de la democràcia. No obstant això, ells aposten per estructures circulars, com les que s'han utilitzat en 11 parlaments de nacions joves com l'Uzbekistan, Eslovènia i Lesotho. Una estructura que dilueix qualsevol referència simbòlica a la confrontació en convertir tots els legisladors en part d'un mateix contínuum circular.

El Parlament escocès d'Enric Miralles va resultar visionari i va marcar tendències en diversos aspectes essencials de l'arquitectura posada al servei de l'ideal democràtic. Va ser poc convencional fins i tot en la seva tossuda voluntat de proveir d'il·luminació natural la sala de plens malgrat que el paisatge escocès, en general, és més aviat fosc. No obstant això, la seva estructura és d'hemicicle. És a dir, moderna en el procés de convertir-se en clàssica (és a dir, obsoleta) a molt curt termini, segons XML. No es pot ser rupturista en tot.