Selecciona Edició
Connecta’t

“Som valents per explicar als nens temes com l’eutanàsia”

La directora de l’‘InfoK’ celebra els 20 anys d’un informatiu flamant Premi Nacional de Comunicació per com ha informat sobre la pandèmia als més menuts

“Tenir informació sobre un tema del qual els nens senten a parlar és molt millor que no tenir-ne”, afirma Núria Vilanova.
“Tenir informació sobre un tema del qual els nens senten a parlar és molt millor que no tenir-ne”, afirma Núria Vilanova.

L’informatiu per a nenes i nens de Televisió de Catalunya, l’InfoK, va fer 20 anys per Sant Jordi. L’últim any ha trencat els esquemes, amb l’equip de periodistes gravant totalment confinat a casa durant els primers mesos de pandèmia. L’audiència es va disparar i l’èxit s’ha mantingut amb 220.000 reproduccions al mes al web l’últim any [el doble d’abans de la crisi] i un milió d’espectadors des de l’inici de la temporada, quan Núria Vilanova (el Vendrell, 44 anys) va estrenar-se com a presentadora i directora, ja al plató i després de deu anys al programa.

Pregunta. Per què van decidir confinar tot l’informatiu?

Resposta. Si els nens estaven confinats a casa, nosaltres també ho havíem d’estar. Va anar molt bé per empatitzar amb ells. I pels programes confinats vam obtenir el Premi Nacional de Comunicació.

P. No devia ser fàcil tècnicament...

R. Laia Servera [llavors presentadora, ara directora del Super 3] es gravava amb un mòbil. Per editar imatges en una cosa que a la tele podies trigar un minut, a casa podia ser una hora. Va ser una bogeria només tenir declaracions de nens per Skype. Vam haver de dir als pares que els gravessin fent coses. Vam emetre reportatges gravats per ells. Però tenien un valor molt gran. Va ser com si ens coléssim a les cases perquè els nens, com que no els gravava un estrany, estaven més solts.

P. Ara fa set mesos que és al capdavant de l’informatiu. On es veu el seu segell?

R. Fa molts anys que estic a l’InfoK i tinc molt l’ADN de com encarem els temes. Potser hauria de passar tot un any per dir què he fet diferent. No ho tinc gaire clar.

P. Com definiria el llenguatge que l’InfoK ha consolidat aquests últims 20 anys?

R. El que ens fa diferents de molts altres programes infantils és que som valents perquè expliquem temes amb espines, com que hi ha una llei que despenalitza l’eutanàsia o una guerra a Síria. Quan el teu fill et pregunta una cosa, li pots dir: “No tens edat perquè t’ho expliqui”. Nosaltres sempre pensem que sí que té edat i els ho volem explicar de la millor manera. Això ens fa únics: no hi ha cap altre informatiu infantil a tot Espanya.

P. La pandèmia genera por i angoixa. Com transformen aquests sentiments en positius?

R. No tenir respostes moltes vegades genera més por que la por real. Tenir informació sobre un tema del qual els nens senten a parlar és molt millor que no tenir-ne. En el cas d’una guerra, sempre intentem explicar que hi ha gent que intenta ajudar a qui ho passa malament i que es quedin amb les coses bones. Intentem reduir-los el nivell d’angoixa. També amb la pandèmia. Però et planteges en quin moment els has d’explicar les coses. Ara, amb les vacunes estem recollint les preguntes dels nens i nenes i farem que les respongui un científic. No podem donar per suposat que hi ha coses que se les han plantejat i que poden tenir dubtes en els quals els adults ni hi hem pensat.

P. Costa posar-se al seu lloc?

R. Tractem temes com el racisme. No el podem obviar, perquè existeix. Però potser hi ha un nen molt petit que t’està mirant i pensa: “Què diu aquesta?”. Perquè això és una motxilla que portem els grans. Ells potser no s’ho han plantejat.

P. L’InfoK s’ha desmarcat de l’actualitat més rigorosa dels seus primers anys.

R. A l’inici podien parlar de la guerra de l’Iraq cada dues setmanes. Ara, si parlem de la guerra de Síria, ho fem si hi ha una notícia molt important o un aniversari. Més enllà dels fets concrets, és important explicar el perquè: el context geogràfic i històric del país. Tot això els acaba aportant un aprenentatge. Tampoc farem mai una notícia explicant unes dades. Si surt un informe sobre l’anorèxia i la bulímia, ens esperarem: buscarem un testimoni que, tot i que expliqui que ho ha passat malament, ho hagi superat.

P. Els funciona l’anomenat periodisme ciutadà, que no ha donat resultats tan evidents en formats per a adults.

R. Si un nen ens escriu i ens diu que hi ha un projecte super xulo per anar a la seva escola en bicicleta, creiem que està molt bé que ell ho expliqui. Òbviament, darrere hi ha un periodista que l’ajuda. És important donar-los la paraula, és part del programa. Que els nens puguin opinar és un dret que tenen.

P. Els nens són poc escoltats als mitjans?

R. Sovint hi apareixen per fer riure als adults. Quan opinen sobre temes importants ho aprofiten i donen més del que esperes. És important que puguin participar en les coses que passen i ser conscients que poden canviar les coses, com amb el cas del canvi climàtic, portat al debat públic pels joves.

P. L’ús de vídeos de l’InfoK a les escoles legitima la seva funció educativa?

“Ens encanta saber que un reportatge nostre serveix perquè hi hagi temes que es parlin a casa i a l’escola”

R. Nosaltres treballem primer per als nens, però sabem que som útils a les escoles. Ens encanta saber que un reportatge nostre serveix perquè hi hagi un tema que es parli a casa i a l’escola. Una mare ens va dir que veure com vam tractar el tema de l’eutanàsia —no és gens fàcil explicar als nens que hi ha persones que trien morir-se— l’havia ajudat.

P. La seva audiència és dels 6 als 12 anys. Després se’n va cap als youtubers?

R. A partir d’aquesta edat ja tenen mòbil. Ens interessa molt on van a consumir el que miren, però a vegades és difícil, perquè quan tu hi arribes ells ja han anat a un altre lloc.

P. De vegades sembla que els programes infantils només els pugui fer gent molt jove. No és el cas del seu equip.

R. Al principi l’InfoK va començar amb perfils realment molt joves. Però ara també és una qüestió estructural de la tele, durant molts anys no s’han fet contractacions. Ja no ens veiem com els germans grans o els tiets, som més com els mestres. Tenim el dubte que si fóssim més joves potser s’enganxarien més. Però no ho sabem.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >