_
_
_
_
_

Napoleó, un llegat traumàtic per a Catalunya

Dos-cents anys després de la mort de l’emperador francès, nous llibres i estudiosos destaquen l’ascendent que va tenir en la transformació posterior del territori català

El Salt del Gavatx, a Colera, on soldats napoleònics en retirada van ser capturats i obligats a llançar-se al buit, el 1814.
El Salt del Gavatx, a Colera, on soldats napoleònics en retirada van ser capturats i obligats a llançar-se al buit, el 1814.CARLES RIBAS

Un penya-segat imponent a la Costa Brava, a només dos quilòmetres de la frontera amb França, dona la benvinguda als nostres veïns. El seu nom és el Salt del Gavatx, i amb un cop d’ull des de dalt del precipici, o des del mar en un passeig estiuenc amb barca, n’hi ha prou per deduir que el topònim no té un origen precisament amable.

L’editor Joaquim Pla Cargol explicava al seu Tradiciones, santuarios y tipismos de las comarcas gerundenses (1946) que a la primavera del 1814, amb les últimes tropes napoleòniques retirant-se derrotades, una dotzena dels seus soldats van ser capturats per un escamot guerriller de Colera: van ser executats fent-los saltar de l’avui conegut com el Salt del Gavatx. Figueres, a l’Empordà, va ser l’última ciutat ocupada per l’imperi francès al sud d’Europa: va ser alliberada al juny d’aquell any, dos mesos després que Napoleó Bonaparte abdiqués.

Josep Bonaparte va escriure el 1809 una carta premonitòria al seu germà, l’emperador, que l’havia designat rei d’Espanya un any abans amb l’ocupació de la península Ibèrica: “Tinc per enemiga una nació amb dotze milions d’habitants, valents, exasperats fins a l’extrem. Els homes honrats no em són més addictes que els murris. No, Senyor, esteu en un error, la vostra glòria s’ensorrarà a Espanya”. Napoleó, ja desterrat, va admetre que “la maleïda guerra d’Espanya va ser la causa de totes les desgràcies de França”: “Va destruir la meva autoritat a Europa, va complicar les meves dificultats, va obrir una escola als soldats anglesos. Aquesta maleïda guerra m’ha perdut”.

Dos-cents anys després de la mort de Napoleó, que es commemoraven aquest 5 de maig, la seva petjada té a Catalunya un llegat profund i traumàtic. Unes poques novetats editorials revisiten els sis anys d’ocupació militar (1808-1814) i els esforços per introduir a Espanya les bases del que serien els estats moderns. Des de Pierre Villar a Josep Fontana, Jordi Nadal o Antoni Moliner, historiadors de prestigi han estudiat els estralls de la invasió francesa i la llavor de modernització que hi va deixar. Aprofitant l’efemèride de la mort de Napoleó, deportat enmig del no-res atlàntic de l’illa de Santa Elena, enguany destaquen dos títols en català: Napoleó, la revolució i els catalans (Viena), de l’empresari i intel·lectual Antoni Gelonch, i Barcelona sota la bota de Napoleó (Tibidabo), del periodista Jesús Conte.

Els efectes de la guerra van prolongar-se durant el segle XIX, afirma Núria Sauch, doctora en Història Contemporània i investigadora de l’Institut Ramon Muntaner. La recuperació va ser lenta, en un context d’inestabilitat política i de davallada del pes exterior d’Espanya que va acabar amb la pèrdua de les colònies americanes.

La invasió napoleònica va provocar a Catalunya un augment del 50% de la mortalitat, segons càlculs de Nadal, i un descens del 50% de la natalitat. La misèria que va patir el Principat la va descriure l’historiador francès de l’època Pierre Conard: “A l’Empordà només es veien camps sense conrear, graners buits, masos abandonats i a vegades cremats. Als pobles, que havien quedat menys deserts, hi quedaven els vells, les dones i els nens; els joves i els homes ja drets estaven involucrats en els exèrcits i bandositats. Les planes més riques de la província, excepte les de Lleida, havien hagut de patir el pas o l’estada de tropes, que s’havien endut el gra i tota la palla que havien trobat, i sovint els cavalls havien arribat a menjar-se el blat verd. Els afores de Barcelona, esgotats per les requises, les ràtzies i les confiscacions, tant dels partisans francesos com espanyols, presentaven un aspecte de ruïna i desolació”.

En el plat negatiu de la balança de la petja napoleònica a Catalunya, hi ha el record de l’entrada a sang i foc i la repressió, com descriuen el quadre de Ramon Martí Alsina sobre el setge de Girona de 1809.
En el plat negatiu de la balança de la petja napoleònica a Catalunya, hi ha el record de l’entrada a sang i foc i la repressió, com descriuen el quadre de Ramon Martí Alsina sobre el setge de Girona de 1809.

Rebuig granític

Segons dades aportades per Gelonch, els quatre exèrcits regulars que lluitaven contra els francesos tenien unes 70.000 unitats, mentre que els guerrillers a tot el país eren 60.000. La crisi de subsistència suscitada pel conflicte i l’oposició massiva contra Napoleó va empènyer gent fins i tot benestant a allistar-se a les guerrilles locals. Gelonch recull els casos d’un adroguer i d’un frare a Sant Boi, el d’una dona i un moliner a Sant Vicenç dels Horts o, fins i tot, el principal propietari de terrenys de Molins de Rei.

Les rajoles de la plaça Garriga i Bachs de Barcelona, que reflecteixen l’execució de contraris a l’autoritat francesa.
Les rajoles de la plaça Garriga i Bachs de Barcelona, que reflecteixen l’execució de contraris a l’autoritat francesa.carles ribas

Aquesta rebuig granític contra les tropes napoleòniques va provocar desercions constants entre els seus soldats: si França tenia el 1811 prop de 350.000 homes destacats a Espanya, més de 50.000 van desertar. Conte recull diversos moments en què a Barcelona es van organitzar penjades de cartells en quatre idiomes —l’exèrcit invasor reclutava gent d’arreu d’Europa, sobretot italians— per convidar els soldats a desertar i enrolar-se en les unitats espanyoles.

Barcelona, la tercera ciutat més poblada de l’imperi després de París i Amsterdam, va quedar amb un quart de la seva població. Els francesos van aplicar un dur règim de repressió contra tot aquell que fos sospitós de col·laborar amb els sometents o amb l’exèrcit fidel a Ferran VII. El 1808, el governador militar Duhesme va emetre un edicte pel qual s’advertia que, en moments de combat a Barcelona i rodalia, es dispararia contra qualsevol persona que es trobés als terrats, i que qualsevol acció que es considerés d’agressió contra els francesos implicaria cremar la casa des d’on s’hagués produït; fins i tot s’alertava que tota persona que es trobés a les muralles, seria passat per les armes. Amb Duhesme hi havia un sever toc de queda i no es podien reunir grups de més de cinc persones.

La dura repressió va fer que Barcelona perdés tres quarts de la seva població

Més influència per al declivi de la capital catalana van tenir l’extorsió econòmica que imposava l’ocupant francès i l’aturada de l’activitat comercial. Així ho resumia Conard: “L’entrada dels francesos va inquietar de tal manera l’opinió que tot comerç va cessar quasi immediatament, el port es va buidar de vaixells, les fàbriques on encara treballaven van tancar i milers d’homes es van trobar sense feina”. A l’estagnació de Barcelona hi va col·laborar el bloqueig marítim que els anglesos van imposar per evitar el tràfic de naus franceses.

Gelonch s’esplaia a Napoleó, la revolució i els catalans en les múltiples conteses bèl·liques que des de la Guerra dels Segadors (1640) van atiar l’animadversió catalana vers França. La malfiança va incrementar-se amb Lluís XIV (1618-1715) i la incorporació que va fer del Rosselló al seu regne, reduint per la força absolutista la identitat i l’autonomia de les seves institucions. El centralisme francès va actuar com una piconadora a partir de la Revolució Francesa: el liberalisme contra l’Antic Règim, també a Espanya, va tenir un caràcter marcadament contrari als regionalismes i seria el brot dels estats nació centralistes moderns.

Els invasors van portar novetats com els cafès i va créixer el nombre de diaris

Tant Gelonch com Conte subratllen que, a banda del rebuig al sotmetiment per les armes, el conservadorisme social i l’endarreriment il·lustrat d’Espanya i de Catalunya van servir de pilars per combatre les idees de la Revolució Francesa. Així ho explicava Vilar: “Una minoria activa i políticament molt conscient lluita contra Napoleó i contra l’Antic Règim, mentre que una massa apassionada lluita contra Napoleó en tant que representant d’un eventual règim nou. L’odi patriòtic contra els francesos, que es veurà encara sobreexcitat per les exaccions d’aquests, alimenta dues esperances polítiques de signe contrari”.

Josep Fontana ho tenia clar: a la seva obra La formació d’una identitat, l’historiador concloïa que la Guerra del Francès “va precipitar la crisi de la societat de l’Antic Règim”. “L’experiència d’aquests anys va deixar tot un seguit d’elements que van penetrar en el conjunt de la població”, no només entre la incipient burgesia, deia Fontana. “Durant aquests anys, per exemple, els pagesos van aprendre que eren discutibles la legitimitat dels drets senyorials i del delme, i el cas és que a partir d’aleshores es van resistir cada vegada més a pagar-los. La llavor d’un futur de subversió del vell ordre establert va quedar sembrada”.

La imposició del model administratiu napoleònic, amb picades d’ullet com l’edició en català i francès del 'Diario de Barcelona' (portada d’abril de 1810), va refer l’encarcarat i ineficaç sistema de gestió pública de l’absolutisme.
La imposició del model administratiu napoleònic, amb picades d’ullet com l’edició en català i francès del 'Diario de Barcelona' (portada d’abril de 1810), va refer l’encarcarat i ineficaç sistema de gestió pública de l’absolutisme.arxiu històric de bcn

Mite nacional

La primera llavor dels aires de canvi que va germinar va ser la Constitució de les Corts de Cadis, del 1812, que introduïa reformes cap a la modernitat de la separació de poders. Tot i que el retorn de Ferran VII a Espanya va aturar la transformació liberal, les revolucions posteriors van beure del model francès, tant la frustrada del 1817 —encapçalada pel general Luis de Lacy, que havia estat capità general a Catalunya durant la guerra— com l’alçament reeixit de Rafael del Riego, el 1820, que va recuperar la Constitució del 1812.

Sauch subratlla que la invasió napoleònica va tenir “una enorme influència” en tots el àmbits, i va obrir un període de conflicte entre el món liberal i l’absolutista que es va estendre fins al XX, amb el seu punt àlgid en les guerres carlistes.

L’investigador de la Universitat de Barcelona Jordi Roca Vernet constata que l’ocupació va suposar la irrupció d’un nou ordre legal, econòmic i polític, i que sobretot serà cabdal per a la reelaboració de la identitat nacional d’Espanya: “L’impacte més rellevant de la invasió napoleònica és la seva projecció nacionalitzadora. Durant gairebé dos-cents anys es convertirà en el mite nacional més reinterpretat des de múltiples projectes nacionals, des dels més reaccionaris i conservadors fins als republicans, i alhora també se’l farà seu el catalanisme”, diu a Quadern.

L’efecte napoleònic més immediat, segons Sauch, va ser “la posterior difusió del sistema d’administració i d’organització territorial, identificat amb la divisió provincial i un centralisme més gran per part de l’Estat. També va servir de referència per a la creació de la policia durant el govern absolutista de Ferran VII”. Igualment, afegeix la investigadora de l’Institut Ramon Muntaner, “el codi Napoleó [codi civil francès] inspirà el dret civil posterior i els Liceus, precursors dels centres d’ensenyament mitjà”.

“El canvi d’estatus cap a un govern civil va comportar l’afrancesament de l’administració, visualitzat en l’aterratge de funcionaris portats a posta de l’hexàgon en detriment dels funcionaris d’aquí”, escriu Conte al seu llibre. El contrast de l’estructura civil francesa amb el decrèpit sistema monàrquic vigent a Espanya era aclaparador. No només per la incorporació de funcionaris que no pertanyien als estaments aristocràtics, sinó per l’organització que s’hi volia introduir, tal com exposa aquest esquema de Gelonch: “Al costat dels intendents, prefectes i subprefectes, que encapçalaven el règim civil, hi ha un director general en cadascuna de les branques del govern: Contribucions, Duanes, Registre i Dominis Nacionals, Drets Reunits, Casa de la Moneda, i Ponts i Carreteres”. Això es replicava a cada departament, on hi havia igualment administradors i inspectors.

Napoleó ja va ser avisat pel seu germà Josep que la invasió d’Espanya podria ser l’inici del seu final. A l’esquerra, obra d’Oscar Rex representant l’emperador desterrat a Santa Elena.
Napoleó ja va ser avisat pel seu germà Josep que la invasió d’Espanya podria ser l’inici del seu final. A l’esquerra, obra d’Oscar Rex representant l’emperador desterrat a Santa Elena.creative commons

Un canvi cabdal, que es va materialitzar amb la Constitució del 1812, va ser la introducció de la institució de l’alcalde i dels consells municipals i ajuntaments moderns. Conte, citant l’historiador Maties Remisa, assegura que els nous funcionaris francesos van fer mans i mànigues per demostrar que “les noves relacions administratives portaven beneficis immediats. I una manera d’aconseguir-ho era atendre serveis com la instrucció, les obres públiques, la salut i la beneficència”.

Cafès i diaris

L’esperit català era eminentment antifrancès. Tot i això, els invasors van introduir particularitats que van acabar consolidant-se, com els cafès. “Els comerciants, funcionaris, homes de negocis i classes benestants van descobrir una moda arribada de París: els cafès”, narra Conte. “Van prendre anomenada els cafès Europa, a Nou de la Rambla [llavors Conde del Asalto], i Perú i Jordana, a la Rambla. Al carrer Comercio, al carrer d’Escudellers i al carrer de la Fama, al carreró de les Quatre Nacions, se servien gelats, tot un luxe i una novetat a l’època”.

Montserrat Rumbau, al seu llibre La Barcelona de principis del segle XIX, afirma que el 1811, “el carrer Escudellers sembla totalment un carrer de París”. “A Barcelona han arribat molts artesans i comerciants francesos aprofitant els diferents combois que venen de França. Els artesans s’instal·laran preferentment al carrer Escudellers”. Fora dels minoritaris ambients afrancesats, la repressió dels ocupants és cruel, i fins i tot s’arriba a prohibir que en tavernes de la ciutat es formin grups o que es parli del govern francès.

Durant la guerra Napoleó va donar ordres perquè s’apliqués mà dura a Catalunya, però es van produir intents puntuals per congraciar-se amb els seus habitants. Durant cinc mesos del mariscal Augereau com a governador general de Catalunya, es van publicar els documents oficials en català. També durant aquells cinc mesos es va imprimir el Diario de Barcelona en català i en francès, tot i que després va tornar al castellà. La guerra va suposar l’enlairament del sector de la premsa, com a eina de propaganda, tal com il·lustra Gelonch: es va passar d’un sol diari, el Diario de Barcelona, a 42 editats en catorze ciutats. D’aquests, set estaven sota control francès i els altres, en el bàndol resistent.

Gelonch valora que el breu gir catalanista de l’ocupant francès tenia a veure amb la voluntat de Napoleó d’annexionar Catalunya a França. Catalunya, com Aragó, Navarra i Biscaia, va passar de fet el 1810 a formar part de França, sense que Josep I tingués cap mena d’autoritat sobre aquests territoris.

República catalana

Abans de l’imperi, durant l’anomenat Període del Terror, en què els més radicals comandaven els designis republicans de França, Maximilien Robespierre i George Couthon van conjecturar el 1793 i el 1794 que es concedís a Catalunya l’estatus de república independent sota l’empara de França. Hi va haver d’altres textos en aquest sentit, documents que Gelonch considera que es tractaven “més d’accions d’incitació a la revolució i a la propaganda que no pas d’accions encaminades a l’annexió o a la protecció d’una Catalunya sobirana”. El suport que rebrien, van constatar els dirigents revolucionaris, seria pobre perquè els catalans eren majoritàriament contraris a la revolució.

Napoleó va considerar Catalunya com un enclavament estratègic, que tanmateix no va arribar a controlar fora de les ciutats ocupades. Potser per això l’emperador no va trepitjar mai territori català: sí que va viatjar a Madrid el 1808, creuant la frontera per Baiona. Roca Vernet subratlla que un dels aspectes menys estudiats de la Guerra del Francès és l’ascendent real dels invasors: “Sabem poc sobre la diversitat política i cultural dels afrancesats que van donar suport a l’ocupant napoleònic. Potser el més revelador és el desconeixement que tenim sobre l’impacte de l’ocupació sobre Barcelona”, afirma.

Així, creu, “en sabem coses parcials, com la fugida de les elits, la crisi econòmica de les fàbriques d’indianes o les conspiracions fallides, però manquen molts aspectes per analitzar, com ara el comportament polític i religiós dels barcelonins o les noves pràctiques culturals associades a cafès, teatres o diaris. També en quina mesura les tropes napoleòniques van fomentar transferències culturals amb la població barcelonina”. Conte exposa que aquesta transferència va ser possiblement reduïda perquè la interacció amb la societat local va ser limitada: una dada significativa, apunta el periodista, és que els matrimonis entre francesos i catalans a Barcelona van ser “escassíssims”.

Gelonch estima que es van exiliar uns quatre mil catalans i dotze mil espanyols que havien donat suport o havien col·laborat amb els francesos. Molts van poder tornar. Roca Vernet recorda que als anys vint del segle XIX Barcelona era la ciutat amb més afrancesats d’Espanya, i que va ser la primera ciutat on es van publicar necrològiques laudatòries arran de la mort de Napoleó, ara fa dos-cents anys. “Tot plegat fa pensar”, diu aquest historiador, “que el pes de l’experiència napoleònica va ser més rellevant del que s’ha interpretat”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario Avui en Berlín y posteriormente en Pekín. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_