Dos mons a les aules

Ja passa, ha passat sempre, que a la universitat els estudiants vagin per una banda i les estructures de poder per una altra, i recentment ens ho hem trobat amb sengles comunicats que, a tomb de la llengua a les aules, revelen l’existència de dues realitats paral·leles. Dèiem en un article de fa uns mesos (“S’ha acabat el ‘brécol’”) que si hi havia hagut una bona notícia amb relació al canvi de llengua a les aules (recordem-ho, allò d’anunciar una classe en català però passar-se al castellà a demanda d’un sol alumne), era la pèrdua d’acomplexament dels estudiants ensarronats i l’increment exponencial de les queixes per vulneració de drets lingüístics. Amb la intervenció del Síndic de Greuges i tot. Doncs bé, mesos després, sembla que alumnes i universitats visquin en mons diferents.

A primers d’abril va veure la llum l’anomenat Compromís contra la Crisi Educativa, un manifest impulsat pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans que proposava cinc grans punts per lluitar contra la crisi que es preveu que afectarà la universitat arran de la pandèmia. A banda de voler l’equiparació de preu de màsters i postgraus o la creació d’un protocol feminista, el manifest s’atura a parlar de llengua en el seu quart punt: “Pla de xoc pel català contra l’emergència lingüística. Garantir la totalitat de la docència en català en un període de 3 anys, i assegurar-se que es compleixin les guies docents mentrestant”. Apuntem-nos l’ús d’aquest adverbi, mentrestant, perquè significa que, per als estudiants, el compliment del que diuen les guies representa un plantejament de mínims.

Com si hagués estat una mena de resposta (que segur que no ho és, però una mica ha coincidit), el passat 30 d’abril el Consell Interuniversitari de Catalunya (és a dir, l’òrgan de coordinació del sistema universitari català) va difondre un comunitat amb relació, precisament, a les queixes sobre els canvis de llengua a les aules a l’inici del curs, set mesos després doncs. I de seguida ha corregut un titular que, no per balsàmic, ha resultat satisfactori: les universitats es comprometen a l’uníson a donar compliment al que diguin les guies docents, a fi de proporcionar seguretat lingüística als estudiants que trien grup en funció de la llengua. “Oli en un llum”, han dit alguns, ara ja no ens canviaran la llengua. “Només faltaria”, han dit d’altres, com si ens fessin un favor només per complir la paraula donada.

Passa que, més enllà del titular, el comunicat de les universitats traspua una infravaloració del problema i la sensació que, en tot cas, la solució plantejada, al contrari dels estudiants, no és més que un plantejament de màxims. En primer lloc, i malgrat que al seu moment es va dir que les protestes s’havien triplicat, el comunicat apunta que les queixes “van ser molt poques i es van resoldre amb rapidesa” i que “calia dimensionar el problema de manera adequada i realista”, més que res perquè els mitjans de comunicació i les xarxes socials n’havien fet un gra massa. En segon lloc, i per bé que es garanteix el manteniment de la llengua anunciada, es continua considerant la possibilitat de canviar de llengua “per causes excepcionals justificades” (que per descomptat no sabem quines són), i les universitats ho hauran d’anunciar amb antelació i oferir alternatives si és possible. I en tercer lloc, i aquí ens puja la mosca al nas, s’anima els estudiants a utilitzar els canals interns reglamentaris per expressar la seva queixa, cosa que estaria molt bé si no fos per la desconfiança que el document transmet envers els efectes de les xarxes socials. Sobretot, els estudiants “han de fer arribar la seva queixa mitjançant la bústia o el canal de comunicació corresponent”, no se’ls acudís fer un tuit.

No sembla que les universitats, a banda de garantir el dret de triar l’idioma, es comprometin a incrementar l’oferta en llengua catalana, bo i descomptant el seu compromís “amb l’impuls i el foment del català, com a llengua docent i administrativa d’ús normal”. Potser és aquí on els estudiants hi tenen alguna cosa a dir i els dos mons poden convergir, per exemple col·lapsant l’oferta en llengua catalana i exigint el desdoblament de grups abans d’anar a parar al grup en castellà per causes justificades. I, per descomptat, que no dubtin a fer sentir la seva queixa més enllà de la bústia mesella.