Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Fer un Valls

De vegades en política no només cal optar per l'anomenat “mal menor”, moltes vegades cal prendre decisions que no són mai “ideals”, però si vols deixar una senya de lideratge, cal actuar en funció d'una racionalitat superior

Pere Aragonès, Josep Maria Jové, Elsa Artadi i Josep Rius després d'una jornada de negociacions a Lledoners.
Pere Aragonès, Josep Maria Jové, Elsa Artadi i Josep Rius després d'una jornada de negociacions a Lledoners.

Al final ha hagut d'intervenir un tribunal per dir una cosa tan òbvia com que la Generalitat té l'obligació de vacunar, en un termini específic, els membres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil que operen a Catalunya per equiparar-los a la xifra de vacunats dels Mossos d'Esquadra i les Policies Locals. Mira que és fàcil d'entendre… Però el més interessant van ser les dues primeres explicacions de dos alts responsables del Govern. La primera, en boca de la consellera de l'assumpte, és que aquí es vacuna per franges d'edat, i la segona explicació, que si seguien aquest ordre quedarien persones de 70 anys sense vacunar. Podríem afegir a l'argumentari el geni de Waterloo, un gegant de la Història, que va assenyalar com a explicació el fet que agents d'aquests cossos de seguretat “van colpejar salvatgement els catalans l'1-O”. Les dues primeres explicacions han obligat més d'un i de dos a treure la calculadora. Si a aquesta data estan vacunats el 80% dels Mossos i el 70% dels policies locals, mentre que només ho estaven (quan va intervenir el Tribunal esmentat) el 9% i el 7% de policies nacionals i guàrdies civils, la conclusió és espectacular. I científica: el 80% dels mossos tenen 70 anys o més, mentre que policies nacionals i guàrdies civils estan a la flor de la vida.

Davant d'aquest despropòsit, un no pot deixar de veure amb curiositat que el lloc de l'emocionant negociació per veure si un any o altre Catalunya tindrà Govern és una presó, de la qual entren i surten, segons sigui Sant Jordi o una altra campanya electoral, polítics presos, diputats electes, líders de partits independentistes… ah!, i el Sr. Aragonès, flanquejat per les senyores Borràs i Artadi.

Hauria de costar poc que Aragonès es dirigeixi a l'hemicicle per plantejar la necessitat d'acabar amb aquesta paràlisi

Sembla evident a hores d'ara que Junts té tot l'interès a allargar l'assumpte, fins que no quedi més remei que convocar noves eleccions, amb l'esperança de treure aquesta vegada un o dos diputats més que ERC, amb la CUP marejant la perdiu sabent que ho podrà seguir fent guanyin uns o els altres. Com bé ha escrit Màrius Carol, en el seu magnífic llibre sobre els seus anys de director de La Vanguardia, aquests de la CUP sempre guanyen sense tacar-se la camisa, sense despentinar-se i sense tenir ningú a la presó.

Hauria de costar poc que el Sr. Aragonès (no ERC en abstracte, no el Sr. Junqueras, sinó ell) decidís exercir el seu lideratge, afirmar que aquest joc de l'oca s'ha d'acabar, adreçar-se a tot l'hemicicle, i plantejar la necessitat de: a) posar fi a aquesta paràlisi de govern; b) sotmetre's a la votació d'investidura i demanar formalment les abstencions (o vots favorables) que consideri necessàries; i c) plantejar amb el llenguatge que faci falta que Illa, líder del PSC, literalment “faci un Valls”, en al·lusió al fet que si Ada Colau és avui alcaldessa de Barcelona, ho és gràcies que “Valls va fer un Valls”, li va donar els seus vots a l'Ajuntament per una necessitat objectiva. De vegades en política no només cal optar per l'anomenat “mal menor”, moltes vegades cal prendre decisions que no són mai “ideals”, però si vols deixar una senya de lideratge, cal actuar en funció d'una racionalitat superior. En aquest cas seria doble: posar fi al frau moral de Waterloo, i restituir la seva dignitat a les institucions sortides de la legitimitat única que donen les urnes. Per tornar al llibre de Màrius Carol, no us perdeu les pàgines on es narra l'heroica fugida de la banda de Waterloo, amb canvis de cotxes, abandonament de mòbils i altres martingales. No hi ha espòiler, uns fugen, els altres es queden i van a la presó. Els que fugen tenen l'arrogant pretensió de continuar estant en possessió del poder i la legitimitat del procés. Almenys a Waterloo, el 1814, Napoleó es va assabentar immediatament que el guanyador havia estat Wellington, i això que a l'illa de Santa Helena no hi havia Twitter.

Junts té tot l'interès a allargar l'assumpte, fins que no quedi més remei que convocar noves eleccions

Mentrestant, la Meridiana continua patint regularment –des de fa més d'un any i mig– l'estafa d'una manifestació que causa perjudicis a tercers sense que cap autoritat policial pugui posar-hi fi, i sense que cap d'aquesta colla de dirigents independentistes tingui la bondat d'oferir les cantonades on viuen perquè de manera rotatòria aquesta manifestació vagi canviant de lloc, de carrer i de ciutat.

Dimecres, 5 de maig, farà 200 anys de la mort de Napoleó.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >