Selecciona Edició
Connecta’t

Andreu Buenafuente: “Més que educar, el que cal fer és respectar”

El comunicador repassa la seva trajectòria en una sèrie documental que commemora els 30 anys de la seva productora, El Terrat

Andreu Buenafuente, al plató del seu programa, 'Late Motiv'.
Andreu Buenafuente, al plató del seu programa, 'Late Motiv'. movistar

Andreu Buenafuente (Reus, Tarragona, 1965) celebra les tres dècades de la seva productora, El Terrat, amb una sèrie documental titulada El Terrat: Los primeros 30, que es pot veure a Filmin. El català, assegut al costat del seu amic, el director i productor Frankie De Leonardis, repassa l'esdevenir d'un projecte que va néixer de la necessitat de treballar amb els amics però que s'ha convertit en un fenomen, una manera d'entendre l'espectacle, la vida, l'humor, les relacions humanes i fins i tot la relació Madrid-Barcelona. En la narració de Buenafuente hi ha nostàlgia, desacords, anècdotes hilarants i accidents gairebé màgics. I, com és marca de la casa, hi ha també educació, sensatesa i aquesta manera de dir-ho tot sense dir res i de no dir res i que sembli que s'està dient tot.

Pregunta. Està preparat perquè comenci a sortir gent dient que el seu relat és esbiaixat i està ple de falsedats?

Resposta. Mira, pot passar. I no hi estic preparat. He intentat fer un relat sincer, però no venjatiu, res de venjança. No és la narració d'un tio que està en una platja del Carib i diu: “Ja us fotran a tots”. Això meu va de sinceritat. Arribats a aquest punt de la pel·lícula, explicar només el que és epidèrmic seria absurd, això la gent ja ho sap.

P. Vostè és molt educat en tot el que diu, és per caràcter o per covardia?

R. Jo crec que soc educat. Ara sembla que tots ens tirem l'odi i la bilis a la cara i jo no hi estic còmode. Sempre he respectat molt el contrari. De fet, per a mi no hi ha hagut contraris, només algú que coincideix en el camí. Malgrat tot, m’han dit: “És que dius unes coses...". Mira, ho explico amb educació i sinceritat. Més que educar, el que cal fer és respectar.

P. Parla molt també dels seus primers caps i aviat es va convertir en un d’ells. Com és vostè, com a cap?

R. Seré una mica impúdic: soc molt bon cap. Tinc un dia a dia molt harmoniós amb la meva gent, he après el valor de ser el referent dels meus companys. Això m'omple de responsabilitat, tranquil·la, però responsabilitat. No he fet cap crit en 30 anys. És que no sé fer-ho, la veritat. Fa res una persona de l'organització m'ha dit: “Estic cansat”. I li he respost: “Anem a menjar dues hamburgueses i parlem-ne”. D'allà sortiran els amics. Si tu estàs malament, jo també estic una mica malament. Un altre diria: “No em maregis, et pago i ja està...". Però aquesta no és la meva escola.

P. Com recorda haver gestionat els seus moments d'ànims baixos, d'abandonar, de desaparèixer i perdre vuit quilos?

R. Va ser difícil, és clar. Però aquells moments ja queden una mica lluny. Ara hi ha, per sort, un enfocament diferent amb els trastorns, així que la gent que està fotuda ho comunica i això és bo, perquè injecta veritat. Jo ja ho feia. Si estava fotut, deia: “No puc fer el programa”. I ja està. Vaig tenir sort d'estar envoltat de gent comprensiva que volia ajudar l'Andreu.

P. Veient el documental, fa la sensació que la sortida de TV3 per provar sort a Madrid va ser més traumàtica del que podia semblar.

R. A TV3 vam fer programes amb molta audiència durant 10 anys. La notícia de la nostra sortida va caure com un cop. Però mira, encara avui m'emociona la relació de respecte i amor que tinc amb el públic català. Jo vaig per Barcelona i sento tot això: somriures, complicitat... Aquell moment de sortida el vaig viure amb emoció, era un salt, ho vaig portar bé, però les senyores pel carrer se senyaven: “Ai, aquest noi, que es matarà”. Era l'afecte més que el ressentiment. Crec que, modestament, vaig col·laborar a trencar prejudicis. Jo, en aquells inicis, produïa des de Barcelona i una vegada un home en un semàfor em va dir: “No diguis que ho fas des de Barcelona, no et convé”. Era aquesta cosa catalana que ens putegen, que no ens entendran... I ho vaig anar desactivant. Ara porto més anys en castellà que en català.

Andreu Buenafuente a Ràdio Reus, el 1996. ampliar foto
Andreu Buenafuente a Ràdio Reus, el 1996.

P. Sent que hi ha una lluita entre Madrid i Barcelona per fer-se seu Buenafuente? Uns per on ve i d’altres per on és.

R. No ho he notat tant. A Madrid he notat molt de respecte. Hi trobo fidelitat i bon rotllo. Amb això he construït els últims anys d'El Terrat, que són els millors. Ahir els vaig dir al programa que el Barça guanyaria la Lliga i s’ho van prendre bé [un dia després d'aquesta entrevista, el Barça va perdre a casa contra el Granada].

P. Fins a quin punt la cadena on ha estat en cada moment ha influït no ja en el programa que feien, sinó en l'estat d'ànim d'El Terrat?

R. Una de les grans lliçons que n’he après, i aquestes setmanes ho estic pensant molt, és que som uns motivats i això ens permet passar per molts estats d'ànim i per tots els matisos de la indústria. Hi ha una cosa màgica, i és que a les 16.30, quan arribo a la feina, som del programa, no som de cap cadena. Això m'ha acompanyat tota la vida.

P. Es diu que vostè té un talent per fitxar que ja el voldria el Barça.

Andreu Buenafuente al seu programa de La Sexta, el 2011. ampliar foto
Andreu Buenafuente al seu programa de La Sexta, el 2011.

R. Em resulta misteriós i màgic. Mira, avui acabo d'enviar un missatge sobre un home que ha penjat una cosa a Twitter i l'instint em diu que se’n pot fer un podcast. Tot això és una barreja d'experiència i egoisme, perquè jo m’ho vull passar bé. La recerca de talent és la recerca d'amics per sortir a jugar. El Terrat és això: “Hola, vols baixar a jugar?”. M'emociona el talent. De talent n’hi ha bastant, però molt menys del que creiem. Recordo un directiu d'una cadena que una vegada em va dir: “Vull el nou Neng de Castefa”. I li vaig haver d'advertir que, compte, no hi ha tant de talent. Hi ha gent molt ben intencionada, sí, però el talent que destaca, la genialitat, és difícil de trobar. Jo veig algú i me l’imagino amb mi. Això m'activa. Ara estic al màxim amb Raúl Cimas, que és genial. I tota l'estona és: “Què puc fer perquè Cimas ho peti?” Per a mi és el nou Cuerda, hem d'aconseguir que doni aquest cop de pilota. Bé, si ell vol, és clar. Pot passar o no, però el que em motiva és la feina per aconseguir-ho.

P. Quin pes tenen encara en la seva carrera aquests inicis a Reus, lluny de les lleis de les capitals?

R. Mira, el territori de la formació professional és clau. I jo vaig tenir molta sort. Vaig estar vuit anys en una emissora amb molta llibertat. Si aquest Andreu hagués treballat Barcelona amb disciplina de becari, és possible que ara no fóssim aquí. A Reus vaig fer el més caòtic i genial. He viscut d'això tota la vida. Mira, penso que a la vida pots tenir una bona idea i la meva bona idea és El Terrat Ràdio. Em clavo un cop al cap i em surt aquest concepte boig. Ho explico al director i em diu que no ha entès res, però endavant. I vaig anar endavant.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >