_
_
_
_
_

El professor Bennett i les seves dones misterioses

Lina Lambert, Lurdes Barba i Imma Colomer porten a Espanya els famosos ‘Talking Heads’ de l'autor britànic

Lina Lambert a 'Talking Heads', al Teatre Akadèmia de Barcelona.
Lina Lambert a 'Talking Heads', al Teatre Akadèmia de Barcelona.Pere Elias
Marcos Ordóñez

Amb tots vostès, Alan Bennett. Narrador, dramaturg, actor, monologuista. Memorialista. Diarista. Guionista de cinema, ràdio i televisió. Ha passat i continua passant d'un gènere a un altre com un malabarista. Al seu centre, els costums de la societat anglesa. I els seus tons: retrats àcids, satírics, malenconiosos. El senyor Bennett podia ser un professor, però també un còmic, un espia. I deu o dotze coses més. Va escriure els monòlegs Talking Heads (“caps parlants”) per encàrrec de la BBC. Els sis primers episodis, el 1988; sis més en els 10 anys següents. Tercera entrega, la recentíssima de 2020.

'Talking Heads'

Text: Alan Bennett.
Direcció: Lina Lambert, Imma Colomer, Lurdes Barba.
Teatre Akadèmia. Barcelona.
Fins al 9 de maig.

Lina Lambert, una de les protagonistes de Talking Heads, diu que Bennett va evocar en aquesta obra la seva infantesa, viscuda al nord d'Anglaterra entre els anys 40 i 50, i que ben aviat, com va dir el clàssic, “va aprendre una valuosa lliçó: la vida sol passar davant de nosaltres o en un altre lloc, com un esclat.” L'actriu afegeix: “Hi ha alguna cosa en aquests monòlegs que em resulta pertorbador. Per alguna raó se m’escapa, però també és la causa que resulti, sovint, fascinant, però sol passar així”.

Lambert va viure de jove a Anglaterra i va descobrir Alan Bennett a la televisió a finals dels 80. Va quedar atrapada per Talking Heads a la BBC. I quan aconseguia diners, estalviava algunes lliures per acudir als teatres del West End. “Teatres que m'hipnotitzaven igual que les actrius, magues de l'estirp de Penelope Wilton, Eileen Atkins, Maggie Smith, Julie Walters, Thora Hird, Patricia Routledge...”. Va tardar diversos anys a tornar a Barcelona per ajuntar-se amb unes amigues i companyes (com Imma Colomer i Lurdes Barba) per poder aixecar el calidoscopi de l'actor i dramaturg i mostrar el que van ensenyar les mestres britàniques: passar del riure a l'amargor i a la inversa.

Más información
No us rigueu mai de les deesses
Primavera teatral a Barcelona
Pirandello i família

A Bennett li pregunten no poques vegades per la relació que existeix entre l’humor i l’escriptura. Recordo una lacònica respost: “Existeix, però a estones”. En una altra ocasió defineix la seva escriptura com “monòlegs tragicòmics”. També s'estén una mica més i encerta a dir que el seu treball tracta sobre la malaltia, la solitud, la culpa i la mort.

La versió traduïda al català de Talking Heads dura 1 hora i 40 minuts. S'ha estrenat a l'Akadèmia de Barcelona i la propera temporada es veurà al Teatre Nacional de Catalunya. Sembla un treball senzill, però és endimoniat. Així doncs, sembla que és millor explicar només l'inici per no esbudellar la història. O, més ben dit, les històries.

Van voler començar amb Nights in the gardens of Spain, amb Lurdes Barba en el paper de Rosemary, interpretada a Londres per Penelope Wilton. Rosemary és una dona que s'ofereix a cuidar el jardí de la seva veïna, a qui han detingut perquè està acusada d'haver matat el seu marit, maltractador. Deixem-lo aquí. Diguem només que les veïnes es fan amigues i que hi ha dos girs molt foscos i inesperats. Segon episodi: A bed among the lentils. Lina Lambert encarna la Susan –personatge interpretat per Maggie Smith–, una dona que porta una vida avorrida i està casada amb el respectat vicari del lloc on viu. Però la Susan és alcohòlica i les reunions a les quals assisteix a les tardes a Alcohòlics Anònims acaben amb la compra d'ampolles de xerès. Imma Colomer és la Celia a The hand of God, encarnada a Londres per Eileen Atkins. La Celia és antiquària i es cuida dels seus veïns més grans per comprar a bon preu els seus mobles i quadres. Un gir porta la història a un país llunyà.

Les tres actrius assumeixen la direcció de la funció. La traducció, d'Anna Soler Horta. L'espai escènic, de Julio Vaquero. Portes i mobles de to vermellós. Aire inquietant, casa misteriosa. Personatges que semblen nascuts de Jacques Rivette i Alan Ayckbourn. Lambert diu: “Bennett no mira les seves criatures des de la pena, sinó des de la compassió. No provoquen judici, sinó empatia. Els protagonistes no sembla que narrin mai la història sencera”.

El projecte català va començar fa temps, però es va aturar per la mort de Moisés Maicas, a qui Lambert havia instat a posar en marxa una selecció en trilogia de Talking Heads. Va decidir tornar-lo a posar en marxa amb la seva amiga, la productora Montserrat Prat. A la majoria li agradava molt, però hi havia algunes divergències. Per a uns era “molt britànic”; per a d'altres, “molt seriós”; per d’altres, “humor negre”. Per a Lambert: “És impossible d'encasellar. I destil·la una ironia bastant agra. El títol crec que és una mena de frase feta. Al·ludeix al que la gent no diria normalment. Sempre he pensat que Bennett parla, sobretot, dels problemes de l'ànima humana”.

El gran èxit de Bennett a tot Espanya ha estat, en català i castellà, Els nois d'història, que Josep Maria Pou va protagonitzar el 2008. Llàstima que no s'hagin traduït entre nosaltres més peces teatrals de l'autor britànic.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_