Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Entre elles

L'argentina Nathy Peluso va desplegar el seu poder en un Palau de la Música de Barcelona galvanitzat per les seves seguidores

Nathy Peluso al concert del Palau de la Música.
Nathy Peluso al concert del Palau de la Música.

Va ser impressionant. Abans de començar el concert, un parell de músics van sortir a escena per posar les seves partitures als faristols i només allò va desencadenar una ovació. Quan, poc després, va aparèixer ella en escena, tot poder, les butaques del Palau van passar a ser trastos inútils amb una funció que ningú entenia, objectes superflus. El públic es va posar dret i, amb aquesta cridòria que commou el més distant dels mortals, va començar el concert. Galimaties, bogeria, passió, entrega, emoció, cossos en tensió, allau de somriures, mar de fotos, braços sobre el pit en senyal d'acolliment a qui ja començava a moure's, ardorosa, a l'escenari. Ungles llargues com una pandèmia, translúcides, esculpida la seva forma pels focus que les travessaven des d'enrere de l'escenari, en un contrallum que els conferia vida pròpia, com cintes d'algues rígides unides als dits; maquillatge de purpurina a les conques, pantalons cenyits amb més serrells que Chewbakka. I “celebré y celebré y celebré”, cantava a la primera cançó. I amb raó. El concert de Nathy Peluso va ser exactament això, una celebració, una celebració en clau de dona.

Ho va ser tant que ni se sentia l'artista, només el batec de la banda, tímid i confús, sota la capa de veus femenines que amb l'estómac al coll cantaven, lletrejaven les cançons, celebrant-les com l’existència d'aquesta nova reina d'això que es diu música urbana per resumir aquesta macedònia d'estils que caracteritzen el seu estil. Una macedònia d’acord amb els aspectes i vestuaris de les espectadores, majoria entre el públic. Des d’aquelles que vestien de nit –cal imaginar la importància que aquell moment tenia per a elles, vestir de nit amb un toc de queda després del concert– fins a les que semblav que havien aparcat la bici després del repartiment de pizzes a domicili. Del perfum a la suor, de tot.

Igual que la música de Nathy, en realitat una rapera, en realitat una cantant que adapta la mètrica del hip-hop i la passa pel rock, el rhythm and blues, el pop-rock llatí i la salsa. I el públic, elles en realitat, passaven de recitar a ballar salsa sense solució de continuïtat. El Palau va veure els seus passadissos transmutats en pista de ball i una parellas’agafava per la cintura com si allò fos el Cheetah de Nova York als anys setanta. I les butaques, tret de les balades, queien en l'oblit.

En un món d'interconnexió digital, el llogarret es fa àgora global i el llatí s'apropia del món. Nathy és una de les artistes que estan donant forma a una llatinitat que entremescla amb els patrons rítmics urbans negres i ho fa amb les armes d'una dona que regeix el seu destí, cantant orgullosa a Nasty Girl “una perra sorprendente / curvilínea y elocuente / magníficamente colosal / extravagante y animal”, davant de la qual ell, “que buena vista tenés / cuando me ponés a cuatro patas” s'acaba desinflant “cuando me escribe suena valiente / pero de frente no dice ni mmmm... / ... con dos caramelitos el nene se empacha”.

El públic, amb mascaretes. ampliar foto
El públic, amb mascaretes.

Ella mana, ella s’estima, ella no vol ser butaca abandonada que espera. Hi havia més espectacle a platea que a l'escenari, tot i que Nathy s'exaltava, agitava la melena negra com un guitarrista heavy, es passava la mà pel pubis i es donava cops a la natja com a mostra natural de poder i corbava els malucs amb l'energia precisa per desplaçar una enclusa mentre mirava, desafiadora, les seves dones. I elles celebraven que els parlés a elles, sabien de què els parlava i feia temps que esperaven que algú els parlés així. Per això amb prou feines es va escoltar el concert, perquè les seguidores de Nathy Peluso el van fer tan seu que el van cantar més fort que ella. Van parlar entre elles.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >