Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

Erasme de Gònima, “l’home del segle” (XVIII)

El fabricant d’indianes més important és avui un desconegut 200 anys després de mort

Mocador de can Gònima.
Mocador de can Gònima.

El millor i més encertat cronista del moment, el Baró de Maldà, el va qualificar de veritable “home del segle”. Es referia a Erasme de Gònima i Passarell, el fabricant d’indianes més important de la Catalunya de l’Antic Règim, que va representar més bé que ningú la imatge d’un self-made man que, partint d’uns orígens humils, triomfà en els negocis i en la vida social. Personatge injustament molt poc conegut, ara fa 200 anys, el 26 d’abril de 1821, moria a Barcelona.

Home sense rostre (no se’n coneix cap retrat, Gònima havia nascut a Moià el 4 d’agost de 1746, fill de Josep Gònima, teixidor de llana, i d’Anna Passarell, d’una família de jornalers agrícoles. Fou el tercer d’onze germans i, sent encara un nen, va marxar a Barcelona amb la família cercant un futur millor a la capital catalana.

En aquells anys de mitjan segle XVIII, tot just s’estava consolidant a la ciutat una nova activitat industrial, que també feia furor a Europa: la manufactura de les indianes, les teles de cotó estampades provinents de l’Índia. Gònima va dedicar tota la seva vida professional a aquesta nova indústria, que protagonitzaria els inicis de la revolució industrial a Catalunya. El 1757, amb 11 anys, va entrar d’aprenent en una de les fàbriques més importants de la ciutat, la dels Germans Magarola, on va treballar tres dècades es va arribar convertir en el seu “fabricant” o director tècnic.

La “fàbrica de Don Erasme”

La posició li va permetre fer realitat la seva ambició de convertir-se en empresari. El 1783 compra un petit taller de teixits de cotó al carrer del Carme, on instal·la la seva fàbrica, que va anar ampliant mitjançant l’adquisició de nous edificis, tant al mateix carrer com al de Riera d’en Prim, fins a constituir la que seria la fàbrica d’indianes més gran de Barcelona a finals del XVIII. Per finançar-ne la construcció, Gònima va utilitzar un mecanisme gens habitual a l’època. De 1783 a 1787, va dirigir dues fàbriques, la dels Germans Magarola i la seva. Cinc anys d’esforços que li van permetre tant l’obtenció de grans ingressos, que va invertir en la construcció de la fàbrica, com constituir una important cartera de clients aprofitant part de la xarxa comercial de la firma Magarola.

En dos continents

L’època daurada de la fàbrica coincidí amb l’excepcional conjuntura que la manufactura tèxtil catalana va viure entre 1783 i 1796. En aquests anys es produí el boom de l’exportació de l’aiguardent català als mercats del nord d’Europa, que afavorí, en contrapartida, la massiva importació de teles de lli en cru, posteriorment estampades a les fàbriques d’indianes de Barcelona per ser venudes principalment a les colònies americanes. Això obria una oportunitat de negoci que Gònima no va desaprofitar.

La casa-palau d’Erasme de Gònima, al carrer del Carme, 106.
La casa-palau d’Erasme de Gònima, al carrer del Carme, 106.

Especialitzada majoritàriament en l’estampat de teles de lli per a Amèrica, els anomenats pintados, la fàbrica va créixer de manera espectacular i es va convertir en la més important i reputada de Barcelona. El seu èxit es fonamentava en la qualitat dels seus teixits estampats, fruit de les habilitats que Gònima havia adquirit durant els anys de treball amb els Magarola i ampliat en els viatges que, el 1778 i el 1785, havia fet per França, Suïssa, Anglaterra i Holanda.

Però també estava relacionat amb el fet que Gònima havia estat capaç de bastir una gran xarxa de proveïdors, clients i corresponsals que s’estenia per Espanya, Europa i Amèrica, integrada en la seva majoria per catalans que formaven part de la diàspora mercantil del país.

Fabricar entre guerres

Els problemes van començar amb els conflictes bèl·lics de finals de segle que van enfrontar Espanya, primer, amb Anglaterra entre 1797-1801 i 1805-1807, i després amb França, entre 1808 i 1814. El volum de negoci se’n va ressentir i Gònima va haver de reorientar estratègies. Les guerres amb Anglaterra conduïren al tancament de les rutes comercials amb Amèrica, cosa que va obligar Gònima a concentrar esforços en el mercat interior espanyol, on els teixits de cotó estampats eren el gran producte de consum. Per això va anar reduint gradualment l’estampat sobre teles de lli i incrementant la fabricació d’indianes.

La Guerra del Francès fou un cop encara més dur: durant l’ocupació, la fàbrica va haver de minvar l’activitat fins a la seva pràctica paralització. Foren set anys molt difícils per a Gònima, que, a més del tancament del negoci, patí l’espoli econòmic de les autoritats franceses. Això no li va estalviar les acusacions de afrancesat en acabar el conflicte, si bé mai es va provar el seu suposat col·laboracionisme i no patí cap represàlia.

Tornar a la normalitat després de la guerra no va ser possible. Les lluites per la independència de les colònies i la inestabilitat política a Espanya dificultaren la recuperació de l’activitat i la fàbrica va patir un inexorable procés d’estancament. La mort del seu fundador el 1821 suposà l’inici d’una accelerada decadència, que en pocs anys va dur a la seva desaparició, certificada formalment el 1826.

Una agonia de nou dies

Es tancava així la trajectòria d’una empresa que, durant 40 anys, havia estat referent de la manufactura cotonera catalana. I també desapareixia un personatge singular, que ni tan sols va tenir una manera convencional de morir. Gònima fou, probablement, el primer empresari català mort per accident laboral. Una mort terrible, causada per les cremades que li va produir, mentre controlava el treball a la fàbrica, l’explosió d’una caldera on bullien en lleixiu les teles. Era el 17 d’abril de 1821, però la seva agonia hauria de durar nou dies, en morir la matinada del 26. Està enterrat al cementiri del Poblenou.

Àlex Sánchez és professor d’Història Econòmica de la Universitat de Barcelona. Ultima una biografia sobre Erasme de Gònima.

Un ministre amb un Versalles a Sant Feliu

Erasme de Gònima va protagonitzar uns dels ascensos socials més espectaculars de la Barcelona setcentista. Provinent d’una família menestral d’escassos recursos, fou capaç d’arribar a l’estament més alt de la societat de l’Antic Règim: la noblesa. El seu enriquiment com a empresari tèxtil li va permetre constituir un gran patrimoni, vertadera clau de l'èxit social a l’època.
Els símbols del seu nou poder van ser la casa del carrer del Carme —un magnífic palau d’estil neoclàssic que connectava pel pati amb la fàbrica i tenia com a estança principal un gran saló de 100 metres quadrats, tot ell decorat amb pintures de Marià Illa— i la Torre de Sant Feliu del Llobregat, que el Baró de Maldà va popularitzar com “el Versalles de don Erasme”, i que Gònima va convertir no només en residència d’estiu, sinó també en una veritable explotació agrícola.

La seva condició de propietari li va facilitar l’accés a un títol nobiliari, concedit el 1791. A partir de llavors, va participar de la vida de la ciutat, ocupant càrrecs institucionals i empresarials. Però la culminació del seu reconeixement social va arribar el 1802, quan fou nomenat pel rei Carles IV ministre honorari de la Real Junta de Comercio, Moneda y Minas del Reyno de España, després de la visita que tota la Família Reial va fer a la seva fàbrica.

Malgrat els honors que va rebre en vida i l’empremta que la seva excepcional activitat empresarial va tenir per a la ciutat, Barcelona no ha reconegut degudament Erasme de Gònima. Un reconeixement que no només podria reflectir-se en el nom d’un carrer o plaça, sinó també que els barcelonins poguessin gaudir d’uns dels seus llegats més importants: les pintures que decoren el gran saló de la seva casa-palau del carrer del Carme, 106.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >