Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Els límits de la paciència

La major part dels llibres que s’han publicat i es publiquen com a literatura no ho arriben a ser de veritat

Xavier Bosch dedica un exemplar de 'La dona de la seva vida', aquest Sant Jordi.
Xavier Bosch dedica un exemplar de 'La dona de la seva vida', aquest Sant Jordi.

En un dels textos inclosos a Els còmplices, ‘Avorriment i impaciència en la lectura’, Enric Iborra distingeix entre dues menes de llibres que l’irriten: una és “els que no tenen cap interès per a ningú, ni tan sols per als qui els van escriure”, que fan que es desconnecti de la lectura i, a la fi, adormin; a l’altra hi figurarien els llibres que es comencen a llegir amb il·lusió i, al cap de poques pàgines, en comptes del goig que s’esperava, el que es va imposant és un malestar evident: l’autor diu ben poca cosa, el que diu no compensa l’esforç que s’hi inverteix i el text costa de seguir per culpa de “la imprecisió i la falta de concisió, els circumloquis, el to sibil·lític”. Un s’exaspera, és clar, i, com que la paciència té un límit, són uns llibres que es deixen córrer: és la conseqüència de saber meridianament que la literatura no sedueix pel que pugui tenir de literari, sinó per l’estricte entramat verbal del text en tots els nivells i en tots els angles. La seva absència avorreix i impacienta. Irrita.

No s’ha de considerar un fenomen exclusiu d’ara i aquí, i no és tampoc una característica que afecti únicament una llengua o una altra. Ha passat a tot arreu, a qualsevol època i en totes les llengües: la major part dels llibres que s’han publicat i es publiquen com a literatura no ho arriben a ser de veritat; fins i tot és dubtós que, en el fons, tots aspirin a ser-ho: hi ha els llibres dels autors que s’enganyen a si mateixos, i el valor que atribueixen a la seva obra no manté gaires punts de contacte amb el que en realitat és: l’exemple de la temporada seria L’home que va viure dues vegades, de Gerard Quintana, premi Ramon Llull 2021; hi ha els llibres dels autors que es conformen a enganyar el lector, i no és estrany que assoleixin èxit momentani perquè bona part dels lectors, sense l’oportuna formació del gust literari, busquen justament la quincalla que se’ls ofereix com a imitació d’una joia preciosa: en aquesta categoria qui guanya és La dona de la seva vida, de Xavier Bosch (a banda de ser el més venut per Sant Jordi, no l’avala cap premi, però si se’n concedís un a les dedicatòries el podria obtenir: “Als qui busquen. Als qui busquen i no troben. I, sobretot, als qui no busquen perquè ni tan sols saben que hagin de buscar ningú”); i hi ha, en fi, els llibres dels autors que combinen amb traça les dues anteriors possibilitats i s’enganyen enganyant: aquí, malauradament, es podria esmentar Tàndem, premi Josep Pla 2021, de Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany.

En aquests tres títols Iborra hi localitzarà unes quantes coses de les que l’impacienten en un llibre: “el dolorisme, el sentimentalisme, les bones intencions, el to de superioritat moral, la seriositat o la falta d’ironia (...), la incapacitat d’estar-se callat quan no es té res a dir”. També hi trobarà, encara que estiguin escrits en vers, un altre dels problemes que l’incomoden, “els poetes que parlen del sentiment inefable de l’absència”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >