Selecciona Edició
Connecta’t

L’amor desconegut de Brossa

Passeig per l’epistolari inèdit de 400 cartes amb Madelon Belle, que documenta l’avantguarda a Barcelona dels cinquanta i seixanta

Joan Brossa, en moto amb Madelon Belle, a la dècada dels cinquanta.
Joan Brossa, en moto amb Madelon Belle, a la dècada dels cinquanta.

"Si eres un trèvol, series la clau de l’aurora. / Si eres la suavitat, series el pes de l’aigua / Si eres la tristesa, series els dies i el temps. / Si eres un desig, series passió desplomada / Si eres la lluna, series una ala…”.

El poema d’amor més celebrat de Joan Brossa va néixer d’un amor real. A ella li va dedicar, sense dir el seu nom, els poemes de Cant i festa.

Era 1953 quan a l’abril arriba a Barcelona una noia holandesa per treballar a la companyia d’aviació KLM i engegar els vols a Brussel·les i Amsterdam. Madelon Belle, nascuda a Java, políglota, hispanòfila, era menuda, de cabells curts i arrisats, pòmuls rodons com panets quan somreia, i portava una carta de recomanació del director del museu d’Amsterdam a Joan Prats, promotor incansable del Club 49. Brossa, amb 34 anys, sense un cèntim, vivia al pis dels seus oncles al carrer Muntaner, explorador encara de la seva veu poètica, i sortia d’una efímera relació mantinguda el 1954 amb l’actriu Julieta Serrano; ella, jove, culta, lliure, esportista, mundana, ardia de gaudir la vida en un país del sud.

Versets (“Mueve esta palanca, lector curioso, y verás a Madelon buscando esposo”), dibuixos i composicions de tota mena (com un fotimer de “Te quiero” atapeïts i en totes direccions) eren freqüents en les cartes que Brossa va creuar amb Madelon Belle. ampliar foto
Versets (“Mueve esta palanca, lector curioso, y verás a Madelon buscando esposo”), dibuixos i composicions de tota mena (com un fotimer de “Te quiero” atapeïts i en totes direccions) eren freqüents en les cartes que Brossa va creuar amb Madelon Belle.

Quadern ha pogut llegir l’epistolari complet entre Madelon i Brossa, 400 cartes donades per la Fundació Brossa a l’arxiu del Macba i magníficament inventariades per Llorenç Mas, un testimoni extraordinari no només per a l’estudi del pensament literari i la biografia sentimental de Brossa, sinò també per documentar el dia a dia de l’avantguarda a Barcelona entre 1953, quan s’inicia la correspondència, fins a 1963; baldament hi hagi algunes missives posteriors, doncs l’amistat entre tots dos va seguir després del trencament amorós i que Brossa trobés en Pepa Llopis l’amor de maduressa.

Fins ara només Glòria Bordons les havia fet servir al pròleg del llibre de bibliòfil Joan Brossa, Entre la imatge, el gest i la paraula (Enciclopèdia Catalana). Com va influir en Brossa? “És curiós —diu Bordons—, perquè a partir de Julieta Serrano va escriure dos llibres, i, en canvi, pròpiament sobre Madelon, cap: li va dedicar poemes, però un llibre sencer escrit a partir de la seva relació en els millors moments, no. I més quan la primera relació va ser una ‘foguerada’, per dir-ho amb paraules del poeta, i, en canvi, la de Madelon fou més permanent i profunda”.

“Ella —afegeix Bordons— va ser una porta oberta al món en uns anys en què aquí l’ambient era molt tancat, una persona a qui podia parlar del que feia, tant teatre com poesia, i amb qui podia compartir els seus processos creatius”.

Brossa amb Madelon Belle, en data indetermnianda.
Brossa amb Madelon Belle, en data indetermnianda.

Les cartes no estan datades i no s’han conservat els sobres. Madelon i Brossa viuen moments de felicitat i neguit, una muntanya russa d’humor, amor, separacions i retrobaments. Quan ella torna a Amsterdam, sembla un adeu definitiu. Brossa, esquinçat, tot sol a la petita cambra del seu pis, amb la butxaca dels pantalons foradada, sentint la desagradable olor de gas de la cuina, escriu, sempre en castellà, que “todo es inútil y supremo. Tengo la sensación de que me invade el mar y sonrío a la espuma de las últimas islas. Estoy atado por muy pocas cosas. Una de ellas es tu amistad”. O demana “si tiene que ser como flor de luz en un instante”. El seu castellà està farcit de faltes d’ortografia, i quan ella li ho retreu, respon amb humor: “Tienes razón al decir que escribo muy mal el hispánico idioma. Hago una infinidad de catalanadas y a serte su excelencia —franco— me regocijo (¡qué fea palabrota hispánica!) de ello. Ya sabes (como eso de las ‘v’) que —perdona— es un idioma que me revienta”.

L’hostessa i el poeta viuen una muntanya russa d’humor, amor, separacions i retrobaments

Brossa li envia poemes i fa nevar les seves cartes amb tota classe de noms carinyosos: “Errante estrella mía, princesa de las 25 clases de setas, pan de los ángeles, molino azul, plata de Amsterdam, llamarada del corazón, rayo de sol, amor mío, brasa de la aurora y del atardecer, bosque mío que hago crecer sobre las estrellas…”, anhelant la seva tornada. “Tengo ganas de hacerte el amor. En nadie que no seas tú, amor mío, puedo encerrar este relámpago mío de ahora” i persistint: “Eres mi amor, brillando ante mí con tu herida de menguante luna. Tienes que venir”.
Brossa explica a Madelon les seves relacions amb els membres de Dau al Set, que ja havien començat a distanciar-se i que aviat deixarien de ser un grup d’amics. Ell conservava encara la vella amistat gairebé diària amb Tàpies. Quatre anys abans, el 1950, quan Tàpies era a París, aquest li havia escrit: “Precisament ara és quan m’he donat compte de la importància que té la teva amistat per a mi, i penso fer tot el possible per conservar-la, encara que, sigui pel motiu que sigui, tinguéssim d’estar anys sense veure’ns”. I una altra, el 1951: “Pensa que no tothom té la teva intuició poderosa, amic Brossa. (T’has convertit en una illa immensa per la teva intel·ligència, però també t’has carregat de responsabilitats)”.

París havia estat un punt d’inflexió per a Tàpies: “Tots aquells temptejos i problemes per sortir d’aquella atmosfera en què estava submergit s’han anat aclarint. Buscava desesperadament renovar els meus quadres quan era jo el que tenia de canviar. I he canviat. Tot el demés va venir sol”.
Tàpies va començar de seguida a fer-se un nom internacional. Brossa s’havia quedat a Barcelona, on sap com teixir relacions per promocionar l’escultor Moisès Villèlia, i els pintors Manolo Miralles i Antonio Saura, però no si es tracta d’ell, i escriu: “Qué horrible cuando pienso que la obra esta ahí, pues existe, en las catacumbas de las carpetas, cargada de alta tensión y que sólo tocando unos resortes secundarios, justos, serían recibidas sus señales”. Això davant la impaciència de Madelon, que l’incita a fer el salt, però ell s’hi resisteix: viu de vendre llibres i s’inventa una obra. “El protagonista es un artista puro e inflexible. Su mujer le zarandea porque le encuentra inadaptado y orgulloso: ella le hace ver lo inadecuados que son los límites de su forzada isla. ‘No son prácticos —aunque los admiro— tus puntos de vista, querido Loevborg’, le dice en el primer acto (…) Él es independiente. Su libertad es la primera condición de su vida. Para él no hay fórmula de ascender sin independencia”. Són cartes escrites com un mar de lletres sobre fràgil paper avió, gairebé transparent, on Brossa signa amb dibuixos d’estrelles, sol i llunes i amb el perill que ella les faci servir de paper de fumar, i se les fumi i el fum de la cigarreta espesseeixi encara més la boira.

El gust de Brossa pel 'collage' i el dibuix ja es plasma en moltes de les missives que envià a Madelon de 1954 en endavan.
El gust de Brossa pel 'collage' i el dibuix ja es plasma en moltes de les missives que envià a Madelon de 1954 en endavan.

El poeta li descriu quines joguines i artilugis de prestidigitació li regalen els seus amics per Reis, els nous jocs de mans que ha après, el joiós canvi de vida que li suposa anar-se’n a viure a un àtic del carrer Balmes amb terrassa (“en estos dominios me siento a salvo y capaz de montar un cielo para ti, amor mío”), la impossibilitat d’acceptar una feina com a enquestador que hauria millorat les seves finances, el ferm compromís moral amb la seva obra sense concessions: “El porvenir no me preocupa, si puedo luchar con lo mío”.Ai, si ella volgués fer-li de gestora. Perquè Madelon no és com les noies espanyoles educades en el nacionalcatolicisme. Juga al tennis, fa equitació, esgrima, freqüenta festes, platges i piscines, li agrada el luxe, viatjar. Canvia de feina, una agència de viatges a Mallorca i Lloret, la Pan-Am, manté relació amb altres homes, perquè no en té prou que Brossa li digui: “Yo tengo mucha cosa dentro y por eso, quizá, no necesito tantas cosas fuera”. Si l’obra de Tàpies, Miró, Saura i Millares no perd autenticitat per tenir parella i fills, per què no ell?

Brossa li explica les obres que està escrivint, 22 odes, una dansa i un sonet, cada poema amb una forma estròfica diferent, i el seu teatre de revolta, poesia escènica que superarà Beckett (“Beckett es la máscara, yo la mueca”) i Ionesco. També, El Rellotger, Or i sal. “La obra que escribo ahora aún no tiene nombre, lleva una cita de Buda que dice ‘no sumerjas la mierda de tu pensamiento en lo insondable’. Se me sugirió hace varios días. Creo que hice un ejercicio de meditación demasiado intensamente y pasé toda una mañana algo así como si no lograse volver al estado de vigilia”.

Moral estricta en l’art

Una altra té “tres actos con un hilo emocional que los une, aunque en cada uno se plantea un problema distinto, cada uno podrá representarse como una pieza independiente (…) El primero será la historia de dos amigos uno de los cuales falla. (…) El segundo acto pasará en el siglo XVI y será el problema del fulano que inventó los juegos de manos con cartas, y la Inquisición le toma por brujo y quiere condenarle (…) El tercer acto tratará el trágico problema de un hombre que descubre la manera perfecta de matar dragones, pero claro se jode toda la vida porque no hay dragones que matar”). La copa del sol, una farsa política, serà irònica i tràgica, dos extrems d’una mateixa línia, on “pienso satirizar a fondo el intelectual burgués catalán (español) de hoy. Jóvenes y viejos”.

A les cartes també hi ha havia referències al fet artístic, amb el grup Dau al Set com un dels eixos. ampliar foto
A les cartes també hi ha havia referències al fet artístic, amb el grup Dau al Set com un dels eixos.
L’estricta moralitat de Brossa amb l’art fa que jutgi severament el fotògraf Leopold Pomés: “Nuestro amigo Pomés me da miedo (en realidad lo que me da es pena). Sólo piensa en hacer dinero, de fotografías comerciales, de publicidad y cosas por el estilo (…) Parece ser que Portabella es el productor de la interrumpida película de Pomés, y también es posible que este sarampión utilitario provenga de él. (El peligro es que no sea sarampión y ahí se quede).

L’amor desconegut de Brossa

Yo les veo poco, pero una de las cosas que me horrorizan más es pensar que pueda caer en el estado que ellos están ahora: el burgués y el snob”. Això ho deia pels anuncis de Pomés del conyac Osborne, quan la televisió ja havia entrat a Espanya. Abans, el 1956, ell havia provat fortuna a París, des d’on descriu a Madelon l’exaltament que li havia produït el museu Guimet d’art oriental, i el 1957 i 1959, l’entusiasme de conèixer Millares i Saura durant les exposicions que van fer a la Sala Gaspar, o “el berrinche de Cuixart con el premio [CARNEGIE]a su primo (...)[TÀPIES] modestia Cuixart aparte”. I després, el 1960, la felicitat de participar amb Joan Miró a un text del catàleg de Poètes, peintres, sculpteurs, a la galeria Maeght.

També comenta problemes de censura, hilarants accions espectacle a casa de Santiago Farré, la miserable Espanya franquista (“España es un imperio hacia Dios”), o per què no va a sentir una peça de Mestres Quadreny sobre el Cid: es fa en un centre falangista, és una obra antiga i “porque a mí el Cid me toca los cojones a grandes dosis”.

Amant ja del il·lusionista Frégoli, li envia cartes simulant que escriu, ancià, el 1997, casat i amb un fill que aspira a ser militar, o fent-se passar per una crítica d’art, un cronista de societat, Carmen Polo de Franco o Francesc Català-Roca. Fins i tot es transvesteix d’ella mateixa, per explicar-li a ell, a Brossa, que entengui que ha conegut un home, del qual està enamorada, però que ell l’ha deixat per casar-se amb una altra dona i, malgrat l’engany, sap que si ell torna, no ho podrà evitar, una força interna superior a la seva voluntat li farà precipitar-se alegre als seus braços.

“Miró es a quien más respeto; es un ejemplo, y tú eres mi amor”

J. Massot

Joan Brossa fa partícip Madelon del que fa, una espectacular manera de conèixer la vida cultural barcelonina del moment, com demostren aquests fragments diversos.

Amb Duchamp a Barcelona. “Marcel Duchamp, el célebre enfant terrible de Dadá, ha estado en Barcelona. Ayer fuimos a verle unos cuantos —demasiados—. La cosa terminó en una cena que desgraciadamente no pudo ser lo suficiente íntima para poder hablar a fondo con él (…) Duchamp tiene 70 años. Sigue igual, o sea, que es ahora un viejecito terrible. Siente un desprecio total por el artista. Ser pintor dice que es ser inocente e idiota. Él busca, busca… La pintura no le sigue interesando ni como medio para llegar a un fin, al cual es lícito llegar por el camino que más le plazca. Viviendo simplemente, por ejemplo. Por lo tanto él sigue sin estar ligado a nada. (Sólo hay un desliz en su vida: está casado y tiene un hijo!). No hace nada y para matar el tiempo juega al ajedrez, que define como ‘excelente actividad cartesiana’. Cuando alguien le habló de ajedrez, sus ojos brillaron. El tipo es muy interesante; enseguida te das cuenta que es muy inteligente y que va en serio (…). En la cena estaba Portabella (es de una altivez insoportable)”.

Gavardina o llibres. “No llevo gabardina este año, no tengo frío. Y si quiero tener un minimo de independencia para escribir algo, no puedo ahorrar nada con los gastos que tengo. Te lo dije, entra el doble de dinero pero tengo aún menos. Y si algo me queda, preciso más de libros que de gabardinas más o menos elegantes. (…)
Al fin conocí a los de El Paso (exceptuando a Feito, que no ha venido). También había la mujer de Millares y del hermano de Saura (que creo que es un buen cineasta loco por lo social). Son buenísimos elementos. Su obra es brutal y tierna y, en conjunto, da un impacto. Impresiona la coherencia del grupo (obra y hombres todo es auténtico y de gran alcance). Me quito el sombrero. (…) Teixidor leyó unas notas que publicará en Destino. No están mal dentro del conservadurismo burgués que caracteriza a Teixidor y ese no querer jugársela nunca, típico del intelectual llamémosle colaboracionista de ahora”.

Un teatre de revolta. “Es curioso que la libertad formal, que se acepta normalmente en plástica, cause tanto desconcierto en el teatro. (…) Desmitificar me parece básico. Y en mi obra se realiza a fondo. Eso tampoco lo perdona la gente. Aquí estamos acostumbrados a la medianía. No olvidemos que para llegar a un lugar desconocido hay que pasar por paisajes desconocidos. No dudo que guste o no, mi obra es un paso adelante, entendiéndola como obra de revuelta, no de revolución. El arte de revuelta desmitifica y denuncia. El arte de revolución fija la solución y el camino. En nuestra sociedad actual es más útil practicar el primero. Para la real efectividad del segundo faltan aún organización y medios. Me preparo para realizarlo”.

Goytisolo, esnob. “¿Sabes? ¡Qué chasco me llevé! [Luis] Goytisolo me invitó a un coctail con motivo de la puesta en venta de su novela premiada. Yo creí que era una fiesta íntima, entre amigos, y fui con los Farré. ¡La reoca en coña! Una verdadera fiesta mundana (las conoces). Desde Galinsoga hasta Ignacio Agustí pasando por toda la pléyade de poetas y escritores oficiales y novelistas de turno, con niñas cursis y mamás cursis y niños repipi y maricones (y una nube de fotógrafos retratando vanidad en masa).
Se celebró en el restaurant La Rotonda de la Avenida del Tibidabo nuestro y el acto era pagado y presentado por el editor Seix y Barral. (No fallaba Barral bebiendo coctail con un lacito precioso bajo sus barbas.) ‘Esto más que una puesta en venta parece una puesta de largo’, dijo el propio Goytisolo. En fin, algo íntimo pero al revés. ¡Uf! Saludé a Goytisolo y salí pitando en seguida que pude. Me sentó bien el aire de la calle. Whitman, maestro mío, ¡qué razón tenías! ¡Qué poca carne corre para tanto caldo! ¡Poesía, amor mío, de qué manera diferente te quiero yo! ¡Huid, vanos espectros! ¡Moscones intelectuales, mierda de la mierda! Recuerdo aquellos versos de Neruda a este propósito: Vivimos entre fieras, cantando, y cuando tocamos / un hombre la materia de alguien en quien creíamos / y éste se desmorona como un pastel podrido…
‘Podredumbre y ratas’. Nada más. El aire tiene más consistencia. Limpia la noche”.

L’exemple de Miró. “A Miró ya le conocerás: yo también lo deseo. Y el que Miró se interese por cierta gente joven, ¿no es un signo de su vitalidad? Se aprende mucho pensando en el caso de Miró, a quien si me aprietan mucho consideraría algo así como mi maestro. El otro día lo estaba pensando. Miró es quizá quien más respeto y admiración me inspira. Es un ejemplo. Es el ejemplo. Y tú eres mi amor”.

A partir de 1961, quan estrena Or i sal al Palau de la Música i al Romea, les cartes comencen a ser menys freqüents. Madelon fa que Camilo José Cela li publiqui el guió Foc al càntir a Papeles de Son Armadans en traducció de Pere Gimferrer i que no repliqui al ressenyador de Destino que ha criticat La jugada. Però la relació s’apaivaga. Madelon es va casar el 1973 i Brossa va trobar la parella que l’equilibrava en Pepa Llopis.[LUIS]

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >