Selecciona Edició
Connecta’t

El gravat català s’empodera

El galerista i historiador Artur Ramon coordina per a Enciclopèdia Catalana un llibre de gran format en el qual reivindica l'obra gràfica com un art major

'Anacoreta', de Marià Fortuny, cap al 1869, un dels gravats seleccionats per Artur Ramon entre els seus preferits.
'Anacoreta', de Marià Fortuny, cap al 1869, un dels gravats seleccionats per Artur Ramon entre els seus preferits.

A Catalunya existien monografies dedicades a autors i col·leccions de gravats, però fins ara no hi havia un treball en el qual s'estudiés el gravat català de manera global. L'historiador i galerista Artur Ramon ha coordinat el volum L’art del gravat català per a Enciclopèdia Catalana, en el qual s'ha posat fi a aquesta llacuna. Es tracta d'un llibre de gran format i impressió molt cuidada en el qual es fa un repàs cronològic dels gravats creats a Catalunya des del Renaixement fins a l'actualitat. El llibre, en el qual col·laboren altres experts en aquest art del paper i la línia, reuneix unes 200 imatges d'un centenar d'artistes. “Hi havia llibres específics, però no una obra transversal, des de les primeres xilografies fins avui, i menys amb aquesta dimensió entre científica i divulgativa”, explica Artur Ramon, que no va dubtar a afrontar el repte després de veure com a Enciclopèdia consideraven el gravat com un art comparable a la pintura gòtica o a les avantguardes. “A Espanya sempre s'ha considerat un art menor, espero que la cosa canviï”, afegeix.

L'expert en dibuix i gravat dels segles XVII i XVIII i en autors com Piranesi, ha reunit un grup d'especialistes –“era impossible assumir un repte així tot sol”–, entre els quals hi ha Rafael Cornudella, Francesc Fontbona, Albert Martí, Maria Mercè Casanovas, Joan Maria Minguet, Ricard Mas o Albert Mercadé, realitzant un llibre que, a partir d'ara, serà un referent: “En realitat és una molt bona introducció; un mapa que et convida a aprofundir en temes més concrets”, explica Ramon, una obra que s'ha fet en ple confinament, cosa que ha dificultat la feina.

Una de les làmines de la 'Máscara reial', de Francesc Tramulles i Pasqual Pere Molas. ampliar foto
Una de les làmines de la 'Máscara reial', de Francesc Tramulles i Pasqual Pere Molas.

En aquest treball apareixen artistes molt coneguts, com Fortuny, Nogués i dels moderns, Dalí, Miró i Picasso o Dau a el Set, al costat d'altres de menys renom, com Joan Brotat i Armand Cardona. “Volíem trencar el cànon en el món del gravat posant al mateix nivell les avantguardes amb d'altres dels quals no es parla”. A més, “com que està escrit al segle XXI no hi ha distincions de gènere i s'inclouen dones gravadores poc conegudes o considerades com a dones de…, com Maria Girona, associada a Ràfols Casamada, o Esther Bosch, a qui li va passar una mica el mateix. També hi són moltes de les actuals, com Susana Solano, Rosa Vives, Amèlia Riera o Eulàlia Grau, i això crec que és una aportació important”, subratlla.

El coordinador destaca també el capítol d'Albert Mercadé, en el qual es veuen els tallers dels artistes, cosa que ajuda a entendre el difícil procés de creació de les seves obres, com el de Josep Guinovart, Miquel Barceló, Frederic Amat, Perejaume i Plensa, entre d'altres.

Per a Artur Ramon, un dels moments més destacats es viu al segle XVIII: “En concret amb l'obra magna la Màscara reial, realitzada per Francesc Tramulles i Pasqual Pere Molas davant de l'arribada a Barcelona de Carles III. És un punt d'inflexió perquè fins llavors aquí els gravats eren obres devotes amb sants i estampes”. Un segon moment és el protagonitzat per “Marià Fortuny, que, juntament amb Dürer, Rembrandt, Goya, Piranesi, Picasso, Miró i Dalí, és un dels millors, amb obres com Anacoreta, realitzada al voltant del 1869. Com a gravador és meravellós, però no està valorat a escala internacional. Sempre se n'ha fet una lectura com a virtuós i descriptiu, i no com un precursor de l'impressionisme”.

'El braman', de Joan Miró, del 1978.
'El braman', de Joan Miró, del 1978.

Pel que fa al col·leccionisme assegura que existeixen a Catalunya grans col·leccionistes, com Antoni Gelonch i Vicenç Furió (amb una exposició de part de la seva col·lecció oberta al Centre Cultural Terrassa fins al 9 de maig) i molts anònims que construeixen les seves col·leccions a poc a poc. “Però són pocs, tenint en compte els que hi hauria d'haver”, apunta. Té a veure amb la tradicional consideració d'art menor. “Tampoc les institucions públiques es bolquen amb l'obra gràfica. El fons del MNAC és extraordinari, però es veu poc. L'última exposició temporal crec que va ser fa més de 10 anys. En aquest sentit és de lloar la feina d'alguns galeristes que fan una tasca de substitució institucional, on hi ha més continuïtat i aposta. No és una crítica, és la realitat”.

Artur Ramon considera que el mercat de l'art contribueix a fer que hi hagi nous col·leccionistes. “És més assequible un bon gravat que un mal oli i es pot construir una bona col·lecció amb pocs diners. Un gravat bo de Fortuny pot costar entre 1.500 i 3.000 euros, però hi ha gravats de menys de 100 euros, preus irrisoris, fa com pena i tot”. El que no és tan barat és aquest llibre d'Enciclopèdia, ja que el seu preu ronda els 1.000 euros, malgrat això ja se n'han venut més de 300, segons Ramon. “No és fàcil comercialment vendre un llibre així, però ha funcionat molt bé”, rebla.

Un dinar amb Pepe Serra

En una de les seves intervencions setmanals al programa Aquí, amb Josep Cuní, de Ràdio Barcelona, Artur Ramon va carregar contra el MNAC assegurant que l'exposició Intrusos, en la qual obres del museu i de la Fundació Suñol dialoguen, no li agradava. “Crec que no aporta res. Vaig dir el que pensava i coses de sentit comú, com que no em semblava bé que Sergi Aguilar [director de la Suñol] escollís una de les seves obres per a la mostra i no una altra d'un artista. Però lamento la repercussió que van tenir les meves paraules”. Tanta que Pepe Serra, el director del MNAC, es va enfadar i li va contestar. “No hi ha cap problema. Potser ha creat un cert distanciament que no és bo per a ningú. Em sap greu que una opinió crítica causés aquest enrenou, però miro al futur i la meva intenció és recuperar la bona sintonia”. Aquest dijous dinen junts.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >