Selecciona Edició
Connecta’t

Primera Persona celebra la seva última edició deixant ‘Cicatrius’

El festival de relats de vida tanca el 15 de maig al CCCB una singladura amb més de 200 convidats i 10.000 assistents

Julieta Venegas al Primera Persona del 2019, al CCCB.
Julieta Venegas al Primera Persona del 2019, al CCCB.

Eren moments irrepetibles en què escriptors i artistes, com si fossin a la butaca del menjador de casa o al racó d'un pub amb els amics, abaixaven les barreres i es confessaven davant de centenars de persones, de manera paradoxal en una fresca i íntima comunió. “Són instants excepcionals, sí, que s'han de cuidar molt en els preparatius i durant les trobades i abans d'esgotar fórmules o repetir-les, és millor deixar-ho”, argumenta a aquest diari l'escriptor Miqui Otero, un dels comissaris-confessors, juntament amb el seu col·lega Kiko Amat, del festival Primera Persona. Justifica així que la convocatòria del 15 de maig (la novena, amb l'epígraf Cicatrius) sigui l'última edició d'aquesta iniciativa de relats de vida, que ha anat acollint el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

Jo soc el meu heroi era l'epígraf que portava la primera cita, el maig del 2012, en la que seria una de les primeres propostes del flamant espai del Teatre del CCCB. Es pretenia analitzar el llavors encara no hegemònic relat narrat en primera persona a través de protagonistes seleccionats “pel valor emocionalment honest, pur, cru i humorístic de les seves històries”, deia el cartell. Més de 200 creadors i 10.000 espectadors després, la profunditat emocional i els retalls d'intimitat que s'han anat dipositant entre moments musicals i xerrades i entrevistes ha estat notable.

Julieta Venegas, Vivian Gornick, James Rhodes i Renata Adler han estat alguns dels rutilants noms que han passat per aquest peculiar confessionari, que va arribar a tenir miniedició a Madrid. Otero té entre el més idiosincràtic del que ha estat el Primera Persona la presència, ja en la primera edició, de l'escriptor jueu establert als EUA Jonathan Amer, pels “preparatius previs en els quals es va posar en escena una mena de majordom com el que reflectia l'autor a les seves novel·les humorístiques perquè xerrés amb ell”; o la iniciativa musical que va implicar Robert Forster amb una banda de músics diversos de Barcelona que es va formar sis dies abans perquè actuessin junts; o la descàrrega d'humanitat que va desprendre la trobada entre José Luis Cuerda i Eduardo Mendoza el 2015.

Segell personal dels comissaris

Amb por que aquella excitació i atmosfera inicial s'anés diluint o el format s'adulterés, els comissaris han decidit deixar-ho aquí. “Quan vaig començar tenia 30 anys i ara en tinc 41”, fixa Otero, conscient també del desgast de l'impuls i de l'excitació inicials, necessaris per buscar sempre moments irrepetibles. Des de la direcció del CCCB ni es planteja la continuïtat de l'esdeveniment amb altres directors: “És una història d'èxit, però té el segell molt personal dels seus creadors”, resumeix. En qualsevol cas, el comiat serà notable, amb una edició especial a l'aire lliure al Pati de les Dones del CCCB. Amb el fil conductor de la monologuista Oye Sherman (María Rovira), la jornada única del Primera Persona (novena edició presencial, desena convocatòria si es compta l'edició indoors del 2020, que, per la pandèmia, va quedar reduïda a la intervenció digital de la pensadora Jia Tolentino i de l'escriptora Rachel Cusk) comptarà amb el poeta i cantant David Caño (premi Jocs Florals 2019 i membre del grup Ovidi4), la periodista i escriptora Anna Pacheco (Listas, guapas, limpias) i la il·lustradora peruana Rocío Quillahuaman, entre d'altres. La seva experiència davant de les cicatrius, ja siguin físiques o espirituals, serà el cordó umbilical. Hi haurà una desena d'intervencions en total, en una jornada que culminarà l'actuació del barceloní Joe Crepúsculo (Joël Iriarte).

Com a final de festa, el mateix dia 15 es podrà descarregar, des del web del CCCB, una publicació amb una vintena de treballs d'altres creadors: textos, cançons i vinyetes reflexionant al voltant de cicatrius. “La cicatriu és el record d'alguna cosa que ens ha fet mal, i ens ha fet diferents, però també la prova que en realitat ho tenim controlat, que aquesta ferida ja no sagna”, descriu Otero. Per a Amat, la publicació és “el teló del Primera Persona, l'últim gag per poder endur-se'l a casa”, on sempre ha semblat que niés el festival.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >