L’emoció de la Lliga aparca els diners de la Superlliga

La Superlliga europea s’acabarà fent, segurament més d’hora que tard, ves a saber amb quin nom i quants equips, però el torneig difícilment té aturador, llevat, esclar, que abans la pilota rebenti de tan inflada com està. No hi ha al món un esport que tingui més audiència i mogui més diners; només cal veure com els empresaris nord-americans compren clubs europeus després que el futbol no acabi de consolidar-se als Estats Units, o com a mínim no té l’impacte del beisbol, l’NBA o l’NFL.

Els clubs, que són els que paguen els jugadors i els han de cedir a les seleccions, estan farts de la UEFA i de la FIFA, d’organitzacions i d’intermediaris panxacontents, també de gent que viu del cuento o del momio. Els més rics són els que estan més emprenyats perquè estan carregats de deutes de resultes de la pandèmia, ja que han deixat d’ingressar molts calés pel fet de tenir l’estadi i les instal·lacions tancades, sense possibilitat de generar diners fora del camp.

No han patit tant els clubs mitjans i petits, perquè ja tenien bona part del pressupost cobert amb els ingressos procedents de la televisió. Als clubs grans ja els va costar que el repartiment dels diners ingressats pels drets televisius es fes d’una manera més solidària. Per tant, és fins a cert punt raonable que ara reclamin més calés que mai, i la millor manera que tenen es muntar un torneig tancat entre ells, sense necessitat de cap administrador.

Manen el mòbil i el comandament de televisió perquè les entrades són molt cares i la informació val massa diners

El problema és que ho han fet a la seva manera, com a adinerats que són, sense donar explicacions, convençuts que el fi justifica els mitjans. No es pot actuar de manera furtiva i improvisada, i menys quan es vol vendre un torneig tan grandiloqüent. La Superlliga no estava encara prou treballada ni definida, que se sàpiga no s’havia negociat ni amb la televisió ni amb els patrocinadors, i només se sabia que hi havia un inversor disposat a posar uns calés que venien molt bé al Madrid i al Barça.

Laporta ha de pagar deutes i Florentino volia estrenar torneig, camp i equip, tot d’una vegada, per transcendir més que Bernabéu, suficient perquè volgués capitalitzar l’anunci al Chiringuito. Els egos i les filtracions van precipitar els esdeveniments i el projecte està ara mateix congelat, perquè el futbol a Europa no funciona com a la llotja del camp del Madrid. Els anglesos van girar cua després que ja no s’hi haguessin apuntat els alemanys. No es pot menystenir la Bundesliga i ja se sap del poder de la Premier.

Als anglesos els preocupa relativament qui són els amos dels clubs, els que s’ocupen del negoci, a canvi que no els toquin el joc, o sigui el camp, la pilota i la rivalitat, com es va veure sobretot a Londres. “Quan no hi ha relació entre esforç i recompensa no es pot parlar d’esport”, va dir Guardiola, ara entrenador del Manchester City. Tècnics i jugadors es van posar majoritàriament de part dels aficionats, per més que cada cop se sentin més menystinguts davant els fans, els clients o els consumidors.

Manen el mòbil i el comandament de televisió perquè les entrades són molt cares i la informació val massa diners, de manera que s’imposen l’opinió i l’entreteniment. No fa falta ni tenir els drets del partit per fer bullir l’olla a la indústria periodística. Tampoc s’ha tingut en compte l’opinió dels futbolistes. Al cap i a la fi, no s’han respectat les essències del futbol, un esport popular i universal, a través del qual molts han conegut Europa i que ha ajudat a vertebrar països amb la competició de lliga.

Europa no és América i els diners fugen de la incertesa, quan el futbol és sorpresa, emoció i meritació. Ara mateix la Lliga s’ha posat tan interessant que costa pensar en la Superlliga. El futbol ha d’evolucionar i les competicions continentals s’han de poder millorar sense necessitat que el nou torneig faci oblidar la Champions, la Recopa, la Copa de Fires i la Copa de la UEFA. La llegenda del Barça s’ha construït també amb la Copa de les ampolles de 1968, la Recopa de Basilea de 1979 o el 0-5 de Madrid.

Els comptes es poden millorar igualment si es controlen o s’eliminen les comissions dels traspassos i es rebaixen les fitxes dels futbolistes. Jugadors com De Bruyne o Kimmich ja han negociat les seves renovacions sense necessitat de cap agent. La pandèmia ha fet molt de mal, però ha estat utilitzada també com a excusa per dissimular la mala gestió de molts clubs després de fer fitxatges innecessaris i engreixar el vedell d’or en un món ple de vanitat i arrogància, necessitat de jugar finals i partits si cal a Dubai o Miami.

Es pot millorar i evolucionar sense necessitat d’humiliar o menysprear, simplement essent conseqüent amb les regles del joc del futbol, conegudes arreu del món sense necessitat de ser divulgades ni publicitades. La precipitació ha jugat en contra d’un projecte que fa temps que es va coent i que segurament acabarà quallant d’una manera o altra. Ara mateix, però, s’ha vist que els rics no es posen d’acord perquè els fa por la resposta dels pobres, que prefereixen ser innocents o ingenus a ser ignorats.

Per més que solament vulguin jugar entre ells sense parar, els rics no sempre són els més bons ni tampoc els millors, sí els que tenen més audiència i els més vistos fins que no avorreixin.