Selecciona Edició
Connecta’t

Victòria Camps: “L’obligació de cuidar ens afecta a tots”

La necessitat d'atendre els més vulnerables ocupa el nou assaig de la filòsofa, una preocupació que la pandèmia ha col·locat al centre de la cultura contemporània

Victoria Camps
Victoria Camps

Hi ha una pregunta kantiana que, segons Victòria Camps, continua vigent: què he de fer? Sense ella, afegeix, no hi ha ètica possible. Des de finals del segle passat, l'ètica ha guanyat pes en la filosofia. No en va es parla d'un “canvi ètic”. Apareix en corrents tan diversos com el neomarxisme de l'Escola de Frankfurt i el neoaristotelisme d'Alasdair MacIntyre. Entre els pensadors espanyols destaquen Javier Muguerza i Adela Cortina, a més de Victòria Camps (Barcelona, 1941), catedràtica emèrita de Filosofia Moral i Política a la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu últim llibre, Tiempo de cuidados(Arpa), planteja la necessitat d'una ètica basada en el deure. Part de l'evidència que la cura als altres, que abans es considerava un tema familiar i reservat a les dones, s’ha de veure com un deure i un dret públic. El llibre assumeix que s'han produït canvis socials evidents com l'emancipació de la dona i l'augment de la longevitat. Per això fa atenció a la vellesa, la solitud i la mort.

“Parlar d'ètica és parlar, sobretot, de deures”, afirma la filòsofa en una entrevista a la seva casa de Barcelona. El canvi ètic es va centrar primer en el contingut de la moral, però poc a poc va anar centrant-se en l'ètica aplicada: “Apareix en pensadors com Rawls Habermas i fins i tot en la majoria dels postmoderns. Es tracta de l'ètica de les professions: la dels negocis, la bioètica, la de la comunicació. Atén el deure d'algú en el conjunt de la seva activitat” sense perdre de vista que l'ètica sempre té lloc en relació amb l’altre; en aquest sentit, el deure s'agermana amb el dret.

“No es pot parlar de deures sense tenir en compte que hi ha drets que han de ser garantits”, assenyala Camps. “Perquè el dret rebre la cura sigui efectiu, algú ha de tenir el deure de cuidar. Un deure que ens afecta a tots. La cura implica sempre un altre”, ja sigui per rebre-la o per donar-la. Queda per decidir qui ha de garantir la satisfacció d'aquest dret.

Victoria Camps a Sant Cugat del Valles.
Victoria Camps a Sant Cugat del Valles.

“En la societat patriarcal es dona per descomptat que és obligació de la dona, dins de la família. Avui la cura és un valor nou, no sempre reconegut. L’ètica tampoc li havia fet atenció perquè tenia lloc en l'àmbit domèstic. No era un treball considerat productiu i, per tant, tampoc remunerat. Quedava en el món del reproductiu. És just? No. Precisament l'ètica de la cura insisteix que l'obligació ens afecta a tots. La cura estableix una relació molt personal i per això no pot quedar només en mans dels poders públics”. L'Administració, sosté Camps, té obligacions respecte a la protecció de les persones que necessiten ser cuidades, però no pot ser-ne l'única responsable. “La cura dels nens implica els pares. Hi ha cangurs, guarderies, escoles, però els pares també hi intervenen. Cuidem els nens, la gent gran, els malalts, els discapacitats, els dependents”.

“En la cura a la gent gran”, segueix, “s'ha improvisat molt, com s'ha vist amb la pandèmia. La cura a la infantesa es va anar encarrilant fins a l'escolarització universal (als estats de benestar, és clar)”. No passa el mateix amb els dependents, terme que prefereix en lloc de “gent gran”, perquè “l'edat no defineix la necessitat de cures. Tendim a quantificar i això dificulta les coses. A partir dels 65 anys una persona ja és vella i es jubila. No. Depèn de molts altres factors. En la pandèmia hem considerat els més grans com un col·lectiu homogeni. Però hi ha elements més determinants, com la salut.” Especialment quan l'individu es troba sol.

Hi ha solituds molt diferents. A Camps la preocupa especialment la solitud al final de la vida. “Hi ha persones que viuen soles per decisió o per les circumstàncies, però que es valen per si mateixes. Aquesta solitud no és greu. Al final de la vida sí, sobretot si va acompanyada de pobresa o dependència, que l'agreugen”.

La vellesa no és un tema freqüent entre els filòsofs. A la societat tampoc li agrada parlar-ne. Com va dir Jonathan Swift, “tothom vol viure molts anys, però ningú vol arribar a vell”. Una excepció és Simone de Beauvoir: “El seu llibre La vellesa és, des d'una perspectiva filosòfica, el més complet. La vellesa és una situació silenciada. No se’n parla. Tampoc de la mort, tot i que els filòsofs se n’han ocupat una mica més. De la vellesa, amb prou feines. Potser perquè és un problema actual”, encara no assumit com a tal. Algunes lleis recents inclouen la perspectiva de gènere, però no la d'edat. “Hi ha lleis sobre la vellesa, però no hi ha una perspectiva des de la vellesa”, per això no es té en compte la necessitat de la cura. Si es tingués en compte podria, tanmateix, canviar la perspectiva social.

Es pensa en l'individu com un ésser “racional i autònom”. No és així: “Som interdependents. Naixem dependents i ens convertim una altra vegada en dependents quan s'apropa la mort. I al llarg de la vida ho som també en ocasions. La modernitat no ha tingut això en compte”.

La cura dels ancians va quedar relegada a les famílies o a la caritat: “Els primers asils els gestionaven les esglésies, després les entitats benèfiques. L'Estat va tardar molt a entrar-hi i encara estem lluny de tenir l'assumpte resolt”, però la cura dels dependents no és cosa de la caritat, sinó de la justícia, de la qual només es pot fer càrrec l'Estat. “Els individus podem practicar la caritat, però no aplicar la justícia. De la cura, en canvi, podem i hem de fer-nos càrrec tots. L'Administració pot construir residències potser excel·lents, però no podem demanar-li que faci companyia a les persones que se senten soles al final de la seva vida”, perquè la cura dels altres és una activitat que, com Camps cita Aristòtil, es relaciona amb l'ànima sensitiva, no amb l'ànima racional.

Té molt present Carol Gilligan, una psicòloga que va estudiar la formació de la consciència moral en la infantesa. Creia que Lawrence Kohlberg, el seu mestre, tenia una visió masculina plasmada en un estudi sobre la resposta de nens i nenes a un dilema: un home necessita un medicament per a la seva dona malalta i no té diners per comprar-lo. Seria just robar-lo? Nens i nenes donaven una resposta diferent. “El pensament masculí percep dues normes en conflicte; el femení percep la necessitat de pal·liar el sofriment, el sentiment per sobre de la racionalitat de la llei, perquè la cura és més a prop del sentiment que de la raó”, resumeix Camps. No és que homes i dones siguin diferents, sinó que la cultura i la tradició fa que les nenes valorin aspectes que els homes ometen. “El feminisme radical va rebre molt malament aquests estudis”, assenyala Camps, “no volia emfatitzar el comportament tradicional femení perquè això faria que tot continués igual”. No acabava d'entendre que “hi ha valors que han estat més desenvolupats per les dones i que no és negatiu reivindicar que es converteixin en universals. Són valors necessaris. Gilligan insisteix que la cura és tan important com la justícia, un factor que l'ètica no havia tingut en compte.”

La reflexió de Camps parteix de l'existència d'una població creixent amb necessitat de cures i busca una solució ètica en un món en transformació. “Els canvis en l'estructura familiar i la incorporació de la dona en el món laboral fan que no pugui assumir la cura ella sola. Que la dona no tingui temps perquè treballa és un progrés, però la necessitat de la cura no desapareix, de manera que cal repartir aquesta funció dins de la família, amb el suport de l'Administració. L'emancipació, i no val marxa enrere, ho canvia tot i obliga a compartir les funcions”.

L'envelliment de la població té aspectes positius i d’altres negatius, raona. “La demència és un d'ells i la dependència, un altre. És necessari suport procedent de l'Estat, que ha de facilitar la cura. La conciliació és una via encara poc desenvolupada”.

La cura esdevé, doncs, dret i deure. “L'ètica contempla el conflicte entre el deure i el desig. L'home té desitjos que vol satisfer immediatament, però la raó ens assenyala que no sempre ha de ser així. Vivim amb altres. Som socials, la qual cosa implica relacionar-nos amb els altres, atendre els altres. No es pot obviar el deure, encara que no sigui agradable.”

Davant la rigidesa d'una ètica dels principis, ella prefereix “l'ètica de les virtuts. El deure és una obligació imposada (autoimposada) que molta gent rebutja. L'ètica de les virtuts col·labora en la formació del caràcter. Es tracta de formar la personalitat moral, que alhora és la sensibilitat moral. Les virtuts s'assenten en aquesta ànima sensitiva. Aquí no hi ha càlcul racional, sinó acostumar-se a actuar, encara que sigui difícil que la gent actuï contra els seus desitjos, una situació que estimula la societat de consum”.

El llibre, insisteix Victòria Camps, és “un llibre feminista, vol ser-ho”, tot i que reconeix que “dins del feminisme hi ha encara certa tensió respecte a la cura per por que es carregui sobre la dona qualsevol deficiència sobre el tema”, per això recorda l'eslògan del primer feminisme: allò personal és polític. La cura no és un tema femení, sinó universal, com aspiren a ser els valors morals.

Tiempo de cuidados. Victòria Camps. Arpa, 2021. 208 pàgines. 17,90 euros

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >