Signant llibres a la veïna del quart

Fins aquest divendres no em coneixia ningú al barri del Clot de Barcelona, on he viscut pràcticament tota la vida. Una mica potser sí, perquè al meu barri soc l'amo del Leo i el Bruno, els gossos que trec a passejar, tres vegades al dia, des de fa gairebé vuit anys; uns animals que, sens dubte, em donen certa personalitat, perquè quan els passejo tothom parla amb mi: “Que grans que estan!”, “Els tens ben grassonets!”, “Sí que es porten bé!”. Sense ells, no em mira ningú.

Però des d'aquest Sant Jordi, un dels millors dies de l'any, la cosa ha canviat, perquè alguns dels meus veïns han descobert que el passejador de gossos és, a més, autor d'un llibre: El niño secreto de los Dalí (Roca Editorial). Ho han descobert durant prop d'una hora a la parada que ha instal·lat la llibreria Paloma a la plaça del mercat del Clot, una d'aquestes illes de miraculosa tranquil·litat enmig de la gran Barcelona. La llibreria Paloma va obrir en aquesta plaça fa més de 100 anys, des que la primera generació, formada per Joaquim Paloma i la seva dona, la Margarita, van engegar el seu negoci de venda de joguines i papereria el 1883. Això és història! La tercera i quarta generació dels Paloma, formada pel Jaume, el seu fill Joan i la seva neboda Mireia, juntament amb la Laura, manté aquest negoci, que permet, sense haver de visitar les grans llibreries del centre de la ciutat, trobar un bon fons de novetats editorials tot l'any.

Aquest dijous —amb l'ajuda del Genís i el Pau, de la cinquena generació—, aquesta llibreria ha estat una de les més de 200 de barri que a Barcelona han posat la seva paradeta al bell mig del carrer i han aconseguit que els barcelonins recuperessin una de les seves millors festes populars.

La cita era a les 12.30 i he de confessar que, com passa amb totes les primeres vegades, estava nerviós. “I si no en signo cap?”, “És igual! L'experiència és el que compta”, em deia a mi mateix, pensant que això m'alleujaria davant d'un possible fracàs. Com Sant Jordi, anava amb les millors armes: mascareta, gel, bolígraf i molta il·lusió.

No és fàcil navegar en aquest mar de llibres i roses d'aquesta diada. La majoria de les persones, me n'he adonat de seguida, venien amb el llibre pensat des de casa. Però és veritat que veure un paio somrient assegut darrere d'uns flamants llibres de tapa dura cridava l'atenció i han estat molts els qui m'han preguntat pel llibre. I jo, ràpidament, els explicava la història inèdita del petit Joan Figueras i la seva relació de gairebé 40 anys amb els Dalí, el que això representava per al pintor i la seva dona, etcètera, etcètera, etcètera. Després de felicitar-me, molts em deien que s'ho pensarien, però veia que, a l'altra punta de la parada, potser per evitar que els sentís, demanaven l'últim de Javier Cercas, Dolores Redondo, Jordi Amat o Jaume Cabré... Literatura sobre assaig.

D'altres venien directament, potser imantats pel poder d'atracció de Dalí, i l'han acabat comprant convençuts, amb el plus de la signatura i cinc minuts de conversa amb l'autor, que, asseguraven, reconeixien, de veure'm passejar el Leo i el Bruno. Al final, han estat unes 20 persones, entre les quals hi havia la meva veïna del quart, la més sorpresa de totes. Els compradors, gairebé totes han estat dones: la Laura, la Dolors, l'Asun, la Isabel, la Francesca, la Netta, per a elles o per a les seves parelles. Gràcies!

El matí ha ofert dues grans sorpreses: l'Andrés, de Villapalacios com jo, ha vingut des de l'altra punta de Barcelona perquè li signés el seu llibre. El Tomás, un company d'institut, que feia 30 anys que no veia i que sense reconèixer-me ha sentit la necessitat, ha dit, d'aturar-se davant del meu llibre. Sens dubte, és el poder d'unir gent que té el Sant Jordi, ajudat per Dalí, és clar, que ja gairebé sento com si fos de la família.

Signar en una llibreria de barri té els seus avantatges, com ara no haver de viure la ingrata experiència de veure que l'escriptor que tens al costat no para de signar i tu res de res. Però també inconvenients. Com el risc que a la veïna del quart no li agradi el llibre i que me la trobi cada dia a l'ascensor. També que algú pel carrer, mentre compro el pa, la fruita o el tortell del diumenge em digui que el meu llibre no estava a altura de les seves flamants tapes dures.