Selecciona Edició
Connecta’t

Irene Vallejo, una sirena narra a Barcelona

L’autora d’‘El infinito en un junco’ converteix el pregó de Sant Jordi en un teixir i desteixir d'històries i metàfores

Irene Vallejo, pregonera del Sant Jordi 2021, durant la cerimònia al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.
Irene Vallejo, pregonera del Sant Jordi 2021, durant la cerimònia al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.

I llavors va cantar els encants de Dodona, ciutat santuari on hi havia l'oracle grec més antic, “amb una alzina màgica que coneixia l'avenir”. “Al bosc sagrat on murmuraven les fulles de roure” i “en un temps en què l'home encara no havia oblidat l'alfabet dels arbres”. I així, ahir, amb una irresistible veu melodiosa, l'escriptora Irene Vallejo va anar embastant i desteixint, encadenant històries i metàfores. Potser la primera sirena que Barcelona ha tingut com a pregonera pel Dia del Llibre, com va deixar palès aquest dijous al Saló de Cent de l'Ajuntament, en el pròleg de la diada de Sant Jordi.

No hauria de ser una sorpresa, perquè el seu El infinito en un junco (Premi Nacional d'Assaig, insòlit best-seller traduït a 36 llengües, sobre la invenció del llibre al món antic) és una concatenació de mons i un altre cant a la lectura com a instrument de sanació i refugi, com ella mateixa sap molt bé, ja que el va escriure després d'una greu malaltia del seu fill. Perfecte per a aquests temps pandèmics, que ho van deixar de ser durant la mitja hora que va parlar per a la seixantena d'assistents a l'Ajuntament i els gairebé 300 que s'hi van connectar virtualment.

Vallejo, xerrant amb el periodista Xavi Ayén, se sentia còmoda perquè era “prop del mar d'Homer”, en el qual va posar “els peus per primera vegada de petita, fascinada, a la platja de Sitges”. També llegeix en català, “la llengua en què em parla el Mediterrani”, el mar “de la poderosa Circe, de la Penélope d'Ítaca, del camí d'Ulisses...” “Jo em pensava que era un mar inventat per la meva mare”, va recordar. També va explicar que li encanta la “voluptuosa rebel·lia de Sant Jordi” en aquests temps pandèmics: “M'agrada perquè fa família als carrers, en regalar un llibre hi posem alguna cosa nostra i, alhora, rebusquem la persona que ens el regala entre les seves línies”. Alguna línia va deixar en la seva dedicatòria al llibre oficial: “Gràcies a Barcelona, ciutat infinita i literària, en aquest dia de Sant Jordi rescatat i enyorat on ens reunim entre pètals i pàgines la gran família lectora”. Ho va escriure qui es va declarar “gens mitòmana” amb les signatures perquè “no m'agrada marcar-los, no em molesta si els deixo i no tornen o tornen tard: els llibres són feliços quan salten de llit en llit”.

Potser pesa en aquesta Vallejo despresa que la seva fascinació per la lectura vingués de l'oralitat: “Els meus pares m'explicaven aquests mites i en veure que L'Odissea em va enlluernar tant, em van regalar tres volums amb les aventures en còmic d'Ulisses, Jasó i Hèrcules, d'Ediciones Cliper; o sigui, vaig entrar en això pel còmic i la narració oral”. I, així, narrant, es va adonar de la seva vinculació infantil amb Barcelona perquè també corrien per les lleixes de la nena que patia assetjament a l'escola mitja factoria Bruguera: els TBO, El capitán Trueno, El Jabato...

Però al principi el verb va ser, per a la doctora en Filologia Clàssica, aquest d'Homer i L'Odissea, “relat de relats, el desig de viatge, l'aventura, el canvi, però també la nostàlgia de la llar on ens esperen… La nostra vida és entre aquests dos pols, sempre entre Troia i Ítaca”. Després vindrien les aventures de London i Conrad, però també l'Ana María Matute d'Olvidado rey Gudú: va veure que els relats podien tenir veu femenina i que “es pot parlar del present fent marrada pel passat”. Infinit i jonc.

Potser la capacitat metafòrica que va permetre a Vallejo parlar de les bibliotecàries amazones de Kentucky que rebentaven cavalls i continuaven entre la neu amb llibres a l'esquena per portar-los a pobles apartats respecte a l'estereotip de la bibliotecària malcarada amb monyo es forgés també a les sumptuoses biblioteques d'Oxford o de Florència que va freqüentar com a estudiant becada. “Era tot un privilegi el cruixir dels pergamins en espais fets per a homes rics, que en una altra època haurien estat fora del meu abast”. Perquè Vallejo, amb 42 anys, continua vivint al barri obrer de San José de la seva Saragossa natal. Proximitat de classe que es tradueix amb el fet que l'han marcat més les biblioteques de barri i les rurals: “Aquí es construeixen xarxes, es fabrica futur, s'evita la disgregació i l'acceleració; es viu al caliu dels llibres com es feia abans al de les fogueres”.

En aquests espais, per cert, no hi prohibiria cap títol en aquests temps d'hipercorrecció. “No té sentit amagar, mutilar, retallar o buscar eufemismes: la Història només ens pot ensenyar si no l'edulcorem; la saviesa també es construeix a partir dels errors i del que hem vençut”. I amb la utilitat de les Humanitats: “És el que fa que la resta tingui sentit: proporciona ètica, pensament crític, el llenguatge amb el qual construïm democràcia i paraules que ens permeten tenir cura dels altres”.

Quan Vallejo va posar els peus al mar d'Homer recorda que “volia conèixer les sirenes; potser existeixen”, va deixar caure amb el seu fil de veu. Dijous se'n va sentir una a Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >