Selecciona Edició
Connecta’t

Aquesta constant confusió

No cal ser ni gaire agut ni gaire susceptible per detectar un cert deteriorament de la cultura democràtica. Ho demostren extensament els últims anys i una pila d'actituds públiques i privades

El cuiner Jordi Cruz al programa de Josep Cuní de Ràdio Barcelona.rn
El cuiner Jordi Cruz al programa de Josep Cuní de Ràdio Barcelona.

No cal ser ni gaire agut ni gaire susceptible per detectar un cert deteriorament de la cultura democràtica. Ho demostren extensament els últims anys i una pila d'actituds públiques i privades, perquè la democràcia no és només una forma de govern, sinó també i especialment una actitud personal i col·lectiva que es canalitza mitjançant la participació atenent la voluntat i la necessitat ciutadanes. I encara que la pandèmia s'hagi convertit en la prova del cotó justificada per raons de salut pública, algunes decisions que han pres els nostres representants i que ha avalat la justícia en forma de limitacions, confinaments, prohibicions i imposicions acatades majoritàriament de forma acrítica, ho han fet palès.

Però no tot va començar amb el coronavirus. Sense antecedents, no es podrien entendre les delacions de la policia de balcó, els reportatges recriminadors i els advertiments punitius de l'últim any. Abans, aquesta posició ja es podia apreciar en la progressiva baixa tolerància cap a les opinions contràries, en la pèrdua immediata de respecte cap a qui no participa de les mateixes idees o reclamant diàleg i acusant de no facilitar-lo als qui se'ls exigeix acatar els postulats propis. Definitivament, el verb exigir s'ha convertit en sinònim popular d'altres de menys imperiosos però igualment vàlids: demanar, plantejar, sol·licitar o reclamar, per exemple. I que alguns constin al diccionari com a sinònims no nega la seva condició de nivell superior en la demanda. Ho hem sentit aquesta mateixa setmana als estudiants tancats a la UB. Tot i tenir les seves raons defensables i mostrant el seu malestar respectable, no instaven el rector a subscriure-les, sinó que li “exigien” fer-ho com a condició per marxar. Un tot o res. Democràtic, per descomptat.

Sense antecedents, no es podrien entendre les delacions de la policia de balcó, els reportatges recriminadors

Per la seva banda, algunes forces polítiques del Parlament que van subscriure un cordó sanitari per aïllar Vox s'han confabulat per negar al partit ultra el senador que li corresponia per ser quarta força electoral i que hauria tingut si a l'hora de tramitar-lo s'hagués aplicat el mecanisme utilitzat durant 40 anys. La casuística demostra que no és fàcil encertar-la amb el procediment per frenar els qui es consideren un perill per a la democràcia. Un debat tan obert com històric i desigual. Però igualment resulta difícil que els qui l'han administrat des de molt abans de la irrupció social dels intolerants es qüestionin i corregeixin aquelles decisions pròpies que van ajudar a crear un ambient queixós aprofitat amb habilitat pels populismes extrems. Al seu torn, resulta curiós que a partir de la nit electoral s'esquincessin les vestidures els mateixos que van facilitar la participació de Vox en els debats dels mitjans públics trencant una altra tradició no escrita: que només tenien faristol els qui ja tenien representació. Passava, no obstant això, que com que Junts per Catalunya havia perdut el seu dret legal per decisió jurídica fruit de la pugna amb el PDeCAT, una de les formacions amb un nombre més alt de diputats i més bones expectatives no hi podia ser. I així va ser com la conveniència va fer la resta afavorint la participació dels qui ara són un llast. Una cosa semblant al que va fer el socialisme espanyol per intentar fastiguejar el PP o el que passa en la campanya madrilenya davant de cartells ofensius. Més enllà de lamentar-se i denunciar-ho només ho contraresten amb dades els mitjans de comunicació i no els rivals alarmats per alguna cosa més que una provocació. I, és clar, davant de la seva capacitat de remoure l'estómac amb falsedats més que no pas el cervell amb raons, el ciutadà emprenyat amb els seus o amb tots es llança al vot del malestar i desafia.

Jordi Cruz, xef famós i televisiu, es lamentava dimarts a SER Catalunya de les dures restriccions imposades al sector de la restauració, que l'han portat a tenir tancats els seus establiments des del març de l'any passat. I de manera provocadora i jocosa es preguntava què li estava passant per haver-se plantejat que, si visqués a Madrid, votaria Isabel Díaz Ayuso. I Carles Abellán s'hi sumava malgrat confessar-se d'esquerres. I els va tocar el rebre per part d'una legió de crítics poc atents, cuirassats al darrere de les xarxes, que semblen haver vingut per fomentar l'odi i augmentar la tensió més que per contribuir a la solidaritat, promoure la igualtat i socialitzar el coneixement. I si no, que l'hi preguntin a Javier Cercas i el tuit que descontextualitzava i reduïa una intervenció de mitja hora que va fer fa temps a 30 segons després d'una entrevista a TV3. O a Jordi Évole, a qui se li qüestiona que entrevistés un negacionista de les vacunes, o als seus col·legues, a qui se'ls critiquen les preguntes quan el que és inadequat acostumen a ser les respostes. No és estrany que Ada Colau hagi deixat Twitter. És clar que, si repassés l'historial del seu compte, ells tampoc aguantaria el seu propi passat. Com gairebé ningú.

No és fàcil encertar-la amb el procediment per frenar els qui es consideren un perill per a la democràcia

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >